Grup. Victòria Fradera va impartir el taller al grup de cinquè del Col·legi públic Antoni Juan de Maó el passat dia 11 - Javier

TW
0

Jaquetes col·locades en penjadors de colors, motxilles de tot tipus i de totes marques carregades de carpetes i estojos, cartells sobre regles d'ortografia i gramàtica, enormes mapamundis, missatges de la mida de "Som un gran equip de feina" sostingut per a un personatget ben curiós i 18 estudiants de cinquè de Primària asseguts sense moure's a una aula del Col·legi Públic Antoni Juan de Maó. Però la classe que està a punt de començar es perfila diferent, estranya, poc coneguda i amb molt per aprendre. I així ho indiquen les paraules que estan escrites en xoc a la pissarra: càncer, cor, demència.

"Teniu por d'alguna cosa?", llança la qui durant hora i mitja serà la mestra, Victòria Fradera. Dels renys, de la fosca, que passi alguna cosa als meus pares. "D'allò que no conec", diu Aina, i tot seguit una nova pregunta, "us fa por la mort?". Sí, rotund i uníson.
Victòria Fradera és infermera i terapeuta del dol. El passat dia 11 es convertí en l'encarregada de parlar sobre la mort a aquest grupet de nens amb l'objectiu de descobrir què en saben i què els preocupa. Es tracta de la tercera sessió que imparteix Fradera enguany sobre aquesta temàtica, un taller que s'emmarca en el programa Salut Jove del Consell insular. La terapeuta del dol assenyala que malgrat ser un tema una mica complex d'abordar, mai no s'ha d'amagar als nens. "Malgrat els pares ho facin per no preocupar-los o per llevar-los un problema de davant, no es poden obviar les realitats i algun dia han d'aprendre a afrontar els problemes". És més, assenyala que els interrogants que els nens es poden arribar a plantejar són exactament els mateixos que els dubtes dels majors.

N'Aina demana la paraula per explicar que el seu avi es va morir, "em van dir que se n'anava al cel i que podia tornar a néixer. Jo ja em vaig quedar tranquil·la". En Christian dóna a conèixer als seus companys que a casa tenia un hàmster. "El meu pare em va dir que dormia, però estava mort". Teo, un nen bosnià, no dubta en fer partícips els seus companys del trist òbit de la seva àvia, després de sofrir dos infarts.

"Com me sentiria jo si em diguessin que no em puc curar?", els hi diu Victòria. "Jo faria una rabieta en el sofà", diu na Gemma. Però de repent, sorgeixen les tres paraules clau i que ompliran la pissarra d'emocions: tristesa, por i ràbia. Tots ells ho han viscut i saben el seu significat però són pocs qui ho relacionen amb una pèrdua d'un familiar. "A quants de vosaltres us han dit que no ploreu?", demana Victòria. Una pregunta que no dóna lloc a una resposta dubitativa. A tots. "Quantes vegades heu començat a plorar i no us heu pogut aturar?", afegeix "Els sentiments són com una olla a pressió, si no els deixéssim sortir arribarien a explotar". La classe de divendres va ser fructífera i carregada de missatges per a na Gràcia, na Micaela, en Brayan, n'Osama o en Javier. Els pensaments van fruir amb més força que mai i segurament molts dels nens que van participar en aquest racó de pensar van arribar a casa amb una missió: escriure en un paper tot allò que volguessin dir a una persona estimada per cremar-ho tot seguit i deixar-los volar.