La interpretació d’Anna María Valderrama i Luis del Valle va captivar al públic. | RAFA RAGA

0

L’agògica és l’art de moure les coses del seu lloc establert per posar-les al seu lloc natural. Un art arriscat i subtil que depèn totalment del bon gust i intuïció de l’intèrpret perquè funcioni. El duet format per la violinista Ana María Valderrama i el pianista Luis del Valle iniciaven el concert jugant amb la rítmica de les «Fantasiestücke» de Schumann amb molta sensibilitat i gràcies a una agògica molt ben dosificada convertien la seva música en un recital de poesia.

Precisament Robert Schumann va temptejar tota la seva vida amb la literatura i va arribar a la professió de compositor una mica tard. Després de dedicar-se força temps al Dret i les lletres, va endinsar-se en el món de la composició musical que abordà primer des del piano, amb obres de gran fantasia. Quan va començar a composar obres de més complexitat, com els quartets i les sonates de cambra, Schumann va sentir que havia d’estar a l’alçada dels grans i provar el seu lloc com a compositor. Probablement per açò, una de les ments més imaginatives de la història de la música, decidí confinar la seva imaginació en formes preestablertes, gairebé rigoroses, tal i com va comentar Luis del Valle.    Aquesta tensió entre la claredat de la forma i la fantasia del contingut donen a la seva música una expressió molt potent i particularment la interpretació de Valderrama i del Valle ens endinsava en un món de fantasia però sense perdre mai el fil conductor.  La proposta de programa, absolutament Romàntica, incloïa encara la sonata de Schumann en La menor i la de César Franck en La Major. Un programa plè de paral·lelismes en els recursos instrumentals i les fonts d’inspiració que fan servir els dos compositors. D’aquesta manera les notes doblades, electrificants del violí en el «Rasch und mit Feuer» (Ràpid i fogós)de les «Fantasiestücke» s’enllaçava amb el segon moviment de la sonata de Franck, on l’expressió ardent i la impressionant destresa dels músics va fer que el públic arranqués a aplaudir espontàniament. També la música de Franck, especialment en el primer moviment de la sonata, sonava poètica i sublim. La sonoritat embolcalladora i el fraseig subtil de del Valle i els canvis d’arc de Valderrama, delicats i expressius, donaven a la peça un aire efímer. La darrera nota ens deixà com si haguéssim despertat d’un somni.

Una de les expressions més difícils de transmetre en música deu ser la incertesa, el dubte. El recitatiu del tercer moviment de la sonata de Franck, damunt del paper, deixa molt poques coses clares. Valderrama va excel·lir en aquest moviment, encarnant aquest dubte, cercant contínuament dintre seu i en el seu entorn l’expressió que volia donar a aquella música. Convertint aquest dubte en una qüestió profunda i sentida. Ens tenia embadalits. Quan toca, Ana María Valderrama manté sempre una expressió facial serena, en un estat profund de concentració i tot el seu cos, en constant fluïdesa, s’implica i bull en el foc interior de la música. Una combinació de gran magnetisme que dona a la seva interpretació una qualitat humil i sincera, emocionant.  Luis del Valle, impetuós i sensible, gaudeix i ens fa audir de les riques harmonies i dosifica amb gran mestratge els registres del piano. Sap que el seu so ple i expansiu serà respost equitativament per Valderrama i no és un pianista dels que acompanya, sinó que fa pura música de cambra. La complicitat amb la que toquen ompl la música de vida.

Després de l’últim moviment de la sonata de Franck, interpretat amb joguera i picardia, el públic va esclatar en un uau i una ovació d’aplaudiments. El duet ens va regalar encara dos bisos. Primer, els «Aires Bohemios» del navarrès Pablo Sarasate. Aquí la honestedat de Valderrama va jugar un paper clau per aconseguir commoure’ns amb una peça que massa habitualment s’interpreta com un joc de focs d’artifici. La violinista es convertia en pitonissa o vident, i executava els passatges virtuosos    a la perfecció com una obra de bruixeria, sense deixar que els trucs distraguessin el discurs musical, continuant el seu relat màgic i deixant-nos bocabadats. Van concloure el concert amb un segon bis, un lied de Schubert, Litanei, on Luis del Valle ens va captivar amb el seu tocar delicat, ple de detalls i subtileses.Un bàlsam per l’ànima que va deixar tot el públic amb un somriure de satisfacció.