François Bogliolo: «Camus sempre va defensar el mestissatge cultural»

Des de quan el seu interès per Albert Camus i la seva obra?

—Camus m'interessa per diferents raons, sent com som algerià i dedicat a l'ensenyament no es pot desconèixer Camus, és impossible. A més, és d'origen espanyol per part materna, una mica el mateix que jo, tot i que les seves arrels arriben fins a Menorca. A més, hi ha el cas que el meu pare, Jean Bogliolo, catedràtic i professor de Secundària, va ser company de classe de Camus. El meu pare també escrivia i va publicar pel mateix editor de Camus. Quan va morir Camus li van telefonar perquè els parlés d’ell, nosaltres vivíem a Alger. També els unia que    els seus respectius pares havien mort a la Primera Guerra Mundial.

Acaba de publicar-se en francès una novel·la sobre Camus que vostè ha traduït. Hi ha moltes    ficcions sobre Camus?

—Hi ha almenys tres o quatre novel·les en francès sobre Camus com a personatge. En espanyol n'hi ha dues i són d'autors colombians, Mario Jaramillo és la segona que tradueixo, la primera és de Robert Humberto Moreno Durán, mort fa 17 anys, en què Camus estava barrejat en el cas d’un crim, el mateix que a la novel·la de Jaramillo.

Què destacaria de la novel·la de Jaramillo?

—El fet que ha posat al descobert una part important de l'essència mediterrània de Camus, aquest gust pel mar, la visita que fa ell tot sol pel Passeig Marítim del port de Maó que dona al mar, és com a Alger, la sensualitat, les flors, les olors. També la relació amb el passat, amb la història de la família, anar a visitar els cementiris, cosa que és molt de Camus, es podria escriure un article sobre els cementiris visitats per l’escriptor algerià. Descobrir els cementiris no és descobrir els que són morts, sinó com els vius veuen els morts, com els vius es relacionen amb la mort. És estrany que en una obra de Camus no hi hagi una al·lusió o descripció d'un cementiri, com en la visita al cementiri militar on reposa el seu pare a «El primer home», per exemple.

Quina diferència hi ha entre les novel·les de Moreno Durán i Jaramillo?

—Jaramillo no posa cap personatge real en escena dels amics de Camus, a diferència de l'altra novel·la que sí que ho feia. El llibre de Mario és una guia extraordinària de l'Illa per a aquelles persones que vinguin a passar-hi una o dues setmanes i visitar els llocs que parla la novel·la. A més, Mario com a especialista que és de Camus, a Colòmbia ha tingut una bona acollida. És interessant per als camusians veure que Camus és ben acollit a països un poc oblidats per als camusians, per la qual cosa té el seu interès. A Espanya, el coneixement de Camus també ha estat tardà perquè hi havia la censura franquista, del que parla Jaramillo que, per cert, en fa una anàlisi interessant.

A més de la seva feina com a traductor, vostè també ha escrit sobre Camus, quina ha estat la darrera obra?

—Es tracta d’una nova edició, completa i amb anotacions meves, de «Misère de la Kabylie», d’Albert Camus. Ell va ser periodista de l’«Alger Républican» i el juny de 1939 se'n va anar a passar uns dies a Cabilia, no gaire lluny d'Alger, i va publicar l'enquesta socioeconòmica i política al seu diari, van ser onze dies amb fotos. Des de 1939 aquesta enquesta mai no va ser reeditada de forma íntegra, Camus la va publicar amb només quatre o cinc dies i sense les fotografies. Jo el que intent demostrar és que Camus també va ser el fotògraf, el que li dona un valor afegit, perquè quan es publica una fotografia és que aquesta aporta alguna cosa a allò que s'està descrivint a l'article.

Per què Camus i la seva obra no ha perdut vigència, tot i haver transcorregut més de seixanta anys de la seva mort?

—Es deu a l'aparent senzillesa del seu discurs, parla d'una manera molt clara i fer-ho així és molt més difícil del que sembla. A més, la història li ha donat la raó en el cas del conflicte amb el filòsof i escriptor Jean-Paul Sartre, avui ningú defensa la Rússia comunista amb els seus camps de concentració, també amb la invasió del virus que explica a la seva obra «La pesta». Fins i tot en un tema com Algèria on no va prendre part. Tot el que és dolent anunciat per Camus, el partit únic, la presència exclusiva de la religió, l'exclusió dels kabilas, el sistema monolític de l'Estat algerià actual, que critiquen els exiliats algerians que viuen a Espanya o França. Camus veia un futur obert pel que fa a l'idioma, les races mediterrànies, veia un sistema de mestissatge que, com a civilització criolla, apareix en les anotacions al seu llibre pòstum «El primer home». Aleshores a Algèria hi havia el món àrab, el món cabilia, els europeus, els jueus, i per a ell l'herència de la Grècia clàssica, perquè Camus deia que el món grec era molt més obert que el llatí.

És una idea camusiana que no s’ha destacat molt, no?

—El mestissatge mediterrani és una idea que no va poder desenvolupar, però que es troba en diferents textos. És les seves primeres intervencions públiques, per exemple a la seva conferència «La cultura indígena. La nova cultura mediterrània», de 1937, en què indígena no significa només «àrab» o «cabilia», sinó qualsevol nascut a Algèria de la seva època, la nova cultura que els emigrants van aportar amb la seva presència, és diguem un sinònim de «criollo» que va utilitzar el 1959 després del seu viatge a Amèrica Llatina.