El maestro

Bé, a la fi he pogut arreglar allò de la pensió.

S'han cregut que estàs viu?, va dir el company de l'estanquer.

Quin remei.

El company del maestro es va dur el dit cor al pont de les ulleres per apujar-se-les i va obrir el joc entre mig d'un brogit de veus que reverberava al sostre baix i cobert de plaques de succedani de guix.

El que hauríem de fer es anar a la plaça de l'ajuntament a protestar amb els antisistema.

El maestro es va girar i va mirar el company de joc de l'estanquer i va llençar una carta. Duia un bigoti curt i tenia la cara roja i estava massa gras. Voleu estar pel joc?, va demanar l'estanquer.

A mi un d'aquests pixapins, perquè tots vénen de fora, em va demanar si podia agafar llenya de l'era, va dir el company del maestro. I li vaig dir que sí i va venir i se'n va endur dos remolcs. I després no deia res. Anaven passant els dies i no deia res. I un dia me'l trobo pel carrer i li dic, què em de fer d'aquella llenya que et vas endur? I ell es queda tot parat i després de molt pensar diu, què es deu? I li dic, dos cents euros, i es posa a esbufegar i diu que no els té. Doncs mira, fa un any i encara em deu vuitanta euros.

Deu trobar que la feina de tallar els arbres i dur-los fins l'era quan la fa un jubilat no val res, va dir el maestro. El company de l'estanquer va llençar a taula una carta amb força. Com si estigués emprenyat.

Has de viure amb una pensió de vuit-cents euros i amb això has de pagar llum i aigua i gas i contribucions i benzina i assegurances i menjar i vestir i ajudar els fills. I no sé quantes coses em deixo. Quaranta anys treballant i contribuint als fons de l'estat i quan arribes a vell encara rai si pots malviure amb una pensió com la meva.

El maestro va assentir. Li deien així, en sorià, perquè els havia fet creure que es passava les nits representant una partida rere l'altra amb tres jugadors invisibles. No cal que t'hi escarrassis, va dir, i va llençar la penúltima carta. Nosaltres no existim per a la societat. Som una càrrega. I els que vinguin després encara ho seran més. No contem. Només conten els poderosos, que no en tenen mai prou, i, de tant en tant, els joves, que són els únics que poden dur el país a la revolució.

El maestro va llançar la darrera carta i va guanyar la bassa i la partida.

Casundena, va dir l'estanquer. Voleu fer el favor de callar i estar per la partida?