De com Pau Faner no té cap por de jugar amb el dimoni

No sóc massa aficionat a les novel·les històriques i la veritat és que vaig començar a llegirLes bodes del diable amb una certa prevenció i sense gaire entusiasme. No sabia si seria capaç de posar-hi prou interès i coratge en la lectura d'una obra tan voluminosa. Suposo que aquestes bodes del dimoni es promocionaren com una novel·la històrica per estrictes raons comercials, però quan s'han sobrepassat les primeres pàgines ja es veu que no es tracta realment d'una novel·la històrica, sinó que s'està davant d'una gran història d'amor teixida de forma magistral, una història sobre el bé i el mal, sobre el triomf de l'amor, sobre el triomf del bé sobre el mal. Pau Faner es val d'un marc històric, els anys previs de la conquesta de Menorca per part del jove rei Alfons III d'Aragó, i en aquest marc situa el matrimoni entre Gladis París, fill del mercader Joan París i Gràcia, i Maria, la filla dels flequers Jesús Bella i Agustina. Gladis i Maria es casen el 4 d'abril del 1285 però la validesa de la boda es veu condicionada per una prioritat absoluta: Cal aconseguir el llibre del pelegrí, on fou registrada la unió de la parella, per tal de fer prevaler aquest fet davant d'un altre fet que trasbalsa la vida de Gladis París quan sap que Maria s'ha convertit en l'esposa del ric mercader solleric Nicolau Bonet. Maria i el llibre del pelegrí són les dues obsessions de Gladis. Maria, sempre Maria: "Era tot just una nena -diu Gladis- i ja tenia els ulls més grans i més verds del món, emmarcats per una cabellera exuberant, amb la qual jo crec que s'hauria pogut vestir de cap a peus".

Pau Faner presenta un grapat d'aventures i lluites que viuen els protagonistes en nombrosos escenaris del segle XIII. Des de Lleida a Ciutadella passant per Barcelona, Bugia, Sóller, Palma, Marsella, Roma, Trípoli, Tànger i altres localitats del Mediterrani. Gladis París relata al notari Gràcia Santa Anna els seus viatges, les seves intenses vivències i incidències. No hi ha que descobrir ara la brillant capacitat literària de Faner.Les bodes del diableés una novel·la molt mediterrània. Es pot entendre que, per raons editorials i econòmiques, l'obra es limiti a les set-centes pàgines i escaig. Tanmateix, estic segur que l'autor no hagués tingut cap problema per a superar el milenar de pàgines, i més quan és digne d'admirar el mestratge de Faner en el magnífic control de la trama en una obra tan extensa, que mai no li fuig de les mans, el notable esforç literari que s'intueix a l'hora de mantenir sempre alt el ritme de la novel·la, el domini i habilitat que exhibeix -encara que sembli que cau en la repetició una i altra vegada- quan al començament de cadascun dels vint-i-cinc capítols considera necessari recordar al lector la successió dels fets, la situació de l'obra després de tantes anades i tornades que es produeixen per tal de fer-se amb el llibre del pelegrí, el preuat objecte que genera mil accions, emocions, sentiments, angúnies, frustracions, odis i explosions de felicitat en els dos incansables aventurers, Gladis París i el seu inseparable amic Alessio Púbol, conegut com Cara de Rosa.

EnLes bodes del diablehi ha una intriga constant, no decau en cap moment, i cal subratllar també l'acurada descripció humana i psicològica dels principals personatges que participen en la llarga aventura mediterrània. Pau Faner és garantia de qualitat literària i en aquesta novel·la mostra, una vegada més, la seva portentosa facilitat i comoditat en l'ofici de crear històries que enganxin. Naturalment, el diable dóna molt de joc, sobretot quan s'introdueix en l'esperit de Nicolau Bonet; en el del capità Oms o en el de Francesc Tolrà, l'ajudant del bisbe de Lleida. Pau Faner juga, sap jugar, divertit, amb el dimoni, no li fa cap por, l'empra quan fa falta i el condueix per on vol, i així la novel·la arriba al bon port de l'amor. El maligne no n'és plenament conscient de fins a quin punt és utilitzat a conveniència per l'escriptor. Pau Faner també gaudeix, i fa gaudir, quan descriu la bellesa de Maria o de la princesa Tània, figura aquesta darrera de l'amor-temptació; o quan introdueix l'aparició d'Adela -d'Adelard-, que ara és un noi i després és una noia però que en realitat és un àngel que té un paper decisiu en la derrota del diable; o quan parla de la bonhomia del capità Llor, l'expert patró del vaixellMagdalena Segona.

La novel·laLes bodes del diableno fa més que reafirmar quelcom prou conegut, l'excel·lència literària de Pau Faner, l'admirat mestre i artista en l'extens camp de la imaginació que mai no s'acaba.