Dimecres 17, dia de Sant Antoni, l’Associació de Vesins «s’Enclusa» va organitzar la sisena edició dels premis Joan López Casasnovas, els quals reconeixen les millors codolades de Menorca. El poeta mallorquí Miquel Àngel Adrover va guanyar el primer premi, dotat amb 300 euros, amb la seva codolada, la qual va titular amb un nom molt senzill: «Codolada d’anar a cercar esclata-sangs». La codolada, un estrofisme narratiu que es remunta fins als temps medievals, conta una història absurda o una crònica d’algun fet a través dels seus versos octosíl·labs i tetrasíl·labs.
Sortit del món de la glosa, on també destaca amb escreix, Adrover assenyala que té «un ritme diferent de la glosa». «Com és una estrofa molt llarga, té diverses rimes seguides que s’estructuren en A-A-B-B-C-C-D-D...», explica. Com el mateix nom de la seva codolada indica, són històries molt inversemblants. En el seu cas, tot va sorgir a través d’una anècdota amb una closca de tortuga davant de l’institut en el qual exerceix de professor. «Segurament algun animal la va dur fins allà i a partir d’aquí va néixer la idea de la codolada», resumeix de forma molt senzilla.
Just guanyador
El jurat, format pels filòlegs Pilar Vinent i Ismael Pelegrí i els glosadors Moisès Coll i Joan Moll, va destacar «l’excel·lent domini del vers i del ritme», unes qualitats «molt preuades en la literatura de la transmissió oral». A més, també ressalten «la capacitat de concisió i la presència d’elements simbòlics i fantàstics tan característics de la codolada desbaratada» que desprenia l’obra d’Adrover.
El professor de llengua catalana, Miquel Àngel Adrover, havia estat practicant bastant i es va aprendre de memòria la seva codolada.
En segon lloc va quedar la codolada «Viatge a Barcelona» de Lluis Mir Martíi Joan Carreras Pons, la qual és una peça humorística amb un transfons de crítica social.
«De quan el cel quasi cau», de David Coll Pieres, va ser una digna tercera finalista amb múltiples referències a personatges populars de Ferreries i una història molt arrelada al territori.
Codolada d’anar a cercar esclata-sangs
Deixau-me contar la història d’una vegada que una tortuga espitada el mes de juny em fa fotre un cop de puny perquè volia que sabés el què es sentia ‘nant a cercar esclata-sangs per sopar l’estiu de ple. Jo, cagat, no vaig saber fer-li contrari i damunt aquell Ferrari (vull dir tortuga) vaig emprendre la feixuga tasca d’anar a cercar-nos el sopar dins la garriga. La tortuga sàvia, antiga, closca pelada travessà tota envelada la carretera i de tan ràpida que era un caragol la va aturar en un control a una rotonda i ple d’una enveja fonda la fa bufar. Jo no sé què va marcar la maquineta però aquella tortugueta volgué fugir i em va deixar en terra a mi que entretengués tots els caragols bovers que l’encalçaven, i quan quasi m’agafaven vaig explicar que si jo em trobava allà tan nirviós era per contar orgullós la codolada que tenia copiada a dins les mans d’anar a cercar esclata-sangs per Sant Tomeu. I clar, no els va saber greu. Tots m’escoltaven: Entre els vesins que em miraven allà hi havia un moscard de sagristia tres cucs de terra i, sonant una guiterra, l’escarabat aquell que havia escapat de Trebalúger, i del femer de Malbúger un conseller, tres càrrecs grossos, també deu regidors i altres animals pitjors, tots em miraven però, mesquins, no trobaven la solució. “Esclata-sangs sí o no?” Dic, dalt la barra. Una formiga bandarra els va advertir que ella no els podia dir on vaig anar però que allà en va trobar deu tonelades, quatre mosques emprenyades van afegir que per un altre camí n’hi havia cent i en aquell mateix moment, el conseller, tres càrrecs grossos, també deu regidors set canonges dels millors de Ciutadella, s’enfilen damunt la sella d’un ase mort i l’esperonen tan fort que ressuscita amb la codolada escrita d’una tortuga que va donar-se a la fuga del caragol que va muntar aquell control a la rotonda i d’aquí fins a Pregonda no es va aturar Els set-cents que érem allà, tots aplaudien, de cap manera entenien la codolada ni la història enrevessada de fets absurds però per no semblar curts cridàven “visca”! Perquè mai ningú s’arrisca a demanar. Com que aplaudim així ens va festes, eufòria, Sempre la mateixa història... I esclata-sang, cap ni un.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.