Les meves vacances part 2

En arribar a Amneville, vam tenir la primera prova de que la cosa aquest dia aniria d'una altra manera. Una cua enorme per accedir al recinte del festival, dues hores atapeïts per accedir a la zona dels escenaris, i com a colofó, un moment de vertader perill per accedir a la zona frontal de l'escenari. Just quan van obrir portes, la gent va arrencar a córrer cap als accessos formant dues aglomeracions realment violentes. Jo tenia un francès fotent-me crits a la cara, amb bastant mala llet, però jo vaig seguir fent-me pas cap a la zona que ens permetria veureu-li els pèls del nas a Kirk Hammet. Fins que, a tres metres de l'accés, començo a veure ties plorant, gent cridant desesperada i als de seguretat traient com podien a un jovenet sagnant d'entre la multitud. Semblava que havia estat engolit, havia caigut a terra i s'havia clavat quelcom (esper que estiguis bé, col·lega!).

I jo, ara ja no volia veure els Metallica, em bastava amb sortir viu d'allà! De qualsevol manera, vam aconseguir entrar a la zona principal i ens vam disposar a disfrutar d'un altre capvespre de heavy metal, aquesta vegada amb 80.000 "pringats" al nostre darrere.

Els primers van ser Diamond Head, un grup que els lectors més freaks recordaran del meu article de grups de segona B. Allà em preguntava com és que no van triomfar al seu moment, i aquest dia vaig saber la resposta: perquè són molt dolents en directe. Bé, potser fa trenta anys no, perquè aquí de la formació original només queda el guitarrista Brian Tatler. I no em feu xerrar del cantant. En serio, no em feu xerrar del cantant...

Després d'un frankfurt (i una birra) a ritme d'"Am I Evil?", ja estàvem llestos pels primers dels Big Four, els Anthrax, que malgrat la baixa de Scott Ian (suplida per un altre dels meus ídols de joventut, el brasiler Andreas Kisser de Sepultura) van sonar tronadors, amb moltes ganes d'agradar i posant en relleu que compten amb una bateria de grans temes per parar un tren. Una grata sorpresa, que vam viure entre un públic que només es podia descriure com "cadavèric". Així que ens vam atracar una mica a les barres per el següent concert: Slayer.

Escoltats per una muralla d'amplificadors, els californians van sonar encara més tronadors (la cosa anava en ascens) però aquí el que faltaven eren les super cançons que sí tenien els demés grups. La veritat és que pel meu gust, Slayer es tracta d'una banda massa lineal, i malgrat que vaig disfrutar amb els seus "Greatest Hits" com "Angel Of Death" o "South Of Heaven", a mig concert vaig optar per anar al lavabo, amb la conseqüent pèrdua dels meus amics, fet que vaig aprofitar per comprar more fucking beer, unes camisetes i conèixer alguna gent (vaig comprovar que hi havia heavis de tota Europa, i que un 80 per cent d'ells em demanaven per la "Spanish Revolution"). I amb aquestes van començar aquest Megadeth.

(Incís ximple: Mentre esperava Megadeth, i feia fotos al seu imponent teló, vaig començar a recordar quantes estones fantàstiques havia passat escoltant aquests quatre grups, discutint amb els meus pares sobre el volum de la música, aprenent els seus temes amb la guitarra, comprant els seus discos, ensumant-los quan eren nous... I bé, se'm va escapar una llagrimeta, però no li digueu a ningú eh?)

Amb els timbals inicials de "Trust", feia aparició Dave Mustaine, armat amb una Jackson de doble masteler i acompanyat dels seus sequaços entre els que destacava el carismàtic Dave Ellefson. Amb un repertori implacable (davant un públic encara fred), i dos membres nous d'execució exquisida (però carisma zero, tot s'ha de dir), el més destacable de la seva actuació va ser, clar que sí, la presència escènica del sempre controvertit Dave Mustaine. Serà que un és una mica cabró, però no podia deixar de pensar què li passava pel cap al senyor d'immaculada melena mentre desgranava els seus clàssics. Sí, estava tocant davant d'un públic molt major que el seu, però era gràcies als tius que fa trenta anys el van fotre al carrer del seu grup, Metallica, i als qui encara té ressentiment. Ja ho sé som un morbós, però la cosa s'em va oblidar quan sonaven els últims temes, "Peace Sells" i "Holy Wars".

Va caure la nit, i a l'escenari secundari sonava una banda de power metal que feia vergonya. Però el món es va aturar a les onze quan va sonar pel sistema de so la peça de Morricone "The Ecstasy Of Gold". Era la senyal que començaven els caps de cartell, el grup de heavy metal més gran de la història, el meu grup preferit des que vaig fer sonar al meu petit casset el "Master Of Puppets" i la meva vida va canviar totalment. Era l'hora de Metallica. I què contar-vos del concert? Doncs que està clar que sobretot Lars Ulrich ja no toca com abans. És dur tenir cinquanta i pico d'anys i sonar "One". És cert que Kirk Hammett va tocar "Fade To Black" totalment desafinat. James Hetfield ha canviat la mala llet d'abans per una actitud amistosa, que no casa gaire amb les lletres que escup, i a Robert Trujillo encara se'l veu una mica com un mercenari. Però també és cert que van fer un repertori molt atrevit (ni rastre de la punyetera "Nothing Else Matters", i van sonar 5/8 del "Ride The Lightning", inclosa "The Call Of Ktulu"!). És cert que avui dia Metallica fan un show d'estadi perfectament estudiat i estructurat. És cert que James Hetfield és un tiu a qui tots voldríem abraçar i agrair-li tota la música que en ha regalat. I és cert que és impossible no emocionar-se quan temes èpics com "Sad But True" o sobretot "For Whom The Bell Tolls" sonen a volum tronador davant tu, executades pels teus ídols. I amics, és una de les millors sensacions compartir açò amb bons col·legues, i amb milers de persones que estan allà per la mateixa raó que tu: açò ens apassiona, faríem el que fos per tornar a veure el nostre grup de l'ànima i per tornar a un festival on, per variar, no som el rar de la classe, l'immadur entre amics casats i amb fills, el "cutre" que encara escolta la mateixa música que quan tenia quinze anys. Aquests dies, per una vegada, noltros vam ser part del (millor) ramat.

Bon Sant Cristòfol!

T'interessa la música? Visita el web "The Song Remains The Same":
www.thesongremainsthesame.es