TW
0

Sempre som els estrangers d'algú": ja des de les primeres pàgines deLe racisme expliqué à ma fille, només per aquestes paraules tan òbvies, us adonareu que estem davant un llibre diferent i fonamental.

Segon pas: oblidem-nos que el racisme només apareix en situacions bàrbares. En l'actualitat, i gràcies a la globalització que tot ho apropa i a la vegada tot ho allunya, els comportaments racistes s'han convertit en quelcom molt adaptable que es mostra subtilment en molts moments del dia. En resum, no cal ser un monstre per tenir sentiments racistes; és això el que ens ha de posar alerta i actualitzar els nostres conceptes al respecte: "Un racista pot refusar llogar una habitació a un estudiant vietnamita, i al mateix temps pot agradar-li molt menjar en restaurants asiàtics. El racista pensa que tot allò que és massa diferent d'ell és una amenaça per a la seva tranquil·litat." (Ben Jelloun). I això s'esdevé tant en els que reben com en els rebuts. Cal dir que el paisatge migratori canvia contínuament, imparable: acostumats en pocs anys a ser els receptors, i no a marxar i deixar enrere tot el que coneixem per aventurar-nos en llocs i cultures en circumstàncies sovint força contràries, no ens adonem que sempre som estrangers per algú. Amb la crisi actual és quan els que des de feia molts anys havien deixat de ser emissors per convertir-se en receptors, ara tornen a ser emissors: ja comencem a ser molts els que sabem d'algun parent, amic o conegut que creua les fronteres per trobar un futur no pas millor, sinó simplement "un", la modesta i fonamental possibilitat d'avançar que ens empeny a l'espècie humana.

Tahar Ben Jelloun (Fes, Marroc, 1944), autor d'un gran nombre de novel·les, assajos, narracions, poemes i obres de teatre, és un dels novel·listes més cèlebres i un dels intel·lectuals més llegits i compromesos del món francòfon actual. AmbLe racisme expliqué à ma fille (El racisme explicat a la meva filla), Tahar Ben Jelloun va guanyar el premi Global Tolerance de l'ONU el 1998, i aviat aquest petit però significatiu llibre va esdevenir un èxit editorial traduït en 33 idiomes.

L'autor va idearLe racisme expliqué à ma fillejust el 22 de febrer de 1997, quan es dirigia amb la seva filla de deu anys cap a una manifestació contra el projecte de la llei Debré sobre l'entrada i la residència dels estrangers a França. Les freqüents preguntes de la filleta derivaren a una profunda i prolongada conversa sobre el racisme i les seves causes i conseqüències. Impressionat per la potencialitat del tema, Ben Jelloun va voler transcriure el record d'aquell clarivident diàleg, però el va haver de reescriure gairebé tot sencer a causa de la complexitat dels aparentment ingenus dubtes i preguntes de la seva filla. Les dificultats apareixien en qualsevol nivell: en conceptes bàsics com estranger, prejudicis, ètnia, diferència…; en conceptes amb una major complexitat conjuntural, com les diferències socioculturals; i finalment hi havia conceptes amb un rerefons històric marcat de dolor i sang, com boc expiatori, ghetto, exterminació, antisemitisme, genocidi, esclavitud, apartheid o colonialisme. El diàleg pren exemples molt gràfics, extrets sobretot de la situació social i política a França i de la seva pertinença al poble marroquí; tanmateix, són paral·lels fàcilment traslladables i traduïbles a qualsevol país de europeu, doncs els nous horitzons socials i diversos conflictes i polítiques occidentals són comuns a causa de la globalització.

Amb un llenguatge planer i senzill però molt entenedor, el text s'adapta amb franquesa, honestedat i sense maniqueismes a les ments en formació dels qui tot just comencen a descobrir els clarobscurs del món dels adults que heretaran. Tal com diu l'autor, no naixem racistes, ens hi tornem: tot depèn de qui educa, sigui a l'escola o a casa. L'estructura del llibre és simple: la filla exposa els problemes i incoherències que percep en el seu petit i segur món, en quant a actes d'odi o desconfiança a la diferència, i el pare li respon els seus dubtes i preguntes a partir d'un enfocament més ampli, propi dels adults, precisament el que haurà d'aprendre l'infant en poc temps per conèixer el món dels grans. Potser és això el que més em corprèn del llibre: com el pare parla a la filleta amb tota la delicadesa possible però també amb realisme, per poder oferir-li les eines d'argumentació i defensa que necessitarà ben aviat en problemes que, vivint-se i experimentant-se en el petit món infantil, s'hi amaga un llop en la seva essència i que amenaça amb ser vist massa sovint només com un be malcriat si no se li posa remei. I precisament per aquesta raó, aquest llibre esdevé no només un feliç resultat d'una conversa entre pare i filla, sinó també una eina utilíssima i magnífica per pares, mares i professionals de l'educació, per fer pensar i debatre als més joves... I també per nosaltres mateixos.

Ben Jelloun així ho ben diu: "No hi ha cap grup humà que no tingui a dins seu individus susceptibles de tenir sentiments i comportaments racistes. No hi ha cap poble racista o no racista en la seva globalització. El racisme és a tot arreu on hi ha homes. No hi ha un sol país que pugui pretendre que no té racisme. El racisme forma part de la Història. És com una malaltia. Més val saber-ho i aprendre a rebutjar-lo. Cal controlar-se i dir-se: "Si tinc por de l'estranger, ell també tindrà por de mi." Ben Jelloun no dubta en definir el racisme com una malaltia, i com a tal situa l'origen, però també el seu remei, en l'ús que fem de determinades paraules: l'autor ens anima a ser més conscients de com parlem, com ho expressem i per què ho diem. Poques paraules són gratuïtes, poques d'elles no passen factura d'una manera o altra quan no ens hi fixem en el que diem, quan no hi pensem. Molts ho hem experimentat, tant d'una banda com de l'altra. Tal com diu l'autor, "la lluita contra el racisme comença amb el treball sobre la llengua, la lluita contra el racisme ha de ser un acte reflex".

"Quan respectem algú, estem fent un homenatge, a través d'ell, a la vida, en tot el que té de bonic, de meravellós, de diferent i d'imprevisible. Quan tractem als altres amb dignitat, ens estem respectant a nosaltres mateixos." Aprendre a viure junts, respectant-nos els uns els altres de manera justa i igualitària des de les dues bandes: la millor medecina contra una de les pitjors plagues d'aquest món inabastable per tant diferent i bella com és la Humanitat.