"A Nova York la felicitat te nom de dòlar, de carrera professional i d’adquisició"

Com molts altres estudiants menorquins, va marxar a Barcelona per anar a la universitat. ¿Per quin motiu es va decantar per la Filologia anglesa?
Vaig decidir estudiar Filologia anglesa només perquè pensava que tindria l'opció de passar un quadrimestre a Estats Units. Vaig tenir una decepció molt gran quan vaig descobrir que la Universitat de Barcelona no tenia cap tipus de conveni amb Amèrica i que tot el que podia fer era acollir-me al programa Erasmus per estudiar durant uns mesos a qualque país europeu. M'ho vaig ben pensar i vaig decidir que no volia anar a Europa entre altres coses perquè tardaria més en acabar la carrera i jo el que volia era tardar el mínim possible per poder marxar a Estats Units:

Per què tant d'interès per Estats Units?
La veritat és que el motiu pel qual vaig triar els meus estudis pot semblar totalment absurd. Sempre m'ha agradat la idea de ser mestra, però em vaig decantar per arribar a Estats Units com fos senzillament perquè allà es juga el millor bàsquet del món, la NBA.

Sembla que el bàsquet és la seva passió...
Sí. A Menorca havia jugat amb el CB Ferreries des dels 9 anys fins que vaig marxar a Barcelona amb 18. Vam quedar campiones de Balears dos anys i el bàsquet era la meva vida. Així que, quan vaig haver de decantar-me per una carrera universitària, el bàsquet va decidir per jo. D'Estats Units m'atreia el món de la NBA en general i qualsevol cosa que tingués a veure amb la cultura negra: el hip-hop, els graffitis, els tatuatges, les bambes, etcètera. Durant el meu darrer any a Barcelona vaig mirar totes les beques i ajudes que existeixen per poder anar a Estats Units però a través dels meus estudis no vaig trobar res. Així que vaig optar per marxar pel meu compte per fer d'au-pair.

Quins tràmits va haver de fer?
La majoria dels papers els vaig aconseguir a través d'internet tot i que els tràmits es van allargar durant mig any. En primer lloc em vaig inscriure a una agència que gestiona serveis d'au-pair. Em van enviar informació i preus i vaig descobrir que és la manera més econòmica per poder viure a un país estranger ja que tu només pagues una quota d'inscripció molt baixa, d'uns 300 euros, i la resta ho paga la família que t'acollirà: bitllets d'avió, menjar, allotjament i, a més, et paguen un sou setmanal de 160 dòlars. Posteriorment vaig haver de aconseguir els papers per ser admesa en el país amb un visat d'intercanvi. Durant aquest procés una col·laboradora de l'agència em va fer una entrevista personal a Maó i em vaig haver de fer les proves mèdiques per a la tuberculosis i presentar un certificat d'antecedents penals.

Qui escull la família amb la que viurà cada au-pair?
Quan ja t'han acceptat en el programa son les mateixes famílies les que analitzen els perfils dels candidats i contacten amb ells a través del correu electrònic. Si les dues parts estan interessades, et telefonen els teus "futurs pares" per fer-te una entrevista personal i, si tot va bé, ets assignat a aquesta família de mutu acord.

Fins on la va portar aquesta aventura?
Fins a Alexandria, a l'estat de Virginia. Vaig arribar allà a principis de setembre de 2007 i hi vaig estar fins el juny de 2008. Va donar la casualitat de que el pare de la família amb la que vaig viure és el cap de seguretat de na Michelle Obama. Precisament quan vaig arribar començava la carrera per la presidència i encara no es sabia si es presentaria en Barack Obama o na Hillary Clinton. Quan ho van decidir, en Corny, el meu "host-dad", va començar a viatjar molt. Passava tres setmanes seguides fent feina a Washington i altres tres setmanes viatjant allà on hagués d'anar na Michelle. La seva feina era coordinar tota la seguretat i assegurar-se que res no fallés.

I mentrestant vostè cuidava dels fillets...
Sí. Eren tres, un fillet de dos anys, la filleta de quatre i un altre nen de sis anys. El més difícil va ser acostumar-me a una cultura diferent on fan les coses d'una altra manera. No es tracta només de respectar-ho sinó de fer-ho com ells ho fan perquè, d'alguna manera, estàs educant els seus fills. A més, la família era molt estricta amb algunes coses i no en deixaven passar ni una. Com que el pare treballava en l'àmbit de la seguretat tot havia de ser sempre perfecte i cuidava tots els detalls. Jo estava acostumada a fer feina a una escoleta d'estiu on podia fer les coses a la meva manera. No va ser fàcil però els nens eren genials i el gran m'ajudava molt. Passava deu hores diàries amb ells, els aixecava, els vestia, els hi donava de menjar, els portava a escola, els anava a recollir, els acompanyava a les activitats extra-escolars, els dutxava i els posava a dormir.

Va resultar una experiència enriquidora?
Sí. Va ser una gran experiència i he de dir que els meus "pares" d'acollida em van tractar sempre com a una filla més. Em pagaven el mòbil, em van convidar a anar de vacances amb ells a Orlando i a Mèxic i fins i tot em van fer regals pel meu aniversari i per Nadal. A més, durant la meva estada allà vaig estudiar l'assignatura de biologia a la Universitat de Northern Virginia i vaig jugar a bàsquet amb l'equip d'allà. Em vaig presentar a les proves i em van agafar. Una al·lota francesa i jo érem les dues úniques blanques de l'equip. Vam arribar al campionat estatal a Carolina del Nord i vam quedar en quarta posició. Va ser una experiència que no canviaria per res del món.

D'alguna manera va continuar la seva formació a Estats Units....
Sí. Un dels requisits del programa au-pair és que facis un mínim de crèdits a una universitat del país d'acollida. També ho paga la "host-family" i, normalment, les au-pairs estudien anglès com a segona llengua per millorar l'idioma i perquè sol ser bastant fàcil. Jo ja m'havia cansat de fer anglès i em vaig apuntar per l'examen de nivell. Vaig treure molt bona nota i em van dir que podia estudiar el que volgués, així que em vaig decantar per la biologia. Era només una assignatura però vaig acabar molt contenta. ¡Era l' única estrangera i vaig aconseguir les millors notes de la classe!

Quina impressió es va emportar de Virginia?
Virginia, però sobretot Washington, són ciutats precioses. La veritat és que m'agraden més que Nova York. Washington és més blanca i verda, més neta, més baixa, més ampla i menys ràpida. Molt més tranquil·la que Nova York. Alexandria també és més pausada. Es troba a només set milles de Washington, un poc més de 11 quilòmetres, així que és com una extensió d'aquesta ciutat.

Al mes de juny de 2009 va haver de tornar a Espanya...
Sí. Vaig estar un altre any a Barcelona i després vaig fer feina de temporada durant dos estius a Menorca. No obstant vaig aprofitar per viatjar a Tailàndia durant un temps cadascun d'aquells estius. La major part del temps vaig viure a una illa anomenada Koh Tao.

Què cercava allà?
Cercava una mica d'aventura i conèixer una vida diferent a la que havia viscut a la gran ciutat. Cercava tranquil·litat, estabilitat i calma. Una amiga m'havia xerrat tant i tan bé de Koh Tao que em vaig decidir a partir. A més, no podia suportar la idea de passar un hivern sense fer res a Menorca. A Tailàndia passava els dies bussejant simple que tenen al sud-est asiàtic. Es tracta de la concepció de la felicitat més pura i encertada, la felicitat del dia a dia, d'envoltar-te de la teva gent i de no necessitar res material.

Va aconseguir interioritzar aquesta idea de la felicitat?
Sí. Durant aquells mesos, vaig aprendre a viure com ells i a ser feliç com ells. Allà és molt fàcil ser feliç perquè sí i deixar-te endur d'aquest bon rotllo que transmeten. Mentre vaig ser allà vaig oblidar qualsevol problema de l'exterior. Ja havia sentit a dir que Koh Tao és una bombolla de felicitat i no hi puc estar més d'acord. No crec que ningú sigui capaç de ser infeliç allà. A Koh Tao la felicitat és tenir temps, seure amb els amics i amb els companys de busseig, comentar el que has vist sota el mar, compartir una cervesa mentre es pon el sol. Allà la felicitat és no tenir res més a fer que ser feliç. No tenir un rellotge que et digui que a tal hora has de ser a qualque altre lloc, no tenir plans sinó només fluir i procurar fer el que et fa més feliç a cada moment.

Una percepció totalment contraposada a la d'Occident...
Sí. Allà vaig aprendre que a Europa ens preocupem per ximpleries i que moltes vegades no som feliços perquè no ho volem ser. Algunes persones em deien que estava boja per anar a cercar la calma tan enfora però per a mi va ser una de les millors coses que he fet mai.

Com és la vida a Koh Tao?
Koh Tao és una illa preciosa de 21 quilòmetres quadrats amb només una carretera d'asfalt i la resta de terra. Per moure't has d'anar a peu o amb moto i casi no hi ha cap cotxe. Les platges són d'arena molt fina i l'aigua casi bé no és salada, així que quan surts de bussejar tens la sensació de que t'acabes de dutxar. No és com a Menorca que la sal queda a la pell i l'arena a les cames. Allà la gent es tranquil·la i viu tranquil·la. Casi res els preocupa i sempre tenen un somriure a punt per tothom. Són amables i esperen que tu també ho siguis. El que més em xocava era que vivien a les seves botigues, literalment. No era gens estrany entrar a comprar a una botiga qualsevol i trobar al dependent dormint a terra o menjant el seu arròs davant la tele, mentre et saludava com si no passés res. A més, m'encantava el fet de que a totes les cases i botigues havies d'anar descalç. Sempre em feia sentir com si fos a casa meva.

Tot i així, la seva intenció era tornar de nou a Estats Units...
Sí. Els meus pares van contactar amb en Jaume Mascaró perquè sabien que volia tornar. Així va ser com na Fanny, la responsable de les botigues a Estats Units de l'empresa, em va proposar anar a treballar Nova York. Després de sis mesos de tràmits, el passat mes de novembre vaig arribar a la ciutat.

Amb què es va trobar a l'aterrar a Nova York?
La primera impressió va ser la mateixa que segueixo tenint ara: un caos. A Nova York tothom té pressa, tothom va a qualque lloc, ningú mira a ningú… És la diferència entre passejar per una platja amb un amic i un batut de síndria a la mà, com feia a Koh Tao, i caminar tot sol casi corrent per no perdre el proper tren.

Treballa a una botiga de Jaume Mascaró. Tenen èxit les sabates menorquines a Nova York?
Jaume Mascaró té dues botigues a Nova York. A una d'elles, situada a Lexington Avenue amb la 74, només es venen Pretty Ballerinas i la veritat és que totes les dones i al·lotes de per aquí estan encantades amb aquest tipus de sabates. L'altre botiga la van obrir recentment al Soho, just abans de que jo arribés, i allà es venen tot tipus de sabates.

A quina zona de la ciutat viu?
A Brooklyn i, en concret, a Bed-Stuy, un barri de negres molt semblant a Harlem on de moment estic molt a gust. És una zona més tranquil·la que el centre de Nova York i la gent et saluda quan passes i et diuen bon dia amb un somriure ben gros. És un tracte més humà i em fa sentir un poc més com a casa. A més, les coses en aquest barri són bastant més econòmiques perquè la gent que hi viu té un poder adquisitiu molt més baix. Per contra, tardo casi una hora per anar fins a la feina cada dia perquè la botiga en la que treballo està a Manhattan.

Fa quatre mesos que va arribar a Nova York ¿S'ha adaptat amb facilitat?
Jo som de mentalitat molt oberta i com més llocs visito, més fàcil em resulta adaptar-me. Tenc el mal costum de comparar, però al final m'intento quedar amb les coses bones de cada un dels llocs.

Suposo que si compara Koh Tao amb Nova York la diferència és immensa...
Sí. Aquí la felicitat té nom de dòlar, de carrera professional, de disseny, de consumisme, d'adquisició... Tot i així, m'agraden les possibilitats que t'ofereix la gran ciutat i el fet de veure coses noves cada dia. A Nova York pots fer qualsevol cosa que t'imaginis i aconseguir el que vulguis si tens els doblers suficients. És increïble la importància que donen aquí als diners, primer et demanen com ets dius i després et pregunten quant guanyes cada mes. Una altra de les coses que no m'agraden de Nova York és la falta de temps. No sé per quin motiu aquí mai tens temps de fer-ho tot. En el meu cas, malgasto dues hores cada dia per anar a la feina en metro i, per tant, sempre acabo anant amb presses jo també. Quan m'adono de que vaig massa estressada penso en Menorca i en Koh Tao i camino més a poc a poc. Miro al meu voltant, demano un cafè per endur i gaudeixo mirant les botigues i la gent que passeja. Passi el que passi, intento seguir un mica l'essència de la felicitat oriental.

Quant temps es quedarà a Nova York?
El meu visat és de 18 mesos així que, si tot va bé, em quedaré a Nova York fins a mitjans de 2012.

Troba a faltar la vida a Menorca?
Menorca és la meva base, és casa meva i això no canviarà mai. Entre destins sempre passo temporades a l'Illa. L'època més llarga que he estat sense trepitjar l'Illa van ser nou mesos, però no m'he perdut mai cap estiu encara. Tot i així, crec que aquest estiu no tindré tanta sort com fins ara i potser serà el primer Sant Bartomeu al que no pugui assistir. ¡Només de pensar-hi ara ja em fa pena!

Es planteja l'opció d'instal·lar-se en un futur a l'Illa?
Les meves arrels són a Menorca, allà hi tenc als meus pares i als amics i tothom m'espera sempre amb els braços oberts. Un dia, quan em cansi de veure món, tornaré a casa meva per quedar-hi a viure. Puc trobar destins tranquils com Menorca, amb platja, amb vent i amb paisatges preciosos però cap lloc es pot comprar amb Menorca perquè allà es on viu la meva família i els meus amics.

----------------------------------------
Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: mariasp18@gmail.com