Un segle de vocació per l’ensenyament

Amb un saló de plens a pic de martell i amb la presència de nombroses autoritats polítiques i socials, la directora actual del centre, Marga Seguí, va obrir el torn de paraules amb missatges d'agraïment per una banda i amb reivindicacions o necessitats per l'altra. Entre elles, sol·licitava una ampliació davant uns espais insuficients, a més de l'adequació del bagatge documental que inclou la biblioteca.

L'esdeveniment va comptar amb tres destacades ponències. L'arxivera municipal, Àngels Hernàndez, va fotografiar les penúries i el llarg i dificultós camí que va haver de recórrer el centre des de la seva fundació cap allà al 1864 fins a la seva incorporació a l'Estat. Per a l'Ajuntament, la càrrega que suposava el centre era insostenible i, per al centre, la mancança de recursos econòmics el condemnaven a no poder créixer. Davant aquesta situació, la corporació va enviar una última i determinant missiva al ministre d'Instrucció Pública mitjançant un telegrama. A partir de llavors els tràmits van anar per bon camí perquè l'any 1911 s'aconseguí que l'Institut de Maó passés a dependre de l'Estat. Segons Hernández, a l'últim llistat que es conserva a l'Arxiu de l'Ajuntament pel que fa als alumnes s'hi troben, entre altres, els germans Victory Manella, Antonio Roca Bofill, Joan Mir Llambías, els germans Tarongí i Orfila i també les seves germanes.

Per la seva banda, el catedràtic de Pedagogia Social de la UB, Antoni Petrus, va oferir una ponència carregada de reflexions, de pedagogia i d'ironia sobre l'ensenyança. Recordà el prestigi social que se'ls atorgava als professors. De fet, Petrus indicà que els directors d'Institut, segons la normativa de 1859, eren equivalents als degans de les facultats universitàries. És a dir, a classe havien d'usar, si eren catedràtics, toga, birret i medalla d'or. Dins l'Institut havien de dur medalla, i si eren seglars, bastó de canya o conxa, amb puny d'or i cordó negre. Per a Petrus, l'Estat reconeixia els drets educatius i d'ensenyament de l'Església però "aquesta llibertat possiblement no legitimava ensenyar unes coses i no d'altres". És a dir, el problema no era tant el que s'explicava com el que es callava.

Reflexionà sobre l'actual forma de diàleg "a través del teclat" així com de la necessitat de "pedagogitzar la política de la mateixa manera que l'ensenyament va ser un instrument més de la política durant uns anys". No va voler acabar el discurs sense mencionar la figura del "meu mestre i de molts altres alumnes". Es referia a Joan Hernández Mora qui "ens feia pujar a la biblioteca del porxo per ensenyar-nos llibres d'especial valor". Petrus va agrair d'aquesta manera a tots els professors d'institut el seu esforç per "obrir balcons al pensament dels seus alumnes", segons deia García Lorca.

Josep Miquel Vidal, coordinador científic de l'IME, qui va passar revista als ensenyaments de les ciències que s'impartien a l'Institut en les primeres dècades del segle XX a la vegada que deixà paleses les fortes interrelacions que existien entre els professors d'assignatures científiques i els principals centres de cultura d'aquells anys com era l'Ateneu. Cità a Celso Arévalo, Maurici Hernández o Jaume Ferrer Hernández. Tampoc no hi faltà en aquesta llista Antoni Mir Llambías, primer catedràtic per oposició de la branca de ciències, qui es va fer amb una càtedra essent destinat a Maó a petició pròpia.

El batlle de Maó, Vicenç Tur, va tancar l'efemèride assegurant que el Teatre Principal, l'Ateneu i l'Institut són "la tripleta màgica que va transformar la ciutat". Malgrat això Tur va concloure que "aquests 150 anys de formació no han combatut una de les xacres de l'Illa, l'alt índex d'abandonament escolar".