‘Demà hi ha lluna plena… David… t’has de matar…'

A l'any 1981 es va viure un curiós revival al voltant dels homes-llop… Juntament amb la mítica 'Aullidos' (The Howling, Joe Dante), 'Lobos Humanos' (Wolfen, Michael Wadleigh) i 'Full Moon High' (Larry Cohen), 'Un Hombre Lobo Americano en Londres', potser per la seva particular miscelània de comèdia i terror, es va convertir en un clàssic emblemàtic a l'instant… El seu realitzador i guionista, John Landis, va aconseguir ajuntar els espectacles de violència i horror amb la comicitat absurda d'una manera quasi perfecte… El més immediat és pensar que es tracta d'una excel·lent caricatura del cinema de terror i d'un original homenatge a les produccions de la Universal, però realment consisteix en una curiosa malformació dels paràmetres de la sèrie B (inclosa la temàtica zombie, que havia viscut la seva època d'expansió als anys 70) i la seva reinterpretació paròdico-terrorífica, al gust del nou espectadoreightie…

De fet, gràcies als seus protagonistes David i Jack (David Naughton i Griffin Dunne), aquesta cinta agermana els homes llop i els zombies; aquests últims aquí són unes figures penitents i amistoses amb sentit de l'humor (la lleugeresa dels seus diàlegs arriba al punt culminant a l'escena de l'aquelarre, a on discuteixen els problemes de la seva 'situació' davant les imatges d'una pel·lícula pornogràfica!) i bons sentiments que transformen en familiar i burleta al terror efectista i viciós dels morts vivents… 'Estàs horrorós', li diu David al seu semiputrefacte amic, i aquest sembla somriure amb resignació. Landis redueix el gènere més espantós a l'absurd i minva els efectes contradictoris de comicitat i repugnància, al mateix temps que fa del tradicional licantrop (no pas dels entremaliats zombies) un monstre autèntic…

El protagonista de 'Un Hombre Lobo Americano en Londres', en David, és una bona persona, està enamorat, és un bon amic i un bon fill… aquest és el seu drama. La part central de la pel·lícula, després de la visita a la llegendària taverna 'The Slaughtered Lamb' i del pròleg-assalt i prèvia a la conversió declarada, és una història d'amor que resumeix una de les essències del gènere: la compassió… Que el monstre és desditxat i innocent ho sap, sobretot, qui l'estima: el seu pare o Alex, l'infermera de la qual està enamorat (Jenny Agutter)… Que aquesta pel·lícula de terror sigui, alhora, una comèdia sentimental no és contrast o paradoxa, sinó pura raó de ser…

Rodada a Londres i a Gales, Landis actualitza i perverteix la faula de Mark Twain 'Un Yanqui en la Corte del Rey Arturo' i situa l'acció a Anglaterra… Tant pel paisatge bromós com per les seves tradicions vetustes i immemorials, el pobre David es troba totalment fora de lloc; el gènere exigeix una escenografia típicament europea i Landis va escollir una cosa tan real i propera com la capital del Regne Unit a la mateixa vegada que va utilitzar una cosa tan irreal i onírica com l'atmosfera dels pàrams bromosos i solitaris del gos de Baskerville i de les germanes Brontë… Sense cap necessitat de renunciar a l'actualitat, Landis trenca amb el terror americà eficaç i tremendament fantàstic i adopta, a la seva manera, les vicissituds i els romanticismes (des d'una perspectiva evidentmentteen) del gòtic anglès…

Destinada a un públic juvenil i impressionable, tot plegat havia de ser alegrement inconscient: un preuniversitari ianqui no pot creure en primera instància en homes llop (més aviat en farà broma escèpticament…of course), però sí tindrà sensibilitat fàcilment i li afectaran els malsons… Les aparicions d'ultratomba expliquen la situació i els malsons expliquen el personatge… Els seus somnis tenen la precisió quirúrgica de la realitat i suposen l'enfonsament real del món del protagonista (els monstres nazis acribillant la seva família i la seva xicota) i el de la seva pròpia personalitat (convertint-lo, malauradament, en una horrible amenaça per al bucòlic cérvol o per a la seva estimada)…

I és que aquesta genial pel·lícula ofereix una graduació similar de clímax, en un procés formidable, que arriba al seu punt culminant en la sublim escena de la transformació de David en home llop la nit de lluna plena, una escena que passarà a la història del cinema per constituir, per si mateixa, una categoria d'Oscar… Els efectes de maquillatge d'aquesta seqüència encara (tot i la digitalització dels efectes especials i les mandangues 3D) causen un tremebund impacte i demostren que les noves tecnologies encara disten molt de ser tan precises i artesanals com les tradicionals amb làtex i animatrònica… Cada detall de la transformació és exquisida, des dels pèls sortint pels porus fins a la deformació de les extremitats, una composició realment aconseguida; a més, tot es veu amb claredat i amb tota la llum possible, el que ho fa doblement memorable ja que elimina suposicions de nitidesa i fa que puguem contemplar amb tot l'horror del món el patiment del David per la seva espantosa metamorfosi… Rick Baker i John Landis… Zombies i licantrops… Potser hi ha lluna plena? Ha... Ha... Ha… Fins la setmana que ve, incrèduls!