La bellesa de Menorca acull la bellesa del Ballet de Barcelona

Imagineu-vos asseguts davant mateix del mar a l’hora que el sol va a la seva posta, a la nostra illa de Menorca, l’oïda i la vista participant del paisatge de formes i colors que es van dibuixant, canviants, sobre el magne llenç del cel, concretament a Cala Morell. Entre el mar i el públic una plataforma nua. Al seu damunt dotze ballarins ens oferiran un espectacle que ens tindrà embadalits, l’ànim suspès en la contemplació de les imatges vives en continuat moviment.

El Ballet de Barcelona ens oferí dues peces ben diferenciades, dues coreografies complementàries: Chronos i Tongues.

El programa ens anunciava dansa neoclàssica. I ho era en el sentit històric cultural i en el sentit etimològic. Perquè, tal i com empra aquest terme la història de l’art, el que vàrem veure també estava inspirat en l’art clàssic grecoromà, sobre tot Chronos, i, alhora, seguint amb el paral·lelisme del neoclassicisme del segle XVIII i principis del XIX, ideològicament oposada a l’antic règim, la dansa del Ballet de Barcelona, trencadora, s’oposa clarament al nou antic règim actual trencant barreres i reivindicant una societat respectuosa amb la identitat de gènere de cadascú. En aquest sentit el neoclassicisme del Ballet de Barcelona esdevé, ara mateix, una continuïtat d’aquell del segle XVIII, perquè recull el seu esperit il·lustrat.

Trencament en doble sentit, doncs. Perquè la seva dansa fou una agosarada i difícil connivència entre estils absolutament diferents: el clàssic i, sobretot a Tongues, el ball urbà contemporani; i, d’altra banda, en la seva decidida proposta d’il·lustrar, il·luminar al públic i mostrar-li l’error de confondre sexe amb gènere i fins a quin punt ho hem estat fent fins al moment actual, error reforçat a través dels rols i de les formes de vestir, que socialment s’imposen a les persones.

La primera peça, Chronos, ho feia pronunciadament evident: els-les dotze dansaires —sis figures femenines i sis masculines, segons els cànons clàssics— només es distingien, mínimament, per la seva forma de vestir i el maquillatge: elles amb un mallot d’una sola peça ajustat al cos, ells amb dues peces de la mateixa roba que la d’elles, només que amb els pantalons no ajustats a la part de baix. L’efecte que produïa la tela, molt vaporosa, subratllava molt una anatomia poc diferenciada sexualment i evocava la nuesa. Tots calçaven sabatilles de ballet clàssic. Entre les escultures humanes que el grup anava composant un dels solos realçava amb força la reivindicació a què em refereixo: el ball executat en solitari per una de les figures amb aspecte tradicional d’home, caracteritzada com a dona (damunt del mallot una falda transparent), a qui el grup de dansaires arrenca amb violència la faldilla. Els efectes del pas del temps i l’evolució social i cultural que hauria de comportar —Chronos— encara no s’han manifestat amb la conseqüència necessària. La connexió grecollatina es feia sentir, sobretot en aquesta primera coreografia, a través de les formes grupals que suggerien els dansaires en alguns moments, que recordaven efímerament un temple grec amb cariàtides.

Tant en la primera de les coreografies com en la segona s’hi mesclava el ballet clàssic amb el contemporani urbà, però amb un pes específic molt diferent. Si a Chronos executaven figures més suggerents del clàssic (també el vestuari connectava més amb aquesta estètica), Tongues insistia més en els moviments abruptes, agressius de la dansa urbana. La indumentària són ara pantalons negres per a tots-es no ajustats amb un cos cenyit negre elles i tors nu ells. Elles també vestiran en algun moment una brusa sedosa. El calçat ja no són sabatilles de ballet clàssic.

El contrast entre les dues coreografies reforçava el domini de la tècnica del Ballet de Barcelona: tant en les figures de conjunt com en les actuacions en solitari o de parella. Els seus moviments, les seves pirouettes, denotaven una precisió que suggerien sovint efectes òptics contraris a la física, com ara quan en el piqué de Chronos —el moment en què els ballarins es traslladen amb tècnica de punta a través de l’escenari sense moure pràcticament el cos semblaven transportats per una cinta mecànica—o quan Amanda Kenner executa a Tongues, en un solo, un moviment clàssic dels mims, que sembla que avancin sense desplaçar-se, amb suprema elegància. La llista seria massa llarga. El conjunt de dansaires és excels.

No cal dir que la música elegida per a les coreografies reforçava, amb personalitat pròpia, l’espectacle.

Un moment preciós: el començament d’una escena en absolut silenci —el silenci també és música—. Tot plegat una bellesa.

Chase Johnsey, director artístic; Ross Freddie Ray, coreògraf Chronos; Luke Prunty, David Rodriguez, coreògrafs Tongues; Kirill Richter, música Chronos; Steve Reich, Antonio Vivaldi, Johan Hasse, Zoë Keating, música Tongues.

Ballarins: Gustavo Amaya, Ricardo Bravo, Hisaki Ida, Anna Ishii, Chase Johnsey, Hikaru Kasai, Amanda Kenner, Clara Mora, Reo Morikawa, Takahiro Nakashima, Jaume Ruiz, Francesco Salpietro, Natsumi Tsuruta.

Quan tingueu oportunitat de veure’ls, no us els perdeu.