La música cubana amb la destresa interpretativa d’Ismael de la Torre

Ismael de la Torre va aparèixer sol a l’escenari per deixar anar la més genuïna cançó d’autor. Va seguir després amb «Por darte tanto amor», en el que era una oferta inicial més calmada, amb missatges romàntics i lletres clàssiques que no deixaren, emperò, de satisfer un públic que es presentà a Lithica en nombrosa assistència. I és que Ismael de la Torre ja té un nom a Menorca i, concretament, a les Pedreres de s’Hostal, lloc que ell tant estima.

La tercera peça de la nit fou una històrica: «Solamente una vez», mentre anaven apareixent a la palestra de pedra la resta dels seus músics: Harold Rey, piano electrònic; Rainer Pérez, baix i Daniel Morales a la bateria. El quartet complet entrà en acció en una cançó que Ismael de la Torre dedicà a sa mare, «Tengo una señora», que no només comptà amb una música bellíssima, sinó també amb una lletra preciosa que delectà plenament l’auditori.

I entre cançons d’autoria, el cubà, sorprengué, (o potser no), amb un clàssic de Pablo Milanès: «Yolanda». Tanmateix, en feu una versió molt pròpia, variada, assossegada, però igualment bellíssima, que va introduir passatges instrumentals combinats amb els solos de cadascun dels seus músics. Una «Yolanda» que va sonar entre el marès de forma molt especial i, alhora, ben autèntica.

La nit de forta xafogor semblava que havia caigut decidida a l’esvoranc major de les pedreres i el protagonista cubà va demanar fer una pausa. La humitat ardent va fer que gran part dels assistents flirtegessin amb la barra del racó, on les begudes també sortiren a ballar. I és que la calor ho exigia!

Rere una llarga pausa, la propietària de Lithica, Laetitia Lara, sortí al micròfon per presentar Magí Moll Pons, un picapedrer que durant anys, juntament amb son pare i tres germans, van esculpir a cops d’escoda l’amfiteatre, esdevingut ara un temple de marès per a l’art, l’escena i la música.

La mobilitat del públic va ser constant, tant per a ballar com per a refrescar-se. «Siempre son los mismos» o la cançó d’«Ismael» dedicada a Cuba feren que la música arralàs en cada individu i els cossos dels presents comencessin a viure. El quartet va imprimir una mica més d’alegria amb peces com «Mundo Loco», on lluïren (com també abans) el teclista Harold Rey i la percussió de Daniel Morales.

Al final, com sempre, l’espera per als bisos. El primer, Ismael de la Torre el dedicà al públic, però també a l’Havana. Un tema més melós que va encendre les llanternes dels mòbils. I un segon bis que, ni més ni manco, va ser al son de «Guantanamera», de José Fernández Díaz, un altre històric del repertori de la cançó llatina que tancà la nit cubana després de més de dues hores de concert.