Museu. A cada artista se li ha assignat el versicle de "L’Amic i l’Amat" com a font inspiradora i coincidint amb el dia del seu naixement - Javier

TW
0

El Museu de Menorca acull l'anunciada exposició "Interpretant Ramon Llull, l'Amic i l'Amat", que s'ha pogut veure fins ara a Mallorca i a la galeria berlinesa Lucas Carrieri, en la que 365 artistes de les Illes Balears, set d'ells de Menorca, han creat una obra per cada uns dels versicles escrits per Ramon Llull. A cada artista se li ha assignat el versicle coincidint amb el dia del seu naixement. El format, 55 per 46 centímetres, és l'única pauta assignada, el marc en què cada artista ha creat la seva obra lliurement.

Els diàlegs entre l'Amic i l'Amat, 700 anys després d'haver-se escrit, són d'una actualitat impressionant. "L'Amic i l'Amat" versa sobre l'amor, també del patiment, de la relació de l'home amb la religió, de la transcendència de l'amistat...

El versicle lul·lià, com a font inspiradora, ha estat un repte per cada artista que no obstant, en la majoria dels casos, han resolt l'obra en la seva línia sense allunyar-se gaire del més habitual i apropar-se al llenguatge poètic i evocador de pensaments profunds de Llull.

Els artistes menorquins que han participat en aquesta mostra són Pacífic Camps, amb una pintura simbòlica en la que l'insecte està per sobre de la muntanya en referència als dos amors, de l'Amic i l'Amat, que no s'han de desunir en paraules de Llull; Rafel Jofre, que interpreta un versicle que parla de cossos i vestimentes, aspectes que l'artista representa amb uns braços que s'abracen al cos vestit; Núria Roman construeix el cor que clama la calor de l'amor de Llull, un cor que batega però que també pateix tal com l'artista marca amb cosits que intensifiquen la part més fosca; Pere Pons il·lustra els pensaments lul·lians amb una obra també simbòlica en la que, a més del rostre, s'hi amunteguen els llibres i flascons propis d'un gran pensador; Miquel Barber obre escletxes que donen resposta a les preguntes de l'Amic sobre el naixement i la mort de l'amor; Gabriel Calafat retrata l'amor en un cos femení que s'abat entre pedres que s'esfonsen, i Francesc Florit es refereix al pensament ferit en dos rostres que es superposen.