El plaer de l’estètica intel·ligent

Com que no sóc periodista d'escola, cada entrevista és per mi un doble repte, tant per l'enfocament com per la tècnica, així que normalment em deixo dur per l'entrevistat, pel que em vulgui explicar i compartir dels seus objectius i experiències, sensacions i idees. I en Rafel Vidal, encara que reservat, de seguida es deixondeix i tal com esperava, l'entrevista es torna ràpidament en una conversa amena i molt interessant.

Mentre passegem per davant dels seus quadres exposats, amb la meva curiositat lliure i un creixent plaer per l'estètica intel·ligent que ofereixen moltes obres penjades, m'explica que l'exposició és una retrospectiva que abasta des de 1989 fins a l'actualitat, fent un recorregut a les diverses èpoques artístiques que ha travessat a partir de les seves obres més destacades.
Des de quan et dediques a l'art?, li pregunto, expectant a l'atractiva simplicitat dels primers bodegons que albiro. Em comenta que des de l'escola ja dibuixava, gargots i tot allò que li estimulava, fins arribar a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona, on va fer estudis de gravats i litografia. I precisament, just després dels primers quadres, plens de força opaca, m'hi fixo en un dels tres gravats que hi ha en tota l'exposició, solitari entre olis: una petita escena grisa, d'atmosfera espessa, on un home anònim i anodí creua una paret llarga. És una representació senzilla però que corprèn per l'atracció sensorial que emet i arrossega a l'observador cap a una zona, un estat, pesant i clarobscur, limitada dins aquella cartolina. Em diu que és el seu favorit, i que malgrat segueix gravant, prefereix dedicar-se a l'oli.

Realment, gran part de l'exposició es podria dividir en bodegons, paisatges i retrats, i encara que m'assegura que cap de les seves etapes artístiques és la seva preferida, crec intuir certa confortabilitat major en els bodegons, més entitat personal en els canvis d'objectes inerts i semivius. Els bodegons semblen ocupar gran part de l'afició i la mestria d'en Rafel Vidal; és on sembla trobar-se més confortable, més ell, no només amb els traços valents ?poc detall, gran expressivitat, millor definició- que conformen els seus olis, sinó també en la llibertat per crear-los? I també quan parla d'ells: són els primers que m'ha mostrat, i potser l'estil on més s'esplaien els seus comentaris. "És que em donen calma quan els pinto, en fi, m'agrada sentir el mètode...", m'assenyala. Li pregunto quins criteris empra per les seves combinacions d'objectes, mai bigarrades, sense lògica aparent en un inici però que aviat esdevenen afortunades en quant mescla materials nobles com el vidre, el metall o la llenya per captar la màxima expressió d'aquells elements quotidians. Tot sé el seu interès que no sempre es desvetlla únic i de seguida, elements moderns i vells absolutament del nostre temps: un barret de txistera, un quinqué, gerres d'alumini, tasses de porcellana? Coses simples però amb entitat, que li cridin l'atenció i per tant les fa especials. Em contesta, "ara mateix estic pintant un entrecot?". Tot seguit afegeix que sempre ha viscut amb elements antics, vells, amb coses viscudes. Un bon exemple d'aquest sentiment seu són els llibres; ens passem una bona estona xerrant sobre la màgia que desprenen al pas dels tous dels dits, el que transmet el paper per humil que sigui. Li agrada molt sentir com les coses traspassen el temps, impertorbables malgrat la seva humilitat gràcies a haver sigut creades artesanalment, com els seus quadres.

Una gran paret de la sala està ocupada per olis paisatgístics de l'Illa. Marines i campanyes, potser més de les últimes. No cerca llocs coneguts ni belleses paisatgístiques tòpiques, sinó que elegeix mitjançant descobriments casuals en els seus habituals passejos. Aquí ens aturem també una bona estona, davant d'aquells paisatges que semblen anònims però que de seguida es reconeixen com autènticament menorquins. Són paisatges buidats de gent i animals ?que no buits-, on hi regna la meteorologia ?temporals de costa, dies assolellats al camp.

L'últim tram de la sala el dedica als retrats, tant d'encàrrec com els fets per plaer, procedents de col·lecció pròpia o deixats per particulars expressament per a l'exposició. Em diu que els retrats són el camp que menys explora, però que li agrada molt pintar retrats de fillets, li atrapen les seves actituds, més naturals; també s'atreveix amb els nus femenins. Tanmateix, em confessa que el seu projecte pendent és el tema de les maternitats, la connexió entre mare i fill que s'estableix, inefable i bella, en el natural acte d'alletar.

Ja com a punt final, li pregunto sobre les opinions que rep del públic cap a la seva obra. Bé, concretament li demano quines opinions ha rebut dels fillets i dels embriacs, que diuen són els que sempre diuen la veritat. Es riu i em contesta, d'embriacs no he rebut mai cap opinió; ara, de fillets? El dia mateix de l'entrevista havia fet de guia en l'exposició a un grup d'escolars, d'uns sis anys. La primera pregunta que li varen fer era que quan valien els seus quadres; un altra, si els quadres eren de veritat; i ja per rematar, si el temporal que hi plasmava en una marina ?al meu gust, el paisatge més captivador-, era un tsunami. Bé, li dic, la generació més jove creix assabentada al minut de catàstrofes naturals, crisis econòmiques i enganys i trompes-l'oeil de tota mena, sensorials o dialèctics? Gaudeixen d'una innocència diferent a la que vam viure, força manipulada per la societat de consum i la infoxicació ?excés d'informació sense pair. Segur que serà la generació més preparada de la Història, la més sana? Però també la més escèptica.

I seguiria parlant més però no disposem de més espai? Si voleu comprovar les reflexions de la nostra conversa o crear les vostres pròpies, de ben segur que l'exposició d'en Rafel Vidal no us decebrà: hi ha matèria per això i per més. L'exposició romandrà a Maó fins el proper dia 11, tot seguit anirà a Alaior del 17 de febrer al 4 de març, i finalment a Ciutadella, des del 23 de març al 14 d'abril.