TW
0

Segurament fou el títol més llarg del passat Sant Jordi, però molt clarament el més venut. "Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine" (2011) és la novel·la que tingué més èxit durant la Diada de les Lletres. Al seu autor, Albert Espinosa (Barcelona, 1974), els lectors li llevaren de les mans. Tant l'edició catalana com la castellana. Triomf que compartí amb una de les veus autoritzades del moment, Stéphane Hessel.

L'univers literari d'Espinosa sembla haver encaixat amb l'obra de Llorenç Pons Moll (Alaior, 1983). Les pintures del menorquí meravellen al català. "Aquest és el segon cop que il·lustro una de les seves portades", diu Pons. "Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo" (2010) fou la primera. Allà ja apareix la figura del individu enigmàtic i petit, enfront el món que tant caracteritza la producció del menorquí.

Cara i ulls d'un fenomen
Malgrat disposar d'una discreta, però no per això menys intensa, trajectòria pictòrica, Llorenç Pons està encantat amb aquest contrapunt de celebritat que, per què no dir-ho, és una victòria compartida. Pons posa cara i ulls a la publicació. Un continent per a un contingut convertit en un fenomen mediàtic. Albert Espinosa és guionista de cinema, teatre i televisió. Director de pel·lícules, actor i escriptor. Un autor d'èxit.

"Si tu em dius vine ho deixo tot... però digue'm vine" consolida la relació professional entre Pons i Espinosa. "Aquesta és una portada més complexa que l'anterior. A n'Albert li agrada dir que va salvar el quadre", comenta.

Cada estiu, el català habitua a fer una passada per l'estudi de Pons. Allà ensuma les noves creacions del menorquí. Mai se'n va amb les mans buides. Així se'n dugué l'obra "El sender". "Jo estava a punt de cobrir-ho de blanc per reaprofitar el llenç, no m'agradava...", explica el pintor.

"L'hora del lector" a TV3
Recentment, Espinosa aprofità una entrevista al programa "L'hora del lector", de Televisió de Catalunya, per lloar la tasca del seu amic. "Llorenç Pons Moll sempre et donarà una portada i una bona història. Si no estimés tant Menorca i no volgués marxar mai d'allà seria un pintor molt conegut", digué. Amb ell també ha treballat l'escenografia d'una de les seves obres de teatre.

De camí a Roma, la passada Setmana Santa, Pons es trobà de ple amb la seva obra. Les llibreries de l'aeroport del Prat i els autobusos de Barcelona anunciaven la novel·la d'Espinosa. "Em va fer gràcia, de cop i volta veure el meu quadre per tot arreu".

Llorenç Pons estudià a l'Escola d'Arts i Oficis de Maó i Belles Arts a Barcelona. La seva passió pel dibuix lineal el portà a fer un Postgrau en Geometria. Amb sols 20 anys, guanyà el Premi Sant Antoni de Pintura de Menorca. El guardó li donà l'oportunitat de fer la primera exposició individual, "Ínsula" ?a les sales "Sa Nostra" de Maó i Ciutadella.

La seva feina com a professor de plàstica a Ciutadella, li permet pintar els capvespres i durant les vacances d'estiu. Dibuixa amb tinta xina i pols de noguerina. Per als quadres utilitza acrílics i pigments de làtex. Es decanta pels paisatges d'hivern. Una Menorca assossegada que ara experimenta amb blaus.

En el seu estudi guarda gelós la que serà la seva propera mostra. Una exposició programada per a finals d'estiu a la galeria Argos de Maó, on presentarà una sèrie de pintures romàntiques, banyades pel joc de grisos, negres i blaus, sota la tècnica expressionista.

La composició és un dels punts forts de la seva obra. Prèviament treballada, l'especial conjunció dels elements ofereix una visió diferent de l'Illa que ell capta com els fotogrames d'una pel·lícula.

L'impacte que li produí el quadre de Thomas Cole, "El diablo arrojando al monje desde un precipicio", l'encaminà a definir un estil propi marcat per un paisatge misteriós on convida a l'espectador a reflexionar la seva història. "Col·locar una figura humana als meus quadres, encara que petita, m'ajuda a humanitzar-los", afirma. La solitud de l'home enfront la immensitat natural del món. Cels imponents, la mar embravida i contrallums en una composició que frega l'abstracció. "M'agrada molt Mark Rothko", afegeix.

Llorenç Pons tampoc defuig de les influències orientals paleses als seus arbres. Pinta de memòria. Capta amb els ulls i treballa des del sentiment. "No pinto per viure, sinó que visc per pintar", clou.
I això es nota.