L’amagatall del disseny secret

Què seria avui en dia d'una determinada manera d'entendre la ficció televisiva sense l'irrupció d'Abrams a finals dels anys 90? Pocs noms poden fer-li ombra als darrers temps: Mark Frost i David Lynch quan van idear 'Twin Peaks', Steven Bochco amb 'Canción triste de Hill Street' i 'Policías de Nueva York', David Chase quan va concebre 'Los Soprano' i potser Robert Cochran i Joel Surnow creant '24'... Jeffrey Jacob Abrams va començar com a guionista cinematogràfic, primer col·laborant amb 'Millonario al Instante' (Taking Care a Business, Arthur Hiller 1990), amb el drama de Mike Nichols 'A Propósito de Henry' (Regarding Henry, 1991) i amb la fantasia romàntica 'Eternamente Joven' (Forever Young, Steve Miner, 1992), en la qual Mel Gibson era hibernat a l'any 1937 i despertat al 1992...Res a veure amb la seva posterior obra catòdica, tot i que al 1998 va ser un dels sis guionistes de la rocosa 'Armaggedon' (Michael Bay)...

'Felicity' (1998-2002), 'Alias' (2001-2006) i, evidentment, 'Lost' (2004-2010) formen el seu particular triangle de l'èxit televisiu...Ni la crònica dels amors, desamors, cruïlles i dubtes del final de l'adolescència de Felicity Porter, ni l'addictiu relat d'espionatge, hibridació perfecte d'acció i emoció, afecte i traïció, al voltant de la frenètica agent Bristow, es poden comparar a la repercussió que va tenir aquell grup de nàufrags que sobreviuen a una illa estranya després d'un accident aeri...Dir misteri es quedar-se curt...El caos argumental al voltant d'uns secrets que van des de la numerologia a l'electromagnetisme, passant pel debat entre ciència i espiritualitat, entre ossos polars a la selva, illes volàtils, salts en el temps, estranys lideratges, pal·liatius dogmàtics i taüts buits, esdevé fantàstica diàspora narrativa absolutament enganxadissa...

'Lost' va ser, probablement, la ficció total...La sèrie d'Abrams, segons l'antropòleg Manuel Delgado, tenia una medul·la espinal absolutament referencial: 'Tota sèrie televisiva, amb molt poques excepcions, és una gran col·lecció de referències agafades d'aquí o d'allà, provinents de pel·lícules, d'altres sèries, de còmics o de obres literàries, una col·lecció d'al·lusions, d'homenatges, de plagis, etc...'

'Lost' seria una apoteosi d'aquest principi: qualsevol seguidor de la sèrie ho és d'una successió de flaixos, i cada flash té una estreta connexió amb una referència que els guionistes han vist o llegit i que s'introdueix en un túrmix (amb el logo Dharma...of course) per acabar produint, encadenant tots aquests materials, una precipitació psicotrònico-narrativa semblant a un argument...En el cas d'aquesta sèrie es descarat el deute que té amb pel·lícules com, d'entre altres moltes, 'Stalker' (Andrei Tarkovski, 1979), 'Planeta Prohibido' (Forbidden Planet, Fred m. Wilcox, 1956), 'El Ángel Exterminador' (Luis Buñuel, 1962), 'Donnie Darko' (Richard kelly, 2001), 'El Planeta de los Simios' (Planet of the Apes, Franklin J. Shaffner, 1968), 'Los Cronocrímenes' (Nacho Vigalondo, 2007)...o amb altres sèries televisives, com l'anglesa de finals dels anys 60 'El Prisionero' (The Prisoner, 1967)...o amb novel·les com 'La Isla del tesoro', 'La Invención de Morel', 'El Péndulo de Foucault', 'El Señor de las Moscas' o 'La Isla Misteriosa'...o amb còmics com 'Watchmen', d'Alan Moore i Dave Gibbons...

Amb 'Lost', el mitjà audiovisual va esdevenir expectació inabastable...Amb el seu desenllaç es va viure una autèntica tragèdia precognitiva; mai a la televisió i/o al cinema s'havia viscut una crònica tan anunciada d'un decebement...Malauradament aquest va ser el seu mèrit: morir d'èxit per una proposta de saludable desproporció ficcional...J.J. Abrams va crear una mentida de satisfacció total, tot i el seu autocondemnat anunci a propagar un sentiment de decepció; seria injust no reconèixer que, realment, la seva missió es va complir amb èxit: infectar el nostre imaginari anterior i sembrar-hi la possibilitat utòpica del misteri indesxifrable perfecte...

Amb 'Super 8' (2011) torna el joc de miralls de la referència, aquest cop amb un nen amb ulleres, de 45 anys, de nom J.J. Abrams a la direcció i amb un altre nen de quatre ulls i 65 anys anomenat Steven Spielberg, a la producció... Abrams demonitza l'aventura i l'ofega sota un descarat i maquiavèl·lic mecanisme de transcendència... Spielberg amaga els grans temes sota un infantilisme ple d'ambigüitat i ironia (més o menys, de la mateixa manera que Elliot disfressava a E.T. de dona per passejar-lo i que no donés la nota...) Monstres i nostàlgia des de dos punts de vista força diferents, però amb l'esperit del disseny secret sempre a punt per a captar l'atenció del espectadoret i la seva valuosíssima entrada... Fins la setmana que ve, incrèduls!