Intensitat emocional sense treva

A les paraules de presentació del concert, divendres 9 de juliol vespre al Teatre des Born de Ciutadella i significant la inauguració del 49è Festival de Música d’Estiu que organitza Joventuts Musicals de Ciutadella, la presidenta de l’entitat, Pilar Carreras, donà les gràcies a l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca per seguir programant el seu projecte estiuenc als festivals de música clàssica de Maó i Ciutadella, així com «per fer de cada concert un gran luxe».

I sí, ho van tornar a fer i escoltar l’OCIM fou un luxe renovat, amb el projecte «Crida!» i amb 25 músics afinadíssims i compactes damunt de l’escenari, dirigits per un expressiu i espectacular Francesc Prat (veure’l gesticular amb les mans i com transmet la seva passió i diversió en actua cions prou exigents és ja en sí mateix tot un espectacle) i també amb un Joel Bardolet com a violí solista que arriba a l’excel·lència amb la seva fresca mirada i un estil propositiu que fa còmplices i partícips no només a qui l’escolta com a públic sinó igualment als músics que comparteixen escenari amb ell.

La proposta «Crida!» establí un paral·lelisme entre el «crit» que significà l’època històrica de l’estil Sturm und Drang, en què tota una nova generació de compositors sacsejaren la música fent-la explotar cap al Romanticisme, amb el sentiment i no tant amb la raó com a font suprema d’inspiració i on el que comptava era la intensitat emocional; i el «crit» que ara, en plena època de pandèmia i uns 240 anys després, fa la pròpia OCIM, entre d’altres i segons va dir Francesc Prat al principi del concert, «a favor de la cultura com a eina de cohesió social i com a eina emocional», «a favor de la fraternitat», també «en contra de tot 9 de Juliol que la història de l’home segueix acumulant» i un crit per tal «que la música ens ajudi a expressar totes aquelles emocions que no sabem articular».

L’inici del concert, que ja marcaria aquest ritme musical i emocional altíssim que no s’abandonaria fins al final, va ser amb la «Simfonia en do menor VB 142» de Joseph Martin Kraus, compositor alemany no gaire conegut que va desenvolupar bona part del seu treball a Suècia i que resultà tota una sorpresa per a bona part del públic. Un primer moviment amb un començament potser lent, però apassionat, amb punts de dramatisme que culminà amb un final amb molta força, fou el preludi d’altres dos moviments marcats per ritmes més trepidants, alguns prou delicats, que l’OCIM va saber interpretar amb nota màxima.

De la peça pont, l’exquisit i encisador «Rondó en la major per a violí i cordes D. 438» de Franz Schubert, d’un sol moviment encara que amb dues fases que es podien diferenciar, i amb el singular violinista Joel Bardolet com a solista, destacaren els passatges gairebé lírics (moments dolços amb el violí solista es pot dir que cantant) i els impregnats de virtuosisme, que no foren pocs i que van merèixer els compassats aplaudiments cap a l’Orquestra i cap a Bardolet, que també s’endugué qualque bravo del públic.

El final de l’actuació fou amb una altra simfonia, la «núm. 44 en mi menor» de Joseph Haydn, anomenada popularment «Trauer» («Tràgica» o «Fúnebre», tot i que no té res de marxa fúnebre com a tal) i que és una de les peces més significatives del període Sturm und Drang. A un potent i fantàstic primer moviment, escrit en forma de sonata, el succeeixen altres dos més lents, però ben pletòrics, com a contrapunt, amb un quart moviment final, també en forma de sonata, realment vibrant i ple d’energia. Brillant cidereta a una nit d’un alt ritme sostingut.