De les paraules als versos. El teatre de l’Orfeó Maonès va acollir divendres vespre el recital «Tot recitant Gumersind Gomila». Amb Arturo Bagur al piano, Antoni Cantamisa va recitar tot un seguit de poemes del poeta menorquí. Era el pas de la teoria de la taula rodona, a la posada en pràctica, a l’hora de gaudir dels versos d’aquest menorquí referent de les lletres catalanes

De les paraules als versos. El teatre de l’Orfeó Maonès va acollir divendres vespre el recital «Tot recitant Gumersind Gomila». Amb Arturo Bagur al piano, Antoni Cantamisa va recitar tot un seguit de poemes del poeta menorquí. Era el pas de la teoria de la taula rodona, a la posada en pràctica, a l’hora de gaudir dels versos d’aquest menorquí referent de les lletres catalanes

Isaac Pons de Rosa13/12/20 0:00
TW
0

Gumersind Gomila (Maó, 1905 - Perpinyà, 1970) és un dels poetes més destacats que hi ha hagut mai a Menorca. Però «malgrat la vàlua de la seva obra, no va tenir molta difusió i ha quedat en l’oblit». És per açò que, ara que es compleixen 50 anys de la seva mort, l’Institut Menorquí d’Estudis i l’Ajuntament de Maó organitzen unes jornades d’homenatge, amb l’objectiu de recuperar una figura cabdal de les lletres catalanes.

La coordinadora científica de l’IME, Marta Jordi, destacava la importància de fer valdre un personatge com Gumersind Gomila, en el primer dels actes d’aquestes jornades, la taula rodona celebrada aquest dijous a Can Victori, i en la qual van intervenir el poeta Pere Gomila i la filòloga Josefina Salord. També, per videoconferència, del poeta, traductor i professor de literatura a la Universitat de Montpellier, Michel Bourret Guasteví, i la seva mare Maryse Bourret, neboda de Gumersind Gomila.

Durant la taula rodona, el poeta i escriptor Ismael Pelegrí, definia Gumersind Gomila com un «clàssic de la literatura», atesa l’atemporalitat de la seva obra, recollida en quatre llibres, «Els ocells morts», «El vent fútil», «Llucifer» i «La sorra calenta». Uns volums que, com coincidiren tots els ponents, tenien un denominador comú, el contrast de dos mons, dues realitats.

I és que Gumersind Gomila, que deixà Menorca sent molt jove per a instal·lar-se a Perpinyà, i que segons Maryse Bourret era un «home tímid, amable i que mantenia amistats» de la infància, és un exponent del tòpic literari del carpe diem, sense defugir, però, d’aquest contrast, per exemple, en el context de 1943 en plena Segona Guerra Mundial. Era «un cant a la vida i al gaudi» en uns moments molt difícils i cruels, recordava Pelegrí.

Membre fundador de la Societat d’Estudis Occitans (l’equivalent a l’Institut d’Estudis Catalans, de la Catalunya Nord), Gumersind Gomila «tenia el cor entre dues espases», apuntava Bourret, qui establia aquest binomi, aquest contrast, entre la Menorca d’infantesa que havia deixat i el continent que l’havia rebut. O el contrast entre llum i foscor que Pelegrí descobreix a «Llucifer», entre sud i nord, com aprecia Pere Gomila.

El poeta alaiorenc també es referí a la presència sempre constant de Menorca, en l’obra de Gomila, especialment a «Llucifer», on «mitifica la Menorca de la infantesa» i on s’aprecia la presència d’un «lèxic ben menorquí».

D’aquest escriptor que s’autodefinia com a «poeta del quotidià» i que a la taula rodona digueren que féu una poesia «vital» i amb dosis d’ironia i humor, Josefina Salord posà sobre la taula la importància de mantenir viu el seu llegat. Una tasca que no és nova, ja que cantautores com Maria Àngels Gornès han musicat poemes de Gumersind Gomila, i l’IME ha procurat reeditar treballs seus, com «Els ocells morts» el 2005. Perquè, reivindicà, «un escriptor només viu plenament a través de la seva obra, llegida, comentada i incorporada a la memòria col·lectiva». Només així «ens podrem fer càrrec de la seva vàlua», va concloure Salord.