Inquietud pel paisatge cultural de Punta Nati

La pregunta, de fet, en el fons, no pretenia sinó conscienciar de l’extraordinària riquesa que ofereix Punta Nati i que, més enllà de ser simples pedres, és fruit de la mà de l’home i una herència que també ha anat passant de generació en generació, tractant-se d’un paisatge cultural que parla de les pròpies arrels i que convé preservar. Açò sí, amb el repte, en aquest sentit com passa igualment a altres indrets d’Espanya, d’Europa i del món, d’aconseguir donar-li un ús i fer-lo sostenible, també econòmicament, per tal, com digué un dels ponents, José A. Alonso (membre d’ICOMOS-Espanya i del consell científic d’Europa Nostra), que «la inversió en patrimoni cultural reverteixi en llocs de feina i en l’economia de la societat» i que no només es quedi (la preservació) com una cosa «romàntica».

Amb les intervencions introductòries de la moderadora Anna M. Bagur, de la Fundació Líthica, i de Carmela Sánchez, presidenta d’Amics de Punta Nati, que començà dient que «Menorca té la gran sort de tenir un paisatge cultural magnífic però també la gran desgràcia de no valorar-lo adequadament», s’anà passant la paraula a les tres veus convidades, de gran solvència nacional i internacional en aquest tema, per després obrir-se un diàleg entre els assistents, que gairebé omplien la sala.

Esther Valdés, vicepresidenta de l’Asociación Española de Paisajistas, parlà del desenvolupament sostenible com la capacitat de les generacions d’utilitzar els recursos permetent que les generacions futures poguessin emprar aquells recursos i viure d’ells, identificant el paisatge «excel·lent» de Punta Nati amb les arrels, «que no podem abandonar». També digué que «la dicotomia entre energies renovables o patrimoni cultural és un discurs buit i que no té sentit: és la nostra essència i no podem triar, s’ha de cercar un altre lloc».