David Russell: «Ser fill adoptiu des Migjorn és un orgull i supera tota la resta»

Crec que avui farà un concert.

—Sí, avui mateix (divendres) en faré un a Liechtenstein, on també estic fent unes classes. Fa quatre dies vaig ser al Festival de la Guitarra de Córdoba, i ja estic preparat per venir cap a Menorca d’aquí a dos dies.

En deu tenir ganes, no?

—Sí, moltes ganes. Un amic des Migjorn me recordava que el darrer concert va ser el 2017.

Amb Joan Pons, un gran concert, molt recordat...

—Sí. Amb ell només havia tocat un parell de cançons a la plaça, i el concert a l’església va ser molt especial. Des de llavors només he tornat una vegada a Menorca, va venir la pandèmia i no podíem viatjar. Després, tot va començar ràpidament i he tingut molta feina, amb més concerts que mai.

Devia ajornar molts concerts.

—Molts no es van cancel·lar, es van ajornar. Encara ara estic recuperant els que tenia programats per als dos anys de pandèmia. Per açò, dos dies després del concert a Menorca hauré de tornar a Alemanya.

Torna al ‘Principal’. Què li sembla aquest escenari?

—Sí, ja el conec bé, hi he actuat diverses vegades i em fa molta il·lusió tornar-hi. És un teatre preciós, és una obra d’art, és un teatre a l’estil antic, m’agrada molt.

Com serà aquest concert?

—He triat un programa bastant variat, un parell d’obres espanyoles (V. Asencio, Sainz de la Maza), una part de música barroca, una obra nova que me va escriure un compositor italià (G. Susani) i acabaré amb unes obres escoceses, amb un poc de música celta. Segurament afegiré qualque cosa que vaig aprendre de jove, quan era a Menorca.

Enguany, Joventuts Musicals celebra el festival nombre 50.

—Estic molt content de formar part de la celebració de 50 anys de Joventuts Musicals. En vam començar a rallar fa més de sis mesos, encara que la ressenya de què jo venia ha sortit fa unes setmanes.

El seu vincle amb l’Illa ve de la infància. Com va ser?

—Vaig arribar a Menorca quan era molt petit i hi vaig passar tota la infantesa. Mantenc bastant de contacte amb els amics des Migjorn, cada setmana, o cada dues, xerram per telèfon i me conten el que passa, si ha nascut qualcú o qui s’ha mort. Així no tenc la sensació de no visitar el poble.

Què recorda d’aquells anys?

—A vegades me’n record de quan anava a l’escola. As Migjorn, tots els al·lots petits estàvem a la mateixa classe, teníem al mestre Tudurí. Va ser una època molt feliç i, després, quan tenia uns anys més, vaig anar a l’institut, a Ciutadella, on tenc un altre grup d’amics, d’aquella època. Record quan anava a pescar, viure a prop de la mar; una vida molt bona, una joventut molt alegre.

D’aquella època guarda bona amistat amb en Sito Riudavets, del bar Peri, no és així?

—Sí, en Sito és el contacte més directe que tenc, som molt amics, després de tants anys i sempre m’ajuda en tot.

Quan decidí partir a Londres?

—Quan vaig acabar el batxillerat. Havia començat amb la guitarra de molt jove, mon pare tocava i me donava lliçons. Després hi vaig dedicar més temps quan era a l’escola i, com que me sortia bé, li dedicava moltes hores d’estudi. Els meus pares eren pintors i un dia van venir uns músics anglesos. Van comprar unes obres i me van sentir tocar. Van dir a mon pare i a mo mare que aquest al·lot havia d’anar a estudiar seriosament, i quasi sense adonar-me’n, ja era a Londres. Jo era molt jove, tenia 15 o 16 anys. Al principi va ser difícil, però de petit, un s’adapta a tot. Allà, vaig tenir molta sort, perquè una família de músics me va acollir a casa seva. Jo no estava preparat per una ciutat de deu o dotze milions d’habitants, després de passar la infantesa en un poble de mil persones. Va ser un canvi molt gros.

Tornava sovint, a l’Illa?

—Entre els 18 i els 25 anys tornava a casa sempre seguit, la família vivia as Migjorn. Però hi va haver un moment que vaig començar a fer la meva vida, primer a Londres i després a Galícia. Ara, a Menorca, només hi queda un germà, en Vicent, el meu pare va viure els darrers anys allà. Segurament, quan encara vivia, tenia més connexió, perquè m’agradava veure’l.

Com arribà a Vigo?

—Durant un viatge de concerts, a Santiago, Vigo, Ferrol, A Coruña, vaig conèixer la meva dona. Vam començar a ser molt amics i al cap d’un any ja ens vam casar. Després d’uns anys vam començar a viure més a Galícia que a Londres. La seva família viu allà, esteim molt bé, fa més de trenta anys que hi som.

Musicalment, en quin moment es troba? El 2021 va publicar un disc, «Cantigas de Santiago».

—Me trob molt bé. Home, els anys passen i un pensa a veure quants anys podré seguir fent açò. De moment, em sembla que seguesc tocant bé i ho pas molt bé. Noltros vivim en el món de la guitarra, en els festivals sempre hi trobam amics, és una vida molt satisfactòria. En certa manera, m’agrada molt seguir tocant i aprenent, amb obres noves i visitant països nous. Sobre els discos, el tema dels CD ha quedat un poc aturat i no m’estic fent. Ara està tot en streaming, a Spotify, Youtube, però per jo, el més important són els concerts, és el que m’agrada.

Quants en fa cada any?

—Tal vegada trenta. El que passa és que cada concert, moltes vegades inclou un parell de dies de classes (master class) i molts són en festivals de música. Als Estats Units faig concerts en universitats i faig una setmana o dues de classes. Fer vint-i-cinc concerts vol dir fer més de mitja vida fora de casa.

Deu ser ben intens.

—Sí, però com que viatjam junts, la meva dona i jo, simplement feim vida familiar, no a casa, en hotels. I tenim molts dies lliures, entre un concert i un altre tenim dies per estar junts.

El 2003, Es Migjorn Gran el va declarar fill adoptiu. Què suposa per a vostè aquest títol? També té un carrer a nom seu.

—Per jo, açò és tot un orgull i supera tota la resta. És totalment impressionant la sensació interior que sent. A vegades ho cont a amics, que som fill adoptiu del meu poble, i és una cosa molt especial. I açò de posar el meu nom a l’avinguda, és una cosa que normalment es fa quan un és mort i enterrat (riu). És un honor que ho hagin fet en vida, que ho hagi pogut gaudir i que, cada vegada que hi vaig, pugui veure el meu carrer. As Migjorn s’han portat de manera molt especial, amb jo, estic molt content, molt orgullós.

Què hauria fet David Russell,      si la música no l’hagués captivat?

—A vegades ho he pensat. Tal vegada hauria estat artista, perquè els pares pintaven, a casa hi havia molt d’art. Tots els germans, tret d’en Marcos, que té un any menys que jo, la resta estan relacionats amb l’art. En Vicent, a Menorca, és artista, l’altra germana també, i un altre es dedica a l’art gràfic. Mo mare viu a Escòcia, amb la meva germana, té 93 anys, però ja no pinta, perquè quasi no hi veu.