Fernando Sabino Seguí29/06/12 0:00
TW
0

David Lean, un dels grans mestres del cinema britànic (i mundial), curiosament va dirigir només 16 pel·lícules... Les podríem dividir en dues etapes força diferenciades: les obres, diguem-ne, petites (de pressupost, és clar), els seus primers deu films, que van des de 'Sangre, Sudor y Lágrimas' ('In Which We Serve', codirigida amb Noel Coward, 1942) fins a 'El Déspota' ('Hobson's Choice', 1954), i les sis superproduccions que va realitzar durant les següents tres dècades, entre 'Locuras de Verano' ('Summertime', 1955) i 'Pasaje a la India' ('A Passage to India', 1984)... Però, sense cap mena de dubte, la més cèlebre i important dins aquest disfuncional llegat artística és 'Lawrence de Arabia' ('Lawrence of Arabia', 1962), probablement la seva obra mestra més impertorbable i considerada pilar fonamental de la història del cinema britànic i universal... Es compleixen cinquanta anys de la seva estrena i és quasi una obligació dedicar-li unes humils línies...


És fa impossible referir-se avui dia a aquesta cinta sense utilitzar termes de llegenda, per res exagerats en quant aquest mig segle transcorregut la situa al cim indiscutible del cinema clàssic i, segurament, és un punt i a part únic dins les epopeies d'aquest estil... La seva sobredimensió visual, la seva temprança poètica i el seu caràcter eminentment mític són tan absoluts que qualsevol intent aproximatiu esdevé miniaturització a ridícula escala domèstica... 'Lawrence de Arabia' és la culminació d'un gènere i d'una manera d'entendre el cinema com a espectacle cultural total i el seu gegantisme no deixa d'evidenciar que el més universal dels deliris èpics sempre té el seu origen dins la més absoluta intimitat del gran heroi... En el descomunal 'flashback' que conta la vida de l'escriptor i militar Thomas Edward Lawrence (1888-1935), segons la seva pròpia obra 'Seven Pilars of Wisdom', es pot veure néixer la intersecció quasi còsmica que disparen a Lawrence a l'alçada de les grans gestes imperials...

Un dels gran mèrits de David Lean va ser el d'atorgar-li a la cinta una llegibilitat accessible,
amb el sentit de grandesa de les gestes antigues però amb una diafanitat entranyable


De fet, l'oposició entre els deliris d'aquest personatge i un entorn natural de dimensions tan desproporcionades com és el desert, li confereixen a l'aventura un caràcter quasi interestel·lar... La personalitat i la llegenda de Lawrence es junten per a confirmar una vocació força inherent a la idiosincràsia britànica, una corrent postromàntica que sempre ha caracteritzat a aquest imperi tan colonialista i que, als anys seixanta, renaixia entre la joventut rebel del país: la recerca d'allò exòtic i llunyà i la simbiosi amb els seus orígens com a experiència iniciàtica (un tarannà sempre a la palestra, com demostren, salvaguardant distancies, èpoques i condicionants, els recents i molt discutibles èxits actuals com 'El Exótico Hotel Marigold' o 'La Pesca del Salmón en Yemen')...

David Lean aprofita aquesta passió anglesa per la catàrtica profusió estrangera per apuntar, subtilment, alguns aspectes espinosos del gran T.E. Lawrence, sobretot tot allò relacionat amb el seu sadomasoquisme i la seva homosexualitat... La cursa que ens porta del text intimista al gran desplegament visual es produeix prenent com a base un del punts forts de la peripècia espiritual de Lawrence: el descobriment del desert, un cúmul de sensacions meravellosament descrites al llibre... En un moment de la pel·lícula, el príncep Feisal (Alec Guiness) es refereix aquesta obsessió per la sorra infinita com a una patologia típicament 'british', mentre els àrabs prefereixen allunyar-se d'aquestes temperatures a la que estan acostumats... La magnífica unitat estètica que proposa Lean té com a font aquestes estranyes coses que li poden passar als britànics enfrontats a una realitat que, pel seu exotisme, els sobrepassa i, en alguns casos, els anul·la...

Tot allò de 'tour turístic' que pot tenir el film (que ho té... D'una manera noble i distingida, però ho té), està assumit com a presència immòbil, dins la qual l'home es realitza com totalitat o es desintegra fins al zero més absolut... La pel·lícula, així com el desert, esdevé recerca iniciàtica del gran autoreconeixement èpic dels pobles àrabs contra els turcs... Un dels gran mèrits de David Lean va ser el de atorgar-li a la cinta una llegibilitat accessible, amb el sentit de grandesa de les gestes antigues però amb una diafanitat peculiarment entranyable... Però el gran encert de la pel·lícula va ser la revelació accidental del inoblidable Peter O'Toole com a T.E. Lawrence, paper que li va ser ofert al principi a Marlon Brando i posteriorment a Albert Finney, que fins i tot va arribar a fer unes proves de vestuari... Per aquest paper, O'Toole va guanyar múltiples premis (seu va ser un dels 7 Oscars que es va emportar aquell any la cinta, inclòs Millor Pel·lícula) i va ser una de les revelacions de tota una època... No hi havia camella que s'hi resistís i era portada a totes les revistes...


O'Toole va clavar a aquest personatge egocèntric, narcisista, caparrut, proteic, problemàtic, complex i completament contradictori que, quan va morir, no sabia si sentir-se anglès o àrab... Tot i la trama un xic confosa, la seva lluentor plàstica esdevé històrica virtut d'una producció que neda entre el retrat psicològic i l'anàlisi geopolític, entre la grandiloqüència i la intimitat, entre el personal i lo històric... La força poètica del paisatge dunar, les travessies pels deserts, la coneguda el·lipse entre la flama del llumí i la sortida del sol o la portentosa escena pictòrica de Lawrence esperant al pou i Ali Karish (l'altre gran revelació va ser,of course, Omar Sharif) avançant des de la més extrema profunditat de camp, emergent com a caixer negre entre la boirina del desert, són moments mítics de 'Lawrence de Arabia'... Moments que pertanyen a la Història del Cinema escrita amb majúscules... Moments que compleixen cinquanta anys en aquest 2012 i que sempre val la pena recordar... Fins la setmana que ve, incrèduls!