Mestre Vivó, entre el mite i la realitat

Aquest estudi sobre el glosador ciutadellenc Josep Vivó (1725-1791) és una aproximació al seu entorn familiar i professional, amb unes notes sobre la societat en què va viure, per la qual cosa l’autor ha investigat a l’Arxiu Històric de Maó, l’Arxiu Municipal de Ciutadella i l’Arxiu Diocesà de Menorca. «Aquest llibre és fruit de la meva afició per la glosa. El 1991 ja vaig publicar un article sobre mestre Bep Vivó amb motiu del 200 aniversari de la seva mort. En Miquel Sbert es va posar en contacte amb Joan F. López i amb jo mateix per si podia fer un estudi sobre el glosador ciutadellenc i aquest llibre és el resultat», afirma.

El treball de recerca de Toni Pons i l’anàlisi de la documentació localitzada venen a desmitificar algunes qüestions sobre mestre Vivó, segons apunta Miquel Sbert, com el seu suposat estatus de persona quasi indigent -un pobre miserable que demanava almoina per viure-; el tema del ‘tremolor’ de l’artesà glosador; la figura de la seva filla; i l’autoria de determinades gloses, entre altres aspectes del personatge. En aquest sentit, Sbert apunta que l’exercici de desmitificació de cap manera és un intent de menysvalorar la figura llegendària de mestre Vivó, sinó que engrandeix la seva figura i li dona una major humanitat.

Toni Pons assenyala que no hi ha cap notícia ni referència sobre la participació de mestre Vivó en vetllades de glosat, el que fa pensar que fos un glosador de ‘cas pensat’, és a dir, que en tost de cantar gloses en públic es dediqués a escriure-les, i que posteriorment posava a la venda per obtenir alguns ingressos econòmics. Aquesta és una pràctica que, per altra banda, també està documentada en coneguts glosadors dels segles XIX i XX que participaven en glosats a la pagesia i en tavernes, i després també feien gloses que imprimien per a la seva venda.

Paula, la filla

L’autor del llibre desmunta l’autoria atribuïda a Paula Vivó, filla del glosador, d’una glosa sobre una hipotètica topada amb un glosador mallorquí, un aspecte que també avala el prologuista del llibre, Miquel Sbert. Així, Pons afirma que el poble rebia, adaptava i transmetia gloses fetes per altres, amb posteriors variacions d’un mateix tema i l’assignava a un altre autor.