L’últim ball de Mick Jagger

A vegades quan estem a l'escenari penso: "Açò mola molt, però on sou voltros quan toquen els Powertrip?". Però és normal, tant l'adolescent que no es pot permetre viatjar fins a Madrid per veure un concert massiu dels de San Francisco, com el "puretón" que, fermat per una família i una hipoteca, ha vist com el Heavy Metal baixava llocs en la seva escala de prioritats; qualsevol té ganes de viure un trosset de l'experiència, encara que açò no sigui el Palau Sant Jordi ni la banda siguin els autèntics. Tot és un poc mentida, però tots l'acceptem amb afecte i respecte pels originals. I açò és fantàstic, però (ho podeu imaginar) a jo em dóna què pensar.

Perquè des de fa uns anys cap aquí, els grups-tribut han proliferat com les venes al coll de n'Iggy Pop. Fa anys que grups de versions dels Beatles, jo mateix tenia fa anys un grup tribut als Ramones. I tothom sap que a Es Migjorn hi ha un senyor que imita a Freddie Mercury de "puta mare". I açò només significa una cosa: açò s'acaba, boys and girls, vivim a un món sense Ramones, sense Queen i sense Beatles. I d'aquí a pocs anys viurem a un món sense en Tom Petty, sense Metallica i sense (snif, snif) els Rolling Stones.

El passat 25 de desembre -fum, fum, fum- es va fer pública una data de concert dels Rolling Stones a Viena, el 30 de setembre de 2012. Açò va disparar els rumors d'una possible gira de 50 aniversari i comiat final d'una vegada per totes. Ja sabeu que aquesta gira perillava per diverses raons: les referències al petit penis de Mick Jagger a les memòries de Keith Richards, l'abominable disc de Superheavy, la banda super-moderna de Mick Jagger... Però les últimes informacions eren esperançadores: unes sessions a Londres per retre homenatge al seu antic pianista Ian Stewart havien retornat el bon rollo.

I ara estem esperant l'anunci oficial de la gira, sense perdre l'esperança, però veient com les opcions són cada vegada més remotes. I quan es faci públic, començarem a passar pena per entrades, bitllets, demanar vacances al "curro", perquè s'hi ha d'anar sí o sí.

Sense ànims d'ofendre a ningú, açò és com si vingués el Papa, així que és impossible quedar a casa. Quan jo planejo escapades l'excusa sempre és algun concert, i els trio segons dos criteris: o ha de ser una cosa nova i interessant, o ha de ser una banda que no quedin moltes ocasions per veure en directe.

Els Stones entrarien en la segona categoria, però és que ni m'ho pens. És ver que avui dia duen 500 musics d'acompanyament, que són concerts d'estadi incòmodes i sense feeling amb l'audiència, que el públic és zero rocker.

(Anècdota ràpida: l'última vegada que els vaig veure, mentre esperàvem a la pista, li vaig comentar al "pijo" que tenia al costat "A vam si toquen "Smoke On The Water", eh?" i em va contestar "Clar que sí". Patètic.), que ja no toquen com abans. Ok, idò no venguis. No fas punyetera falta. Els que realment sentim aquesta música i aquest estil de vida, estarem allà, per veure per última vegada els balls de Mick Jagger i la fatxenderia sense límits de Keith Richards.

T'interessa la música? Visita el web "The Song Remains The Same":
www.thesongremainsthesame.es