expresident. Està orgullós per la distinció que li concedeix el Cercle - Cris

TW
0

El Cercle Artístic lliurarà demà la Lira d'Or a Pau Gener Torres (Ciutadella, 1958), qui va ser president de l'entitat entre els anys 1999 i 2003. Ara, set anys després de deixar el càrrec rep una distinció per la seva dedicació i estima cap a l'associació.

Com rep aquest reconeixement per part del Cercle Artístic?
Estic molt content pel fet que reconeguin la feina, però no només la meva, sinó la de tota la junta directiva i totes aquelles persones que van treballar amb mi en benefici del Cercle Artístic, perquè jo ho entenc com una representació de tots ells. Estic molt agraït i satisfet, i fins i tot crec que és immerescut. Jo només en sóc una part, igual com ho pot ser un soci. Que en un moment o altre tenguis un càrrec, ja ho he dit en altres ocasions, és un acte de valentia o de covardia, a vegades per no saber dir que no quan es presenta l'oportunitat.

Què recordeu d'aquells anys de presidència?
D'aquells anys recordo tots els actes que organitzàvem i les ganes amb les que ho fèiem. Però sobretot el que recordes és el tracte humà amb la gent del Cercle, amb els socis, els conferenciants, amb els col·laboradors, amb els que patrocinaven alguns actes, amb tothom. Era gent que en el Cercle hi veia un cop segur, el soci es sentia recolzat per la directiva que el representava, i la societat ciutadellenca també anava a cop segur cada divendres, sabent que s'hi trobaria un acte o una conferència que ben valia la pena.

El Cercle és una entitat que arrossega una bona massa social...
Sí, la massa social és el que mou l'entitat. No sempre amb tothom en la mateixa direcció, lògicament, perquè cadascú s'orienta cap a una o altra branca cultural o social i hi ha d'haver de tot.

De què se sent més orgullós? Fets o fites aconseguides durant la seva presidència...
Hi va haver un fet que va costar molt i va ser dur la Companyia Nacional d'Art Dramàtic, que va interpretar "La vida es sueño", un muntatge que, a més de tenir èxit, va suposar la feina de tot un any. Hi va haver moments que semblava que la perdíem però finalment ho vam aconseguir. Una de les coses que més ens va satisfer és que als programes de mà, Ciutadella constava entre les localitats en què s'havia representat aquella obra.

Com s'aconsegueix que a un poble petit com Ciutadella, una entitat com el Cercle arribi a tenir el premi de teatre més important a nivell nacional?
El Premi Born va néixer amb un aire modest, d'acord amb l'època en que es va crear. Va haver-hi la sort de tenir un president interessat en teatre que ho va empènyer i va estirar uns patrocinadors. Va ser un premi que es va anar fent a poc a poc, jo crec que qui el va idear no es podria imaginar que el 2010 hi hauria un certamen tan important. Tal vegada haurien tingut por d'apostar per un projecte així, o haurien pensat que era una utopia. Però a poc a poc, que així és com es fan les coses que duren, s'arriba a la situació actual, en què el Premi Born està reconegut no només per tenir la dotació més important, sinó per la serietat, la constància. Açò fa que els autors hi creguin i sàpiguen que la seva obra serà llegida i valorada. Han estat més de trenta anys de molta feina, amb molta gent que hi ha dedicat esforços.

Trenta anys d'una feina en la que vostè també va participar...
Sí, jo hi vaig ser primer com a secretari del Premi Born durant quatre anys i després quatre més com a president del Cercle. Van ser, com a mínim, vuit anys, a banda del temps que vaig col·laborar amb altres juntes directives. La veritat és que em sento orgullós i molt sortat d'haver tingut aquesta oportunitat. Tenir personatges com Sergi Belbel, Jordi Galceran, els germans Josep Lluís i Rodolf Sirera, Juan Mayorga... És gent que ha passat, com aquell qui diu, per les meves mans, de tu a tu, i ara veus on són... Açò va néixer as Born, i haver-hi estat és una sort. Jo sempre he dit que el Premi Born és un premi premiat, que els guanyadors l'han premiat amb el seu prestigi.

El Cercle és una entitat que s'ha sabut adaptar als temps. Com el veu actualment?
El Cercle ha sobreviscut perquè s'ha sabut adaptar a les circumstàncies de la societat civil. Perquè no desentoni i funcioni una entitat ha d'anar al mateix ritme, no es pot adormir, ha de ser capdavantera. Jo ara ho veig positiu, esperançador. Ha de patir, com tot, que ha de resistir els mals temps, però açò el fa fort. Després, a part, hi ha el paper de les autoritats, que han de saber veure que aquestes entitats són les bigues que suporten la societat. Cada entitat mou infinitat de gent, entre balls de fandango, les seccions de fotografia, escacs... Suposa una activitat sociocultural importantíssima i els ajuntaments i les institucions ho han de veure i estalonar.

I ho estalonen?
Jo crec que han d'obrir més els ulls i valorar més la feina que fan, aquesta i la resta d'entitats que hi ha arreu de Menorca. Si Menorca té un caliu de base és culpa o gràcies a aquestes entitats que mantenen aquesta flama de cultura sòlida amb el seu esforç, i açò s'ha de valorar molt.