Anna Rossell-Manuel ÁvilaCiutadella12/08/23 19:21
TW
1

Diu la Viquipèdia que «Eclecticisme (del grec eklegein, ‘escollir’) és, en filosofia l’escola de pensament que es caracteritza per escollir (sense principis determinats) concepcions filosòfiques, punts de vista, idees i valoracions entre altres escoles, combinant-les i barrejant-les de forma sovint contraposada, encara que no arribi a formar-se un tot orgànic.» El que vàrem poder escoltar divendres passat a Torre del Ram era música eclèctica, només que a la definició de la Viquipèdia hi hauríem de substituir la filosofia per la música i caldria, a més, puntualitzar que l’elecció es va fer: «amb principis determinats» i que la barreja sí que arribava a formar «un tot orgànic».

Els principis determinats amb què aquesta orquestra de músics joves elegeix la barreja són les cançons populars d’arrel catalana amb la intenció de imaginar-ne l’evolució fins els nostres dies en la línia de l’estètica musical contemporània per a apropar-la així a un públic més ampli i universal. El tot orgànic que en resulta és degut a l’alta qualitat de la composició i de l’execució musical del conjunt.

Trencadís, títol molt escaient per a aquest projecte, és la seva primera producció, una targeta de presentació excelsa, que posa el llistó molt alt a la seva trajectòria futura. Perquè el que hem pogut gaudir és fos en un gresol sense escletxes que compacta músiques ancestrals i les projecta cap al futur.

La presentació de l’espectacle fou tot una declaració d’intencions: abans que l’orquestra fes acte de presència ens rebien, projectades en una pantalla, les imatges dels cantors —majoritàriament, però no exclusiva, persones d’edat avançada— oferint-nos els cants tradicionals a capella, heretats i transmesos, i una ballarina, Fàtima Campos, que movia el cos lliurament al ritme de les seves melodies. Després sabríem que els personatges projectats eren alguns dels que Artur Blasco i Giné, músic, investigador i divulgador del folklore català, recollí durant anys pels pobles del Pirineu. Cap al final de l’espectacle es tornen a projectar aquestes fonts presentant-se ells mateixos amb el seu nom i llinatges i afegint-hi el lloc concret del Pirineu on viuen.

Les  primeres peces que ens oferiren sorgien literalment del cant dels seus hereus ancestrals (avis, àvies, nens) representats per algunes de les fonts de Blasco dels quals l’orquestra en reprenia el so per continuar desenvolupant la melodia i fusionant-la amb la contemporaneïtat. Aquest seria el principi constant, amb variants, en tot el concert.

Els instruments responien igualment a la filosofia de la fusió (fins i tot un dels cantaires de les projeccions ens explica com ell es fabricava un violí rudimentari amb una tros de branca i cordill): una amplíssima gamma de corda, percussió i vent: violins, guitarra, contrabaix, tabal, dolçaina, oboè, clarinet, flabiol, flauta, triangle, bastons, pandereta, caixa, bongos, pal de pluja, picar-de-mans- gralla, harmònica, tenora, tuba, fagot, trompeta, trompa (i me’n deixo) i veu (Anna Ferrer). Sí, la veu, un instrument més que es fonia amb els altres confegint un conglomerat sòlid, perfecte.

Els textos de la veu —ens ho explicaren— havien estat triats justament per l’observació que en la poesia catalana contemporània s’hi tracten temàtiques que ja es recollien en el folklor català tradicional. Així ho fan poetes dels Països Catalans Clara Fiol, Rosa Vilanova, Josep Pedrals, Sònia Moya o Enric Casasses, algunes magnífiques lletres dels quals formaven part d’aquest cohesionat tot de Trencadís. Els textos poètics, perfectament encaixats en la filosofia del grup orquestral, es fonien amb les imatges projectades a la pantalla (sobre tot detalls de paisatges naturals rurals o marins, parts del cos humà: braç, mà... —direcció escènica de Martí Torras—) que subratllaven text i música, que jugaven amb les projeccions. La tragèdia programada dels incessants immigrants morts a la Mediterrània, representada per poemes, de Sònia Moya (Càntara): «Mirant aquella aigua fosca /es preguntava / quants quilòmetres, / quantes oportunitats. // [...] Quanta por per vèncer la por, / l’altra. // Quanta sal / li caldria al mar / per fer-se pont / [...]» (Gibraltar). I «De nit, / somia amb uns braços / que se li estenen / tot al voltant del cos / [...]» (Open Arms).

La reeixida fusió del trencadís arribà a extrems excelsos: els instruments no acompanyant, sinó essent la remor de les onades, quan, en una mena d’onomatopeia inversa, semblaven reproduir  la veu humana o quan el que clarament remetia a una melodia de sardana o d’antic ball popular esdevenia sense transició manifesta, camaleònica, dissonància contemporània de nou encuny.

Una gran composició i una memorabilíssima, perquè difícil, direcció, la de Daniel López, compositor i director, i una excel·lent interpretació d’Adrià Grandia, Alba Careta, Albert Dondarza, Josep Cordobés, Apel·les Carod, Cati Plana, Cristina Boixadera, Darío Barrroso, Elias Porter, Francina Mercadal, Iu Boxader, Ivan Alcazo, Ivó Jordà, Joana Fugaroles, Joana Guí, Jordi Montasell, Manu Sabaté, Marc Vall, Marçal Ramon, Maria Antònia Gili, Maria Puertas, Martí Villegas, Mireia Vila, Montse Soques, Núria Casas, Pau Puig, Pere Olivé, Rosa Rodríguez i Anna Urpí Baldrís.