Gibet Marquès Pascual: «Com més aprens, menys clar ho tens, i és el que més m'agrada de la biologia»

Com va ser l'experiència de passar d'estudiar batxillerat a Ciutadella a estudiar Biologia a la Universitat d'Alacant i    a Aberdeen (Escòcia)?

—Abans d'acabar batxillerat sempre deia que frisava per partir de casa, i no és fins quan vaig venir a viure a Alacant, que vaig veure que seria un bon repte, i més, en època de covid. Anar a estudiar a Escòcia va ser una experiència molt diferent, perquè acostumar-se i conèixer la cultura d'un altre país requereix un procés d'adaptació i un esforç, obrir la ment a coses noves, socialitzar i saber integrar-se. Ara que som a Viena (Àustria) i he adquirit un nivell d'alemany bàsic, he comprovat que el llenguatge és una barrera social important i que com més idiomes dominis, millor. Crec que a Espanya tenim un gran potencial en l'àmbit educatiu i en moltes matèries sortim molt ben preparats, però ens falta innovar en metodologies d'avaluació i apostar per una major inversió en recursos materials i tecnològics a les nostres universitats.

Com a estudiant de Biologia, què et va atreure d'aquesta disciplina?

—Em va atreure molt la diversitat de disciplines interrelacionades amb el grau de Biologia, especialment la bioquímica i la genètica. Actualment estic estudiant la navegació i l'orientació de les aus migratòries a Viena, i m'he dedicat específicament a la boscarla dels joncs. També vaig treballar amb experts en ratpenats, cosa que em va semblar interessant. M'interessen els sistemes de navegació i les seves aplicacions tecnològiques.

A què tens pensat dedicar-te en un futur?

—Durant els primers anys de grau, aquesta pregunta em preocupava i sempre m'imaginava fent coses diferents i barrejant opcions sobre el que m'agradava més perquè volia escollir alguna disciplina més específica. Ara tenc un punt de vista diferent, com més aprens i més coneixes menys clar ho tens, i de fet, és una de les coses que valor més    de la biologia, perquè sempre descobreixes i coneixes coses noves. No em vull limitar a dir que m'agrada més una cosa que una altra, ara mateix m'interessa molt el tema de l'orientació i la navegació de les aus, i també la microbiologia ambiental. No obstant això, el que tenc clar és que em vull dedicar a la investigació i recerca, però no em vull limitar a cap branca específica.

Has volgut ser biòloga des de sempre?

—No, de petita me'n record que deia que volia ser periodista, després vaig tenir una època que em volia dedicar al waterpolo i durant un temps també volia ser escriptora; i a quart d'ESO em va agradar molt l'assignatura de Tecnologia i m'ho passava molt bé fent els projectes de classe. Crec que sempre he tingut gustos molt diversos, i explorar diferents coses em va fer arribar a la Biologia, arran d'involucrar-me socialment en els moviments contra el canvi climàtic i també en projectes de medi ambient. I gràcies a les professores de l'institut vaig comprendre que aquesta disciplina m'emocionava especialment.

Si no haguessis estudiat biologia, a quina altra disciplina t'hauria agradat dedicar la teva trajectòria professional?

—Quan vaig fer la preinscripció a la universitat, a part de la meva primera opció, que era Biologia, també vaig posar com a opció Filosofia. Tot i que són graus completament diferents, crec que les dues disciplines estan molt relacionades entre si, i es retroalimenten. Qüestions filosòfiques sobre la naturalesa dels éssers humans com d'on venim, com hem evolucionat o com percebem el nostre entorn, si hi ha vida a altres planetes o l'estudi de comportaments socials. Són continguts de debat on tant la biologia com la filosofia tenen cosa a dir i aportar. Al final, la filosofia ens ajuda a establir la nostra interacció amb la ciència i la tecnologia mitjançant l'ètica. Però tant sigui d'una carrera o una altra, m'agradaria viure a Menorca. Ara mateix la investigació i la recerca científiques per desgràcia, no són una prioritat a la nostra Illa.

Per què vas recórrer el camí de Santiago    i què va significar aquesta experiència ?

—Vaig fer el camí de Santiago amb na Judith, la meva millor amiga de la carrera. Ella també comparteix amb jo la passió per la biologia, i ens vam trobar en un moment en què estàvem molt saturades per la universitat. Així que un dia xerrant vam tenir aquesta idea i ens vam començar a preparar. Com a principiants, vam cometre l'error de dur més pes del que tocava a la motxilla. Fèiem broma dient que el pes que ens sobrava i ens perjudicava eren les coses dolentes i innecessàries que també ens afectaven a la nostra vida. Emguany, a Escòcia, vaig voler fer el camí de Santiago escocès, The West Highland Way, i aquest el vaig recórrer tota sola.

Quina pregunta que no he fet t'hauria agradat respondre?

— M'hauria agradat que em demanessis quin consell et donaries a tu mateixa ara mateix. I no en passat, perquè m'és igual allò que li diria a la «meva jo» del passat. Segur que seria un consell relacionat amb coses que ja no puc canviar. Però un consell ara mateix que em donaria, i que donaria a altres, és que totes les coses requereixen el seu temps per resoldre's i que no has de saber en tot moment què t'agrada o què no t'agrada, o si el que fas et servirà o no. Deixa de pensar en allò que pots fer i adona't del que estàs fent i gaudiu.

Com es pot aplicar aquest consell a la nostra vida quotidiana?

—M'agrada molt una poeta americana anomenada Sylvia Plath, especialment un llibre en prosa titulat «The Bell Jar» (La campana de vidre). L'autora, a aquest llibre, ens ofereix    una metàfora molt polida sobre com prendre decisions. Explica que en un jardí hi havia una figuera i a cada branca hi havien madurat moltes figues, la gran majoria a punt per a ser collides, però dues mans no eren suficients per agafar tot aquells fruits. Llavors    es va asseure a l'ombra d'aquell arbre, va agafar una figa i la va assaborir dolçament, mentre sense adonar-se´n, les altres queien i es feien malbé. Així ens dona a entendre que tota la importància d'una decisió no recau en les figues que s'han perdut, sinó en la que has agafat i et nodreix. A vegades ens preocupa tant decidir que no aprofitam tot allò que tenim. Una metafòra que ens ajuda a pensar.