Bons moments d’òpera al Teatre Principal

El concert va complir amb escreix les expectatives. Vàrem gaudir d’una primera part vibrant, encetada amb la interpretació de l’obertura de l’òpera «Don Pasquale» de Gaetano Donizetti, de mà de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears. Sota la direcció del seu titular, Pablo Mielgo, l’orquestra va acompanyar esplèndidament els cantants, assolint amb nota el repte de la nit. En els seus dos espais de protagonisme absolut, les obertures de «Don Pasquale» i «La forza del destino» de Verdi (es va eliminar, molt encertadament, l’obertura de «La favorita» que figurava al programa), els músics va aportar la força i emoció necessària per lluir la professionalitat i el nivell a què ens té acostumats les darreres temporades.   

La música de Donizetti va configurar la primera part del recital, amb una selecció de fragments característics i representatius del bel canto italià. Lligant amb un dels temes presentats a l’obertura, es va escoltar l’ària de Norina «So anch’io la virtù mágica», seleccionada per la soprano Zuzana Marková, qui debutava a l’escenari maonès. La veu de Marková, caracteritzada per la seva frescor, agilitat i lleugeresa expressiva venia reforçada per la seva cuidada presència escènica i atenció als detalls. Marková va resoldre amb comoditat les àries de rols protagonistes d’òperes com «Linda di Chamounix» o «La sonnambula», alhora que va abordar el repertori verdià amb l’ària més cèlebre de Violetta a «La traviata».     

L’entrada del tenor Xabier Anduaga es produïa amb l’ària final d’Edgardo a l’òpera «Lucia di Lammermoor», quan decideix suïcidar-se en conèixer la mort de la seva estimada. «Tombe degli avi miei» és una de les àries més preuades de l’estil del bel canto, coneguda sobretot per la cabaletta, on l’intèrpret s’ha d’enfrontar a unes tremendes frases al registre agut. Anduaga, a qui ja havíem escoltat el 2021 en el paper del Comte d’Almaviva a «Il Barbiere di Siviglia», posseeix un instrument prodigiós i un volum sonor tan potent que devia arribar a fer tremolar les parets del teatre. El tenor, que es troba en un moment clau de la seva carrera –recordem el seu debut fa uns mesos al Met de Nova York-, va escollir també un número que no pot faltar en un recital tan exigent com aquest, l’ària «Ah, mes amis» de l’òpera «La fille du régiment», que a la cabaletta «Pour mon âme» conté els 9 «do» aguts que són el repte de qualsevol tenor i en els quals demostrà que anava sobrat per atacar aquestes notes estratosfèriques.

Els duos varen brindar l’oportunitat per equilibrar dinàmiques entre les dues veus, oferint moments de recolliment i íntima expressió que compensava l’explosió sonora i filigranes vocals d’altres fragments. És de destacar la delicadesa amb què es van abordar números com «Lucia perdona. Verranno a te» de l’òpera «Lucia di Lammermoor» o la complicitat que es percebia a «Signor né principe… Addio» del «Rigoletto» de Verdi.

Un especial i merescut reconeixement per al cor dels Amics de s’Òpera de Maó, amb una actuació breu però brillant, sobretot  en l’encertada interpretació del cor de «Nabucco» que, de tant conegut que és, representava un escull ben compromès.

La proposta de cloenda d’aquesta temporada va permetre tornar a visitar nombres de gran popularitat com «La donna è mobile» de Rigoletto o «Sempre libera» de «La traviata», ambdues de Verdi. L’oportunitat d’escoltar-ho en viu i amb intèrprets com els de la passada nit permeten descobrir lectures diferents d’aquesta música, assumpte complicat quan ja tenim uns cànons en ment que ens condicionen a l’hora de valorar actuacions en directe i molt meritòries. Marková i Anduaga, després de donar-ho tot en un programa força exigent, encara van tenir forces per regalar un bis al públic amb «Parigi o cara», l’inoblidable duo de «La traviata», finalitzat el qual van rebre un gran aplaudiment d’agraïment i comiat per part del públic.