La dona cerca l’equilibri entre feina i família

"Hi ha més procuradores que procuradors, segurament perquè noltros tenim un caràcter millor pel fet de ser dona"

Julia de la Camara Maneiro (Maó, 1965) és procuradora, una feina poc coneguda però necessària, i treballa als jutjats de Menorca: "Els procuradors intentam que els processos judicials vagin el més ràpid possible, feim d'intermediaris entre el client, l'advocat i el jutjat", comenta.
Du disset anys treballant com a procuradora i respon amb rotunditat que no ha tingut cap problema laboral mai pel fet de ser dona. "Hi ha més procuradores que procuradors segurament perquè tenim un caràcter millor pel fet de ser dones ja que ens hem d'entendre amb l'advocat al jutjat i s'ha de tenir molta mà esquerra!" diu divertida i afegeix "ser dona en aquest cas és un avantatge" i per contra és del seu desgrat que la dona utilitzi el seu físic per exhimir-se d'algunes responsabilitats a la feina i trobi excuses "com passa amb freqüència" lamenta.

Compaginar la vida laboral amb la vida familiar és el que més preocupa a Julia: "Totes som molt modernes i creim que podem fer front a tot i encara que l'home ajudi molt el pes de tot l'acabes portant tu com a dona. En el nostre cas tenim dos fills que ja són majors, però així i tot has d'estar pendent d'ells en tot moment i les feines de la casa són per jo un suplici, és el que més em costa", confessa la procuradora.

No és partidària de la discriminació positiva: "La persona que serveix té allò que es mereix; si no serveixes, no ho tens. Crec sobretot en les persones" contesta amb rotunditat.

Julia de la Camara no aspira a conseguir gaire més del que té com a dona treballadora, "el que vull és que tot quedi com està. Estic contenta amb el meu treball, totes les feines tenen les seves coses positives i altres menys, ara estem vivint una sèrie de reformes que segur que assumirem com en altres ocasions i continuarem treballant com fins ara, em consider molt afortunada amb tot i no em vull queixar", conclou Julia de la Cámara Maneiro.

"Què més polit que la dona es pugui igualar pels seus propis medis a l'home!"

Maria Antònia Morlà Rotger (Ciutadella, 1962) és la madona del lloc de Santa Catalina de Maó. Com a madona s'ocupa de tot el procés de formatjar fins a la seva venda: "Venc el formatge a la botiga del lloc i també en repartesc per diferents indrets de tot Menorca. A més n'exportam a Mallorca i Barcelona i n'enviam puntualment a tots els clients de fora que ens el sol·liciten perquè en volen seguir consumint tot l'any, no només quan venen de vacances".

Fa quinze anys que viu amb el seu home a Santa Catalina. Van decidir fer-se pagesos tot i estar treballant en l'àmbit urbà: "El camp ens estirava molt, hi havia viscut de petita i estic molt contenta de la vida que duim". Com a dona reconeix no haver tingut especials dificultats en l'àmbit laboral, "l'únic és que al principi quan anava a brindar el producte a les botigues quan veien que era dona tenien certa reticència, però prest quan m'han conegut no hi ha hagut cap problema", explica.

El seu esperit emprenedor i la gran amabilitat que la caracteritza és, juntament amb el producte que ofereix, la clau del seu èxit. En la seva opinió el paper de la dona al camp és fonamental i entén el treball al lloc com a empresa familiar, "les dones aportam el puntet que a ells els fuig, entre tots però ho feim possible".
A l'hora de compaginar la seva vida laboral amb la familiar l'únic lament és la falta de temps "m'agradaria tenir una miqueta més de temps per tot, per dedicar-lo a la família, la casa, al lloc... m'absorbeix molt la meva feina perquè xal tant d'atendre a la gent i explicar el producte que li dedic molt de temps tant al lloc com a les botigues, però al final em resulta tant gratificant que no puc evitar-ho".

No creu en la discriminació positiva: "Què més polit que la dona es pugui igualar pels seus propis medis a l'home i a vegades superar-lo i tot, igual que a la inversa!".

Com a dona a l'únic que aspira és a adquirir més coneixements, li agrada molt llegir i voldria viatjar més. En els darrers anys ha obtingut el títol d'auxiliar d'infermeria i li agradaria estudiar psicologia i anglès. Cada dia dedica una estona als llibres.

"Hem hagut de lluitar molt per aconseguir els mateixos drets que els homes dins la fàbrica"

Ángeles Pons Diez (Sant Lluís, 1958), fa feina a Queseria Menorquina des de fa trenta-cinc anys. S'ocupa de la vigilància de servei de distintes màquines que tracten els productes elaborats amb formatge.

Com a dona reconeix haver-se trobat amb dificultats especials pel fet de ser dona: "Quan entraves a fer feina a Queseria Menorquina fa uns anys pel fet de ser dona et col·locaven directament a tercera categoria, fessis la feina que fessis". Aconseguir millores com la de tenir la possibilitat d'ascendir de categoria va requerir d'esforços importants: "Hem hagut de lluitar molt per aconseguir els mateixos drets que els homes dins la fàbrica. Fa catorze anys que ascendir ja és possible, jo he arribat a primera, però va costar molt i encara diria que no som iguals, les dones sempre ocupen pocs càrrecs".

Compaginar la seva vida laboral amb la personal no li ha estat especialment difícil, sempre s'ha combinat els torns amb el seu home per tal d'atendre als fills a casa, "el que passa és que em veig poc amb el meu home, coincidim poc temps junts a casa".

No creu tampoc en la discriminació positiva "noltros no volem que ens discriminin i per tant tampoc hem de voler cap tipus de discriminació cap als altres".
No sent que li quedi molt per aconseguir com a dona, la categoria de primera la satisfà com a treballadora que valora el fet de tenir feina en els temps que corren: "Esper el dia de poder-me jubilar". Ángeles està al comitè d'empresa de Queseria Menorquina així com al comitè de salut laboral, implicació que li suposa una gran satisfacció: "M'agrada molt perquè aprens coses que t'ajuden a entendre altres que no sabies, també perquè feim algun curs i així podem millorar la manera de fer feina. És important actualitzar-se i no quedar-se tancat en el que un ja té".