Sumptuós engany

Josep M. Quintana és un dels escriptors destacats d'aquesta fornada. Després d'una llarga experiència com a historiador i assagista, la carrera literària de Quintana ha guanyat densitat. I aquesta última novel·la comparteix amb les tres anteriors una certa base històrica (de moments diferents), una dosificada mixtura d'acció i reflexió i protagonistes rellevants de la trama social. La ficció literària esdevé per a un historiador com ell un ingredient imaginatiu que fa més comprensible l'experiència humana, perquè la recerca històrica no basta. La novel·la permet explicar no allò que va ocórrer, sinó allò que pogué ocórrer, la possibilitat d'esdevenir. Aquesta incursió en la ficció eixampla la seva mirada d'una manera extraordinària. La novel·lització de vides i de fets potser perd en exactitud científica, però guanya en alçada comprensiva, perquè el cas representat es configura no com a veritat, sinó com a exemplaritat.

Ningú no pot enganyar els mortsés la història del millor pintor que Menorca ha donat al món. La ficció d'una vida reconstruïda que es fa cas concret i exemplar, que va més enllà d'allò probable per fer-se possible. Es tracta d'una novel·la franca, sincera, que no vol amagar res, més enllà d'alguns efectes de la trama novel·lesca. Les dues primeres pàgines són un resum del que trobarem al llarg de les 200 que dura. Com si la veu narrativa ens avisés de forma clara sobre les seua intenció: açò t'explicaré, aquest és el protagonista, com va viure, on va viure, què va fer, què pensava, com es va sentir. Un resum que es va desenvolupant de manera cada vegada més intensa, des dels afers més externs de la vida fins als sentiments més íntims. I ho fa a partir d'una doble perspectiva, dos punts de vista que es complementen i s'intercalen al llarg del relat. La primera, de forma impersonal però alhora pròxima és el relat que fa la seva filla a partir de la reconstrucció de la vida social i artística de Marc Cursach, el pintor protagonista. Aquesta és la visió externa, l'aparent, la social, però també d'interpretació de la seva obra plàstica. La segona és la veu del propi protagonista, autobiogràfica, que adopta la forma de la confessió escrita en un manuscrit deixat a la seva mort. Aquesta és la visió interna com a descàrrega de la consciència i que penetra en la vida psíquica. Aquesta però se circumscriu als anys viscuts a l'illa, en la joventut i en els darrers mesos de vida quan hi retorna. L'organització dels dos punts de vista confereix a la novel·la l'estructura d'un interès recurrent, en forma d'espiral, retornant i avançant, alternant el passat i el present, el món originari (Menorca, Fornells) i el món patit i conquerit (París, Nova York). El cercle es tanca a la mateixa casa natal.

L'obra s'insereix en la rica tradició de les novel·les d'artista, un gènere que ha gaudit de gran fortuna entre els escriptors. Són creacions o recreacions de la vida i de l'obra d'un pintor, real o imaginari, més o menys fictici, més o menys històric

L'obra s'insereix en la rica tradició de les novel·les d'artista, un gènere que ha gaudit de gran fortuna entre els escriptors. Són creacions o recreacions de la vida i de l'obra d'un pintor, real o imaginari, més o menys fictici, més o menys històric. L'artista com a protagonista té un punt d'interès com a persona abocada a la recerca interior. La vida dels artistes esdevé, segons aquest tòpic, interessant no només com a itinerari vital sinó sobretot com a viatge espiritual. I aquest és l'aspecte que més ha interessat als escriptors, perquè el motiu de fons de tota gran obra és la recerca de la profunditat humana. I açò ho exemplifiquen notablement els artistes. Però també per un altre motiu: els escriptors, com artistes que són, cerquen explicacions a la creativitat. La novel·la de Quintana és en el fons açò mateix: com es configura la ment creativa d'algú que cerca com arribar a la màxima expressió de la llibertat i de la individualitat. De manera que la redacció de la novel·la és una ocasió excel·lent perquè l'escriptor reflexioni sobre la naturalesa de l'art, sobre la seva gènesi, sobre els seus condicionants, els seus efectes i els seus significats. Tot artista, sigui escriptor, músic o pintor, té la temptació d'explicar-se.

Algú va dir que una vida no és del tot vida si no és reflexionada. Doncs enNingú no pot enganyar els mortstenim el relat d'una vida feta paraules, que és la millor manera de reflexionar. Una novel·la, en definitiva, com va dir Mercè Rodoreda, són paraules. I com el mateix Quintana fa dir en boca d'un personatge deLes revolucions perdudes, potser canalitzant l'opinió del propi autor: "De fet, si el novel·lista és un bon escriptor, amb qualsevol matèria pot construir una novel·la. En literatura, el que importa no és el què, és el com. (...) El que compta en una narració és el fet de contar, el tremolor d'aquest moviment (...) allò que fascina d'un text és l'art de disposar-les en la pàgina; en definitiva, la sumptuositat de l'engany". La "sumptuositat de l'engany", heus aquí de forma sintètica el sentit de la literatura. La història del pintor més gran que Menorca ha donat al món és un engany, és un engany preciós, una gran mentida que ens fa gaudir i reflexionar alhora.

Crec que amb aquesta novel·la, Quintana s'ha desprès del pes d'historiador i ha construït un relat més atent al teixit verbal i a la trama interna, amb personatges que presenten una gran densitat psicològica i són gairebé tots humanament atractius. Mentre avança la lectura es va detallant, de forma retroactiva, els fets i es van ampliant els diversos matisos d'una vida complexa: la relació conflictiva amb l'entorn i amb un mateix, el matrimoni malavingut entre l'ètica i l'estètica, la sublimació de l'experiència en obra artística, el pes de la consciència i la soledat, l'atzar que tot ho trava sense sentit, la veritat última de la infància, l'amor i l'ajuda, els moments de follia... L'argument és interessant, l'estructura és estimulant, el llenguatge és net i precís. La novel·la, amb episodis apassionants i episodis reflexius, fent salts en el temps tot reconstruint les peces d'un encaix, es dóna allò que demanam a una bona novel·la: que ens delecti de forma intel·ligent.