Pata quebrada

Les dones han viatjat des de sempre per diferents motius segons classe social, època i objectius. L'estímul acostumava a ser sempre el mateix: no trobaven en el lloc on vivien allò que cercaven, esperaven, desitjaven o necessitaven, amb el handicap de ser, encara avui dia, ciutadanes de segona en la gran majoria de situacions.

Els viatges de les dones es podrien resumir en viatgeres migrants, per obligació, i viatgeres per plaer o per salut, és a dir, per elecció pròpia. El primer factor diferenciador òbviament la categoria social: les dones migrants marxaven i marxen per qüestions econòmiques o polítiques a les ciutats del seu propi país; a les colònies o les metròpolis –durant el passat colonialisme i l'actual neocolonialisme- i, finalment, a l'estranger, sovint a ultramar. Pel que fa a les viatgeres per elecció, les dones de l'alta burgesia i de l'aristocràcia descobriren a partir del segle XVIII el termalisme i el turisme, empeses per l'atractiu de nous paisatges i noves experiències, des de les costes del seu propi país fins a les mítiques urbs d'Àfrica o Orient.

Des de l'inici dels temps hi ha hagut dones migrants, sovint ignorades i amb continus intents dels òrgans de poder de controlar-les, per atrevir-se a trencar esquemes. Soles, aviat es deslliuren de la vigilància de figures masculines i familiars a la recerca de les seves pròpies oportunitats en un món, una època i una societat que aprecia els potencials per descobrir. També pateixen amb discriminacions de tot tipus el costat fosc de tenir fluïdesa de moviments en un món que no accepta la llibertat femenina. Les ciutats que creixen monstruosament sota el progrés arrasador s'empassen sense miraments un degoteig continu i imparable d'al·lotes, joves i vídues que, soles en el món, cerquen el seu propi mitjà de supervivència en el servei domèstic i les fàbriques, en jornades esgotadores i per un míser sou, les més afortunades; des d'aquí era fàcil caure en les xarxes de prostitució a causa d'una mala ratxa que durés massa temps o per vicissituds de la vida, fos resultat d'abusos o no. La marxa a les colònies era una experiència més impressionant si podia: en una època on les fronteres encara ballaven i controlades per una violència extrema per homes, l'arribada de dones fadrines era vista amb suspicàcia però també com a mecanisme per regular una societat perquè s'assemblés a les metropolitanes, segons les injustes polítiques racistes d'evitar els aparellaments mixtes. També podia ser que arribessin deportades per delictes a colònies-presó on, si aconseguien complir la condemna i sense possibilitats de tornar a la seva llar físicament i socialment, s'establien allí. Era partir de zero: més que un país, era una cultura nova, un horitzó impensable, una natura sovint salvatge i devoradora davant dels paisatges domesticats de la vella Europa. La mateixa distància les transformava en parents llunyanes fins que les seves cartes o notícies s'interrompien i eren oblidades.

Les viatgeres per elecció descobrien nous horitzons normalment dins de la seva habitual comoditat i privilegis; i si no, se'ls feien endur amb elles a través de deserts i oceans. Han arribat fins els nostres dies diaris de viatge i memòries de les dones més aventureres, com lady Mary Wortley Montagu, Lady Jane Digby o Lady Hester Stanhope; tanmateix foren una minoria, i sovint eren considerades com una juganera excentricitat en una avorrida classe benestant, malgrat elles no es consideressin així. La majoria optaren per marxar elles soles dins del seu propi país, sovint fugint del tedi de matrimonis concertats i del propi avorriment de les seves vides, limitades a ser una simple imatge d'ornament. En balnearis i cases vora la mar o a la muntanya, aquestes dones trobaven un espai força més relaxat en imposicions socials, establint vides paral·leles en emocionants temporades.

Aquesta és la primera part de la història dels viatges de dones: l'estat actual de la situació, la seva complexitat dins un món globalitzat que canvia de forma molt més ràpidament que d'idees i de mentalitat, mereix un segon article. Les dones d'avui en dia viatgem, i molt, malgrat que en molts països la companyia d'un home sigui més que recomanable. Hi ha dones que viatgen per trobar un futur millor per a ella i els seus, i deixen enrere els seus fills i la seva família, resistint quelcom tan difícil, tan sagnant pel cor d'una mare, com sentir-los créixer per telèfon o el xat.
Hi ha dones que viatgen: i sigui quin sigui l'objectiu, són valentes per saltar-se fronteres geogràfiques, físiques, mentals i socials. I com més viatgem, més coneixerem d'altres dones i de nosaltres mateixes.