Vetllada triomfal per a una versió espectacular de "Il Barbiere di Siviglia"

Es pot dir res de nou després d'escoltar una vegada més "Largo al factotum", "Una voce poco fa", "La calunnia" o "A un dottor la mia sorte"?

Un direcció d'escena convençuda –i convincent– una direcció musical portada amb l'entusiasme de qui sent l'obra com a seva, i un estol de cantants formidable, demostraren que sí , és possible dir quelcom de nou. I el públic que omplí de llustre el marc esplèndid del coléssiu maonès en donà fe, en assistir a una funció integralment entusiasmant i gaudir d'un quintet de solistes en estat de gràcia, que conjuga virtuosisme vocal i qualitat artística per parts iguals i un director d'orquestra que contagia l'escena i la sala amb els focs d'artifici de l'humor i la ironia. Tots els elements que calien, tots s'amalgamaren per crear un espectacle total, trepidant i viu on el públic va xalar, va riure, i va gaudir d'unes veus excepcionals i d'una orquestra que, arrossegada per un director que coneix Rossini, que comprèn Rossini, com solament un amant ho pot aconseguir, sonà dúctil i mal·leable, com els metalls nobles, en el punt just de discreció, de poder i d'equilibri i estrictament ajustada als jocs malabars de les veus en llurs parts carregades d'esculls vocals, prodigats pel compositor fins a l'excés per a lluïment i calvari dels cantants.

El resultat: un vodevil, un espectacle total que fusionà música i teatre en feliç conjunció amb un desenvolupament escènic de vertiginosa comèdia.

José Manuel Zapata, l'enamorat comte de Almaviva, és un tenor de veu potent, innegable virtuosisme i còmode en els passatges d'agilitat. Amb el seu cant lleuger, molt net en el registre agut, mostrà sentiment i elegància en les cobles "Se il mio nome" i resultà absolutament convincent sota la seva disfressa de mestre de música, on mostrà un rar domini de les taules, que rarament es troba en els actors lírics.

Nicola Ulivieri, baix-baríton, exhibí les seves habilitats en el paper de Basilio. Amb notable presència vocal i escènica, la seva "Calunnia" fou cantada amb gran efectivitat, i amb veu rodona i ben projectada, assolí moments de gran efecte, que no aconseguiren apaigavar els cops de canonada de l'orquestra, exigits pel director amb força entusiasme.
El barítono Alessandro Corbelli interpretà un Don Bartolo de qualitat superior, amb un abordatge soberg, que confirma la seva condició de mestre absolut en els papers còmics. Lluí una bella veu i una actuació genial a l'ària "A un dottor de la mia sorte".

Cantant esplèndida, la mezzo-soprano, Silvia Tro Santafé, es mostra totalment segura en el registre en que es mou: un bon centre, greus profunds i aguts brillants, tot envoltat amb una gran musicalitat, gust exquisit, estil i tècnica. Sense problemes les seves coloratures, exhibides de continu i a velocitats de vertigen. Amb la seva veu àmplia, poderosa, amb reflexes mòrbids, recità una deliciosa "Una voce poco fa" i lleugera, simpàtica i amb un punt de malícia, brodà els diàlegs amb Don Bartolo i amb l'enamorat Almaviva.

P. A. Caron de Beumarchais creà un personatge d'antologia en escriure la seva comèdia "Le mariage de Figaro". La figura inspirà molts compositors de la seva època i de la immediatament posterior i Mozart i Rossini la immortalitzaren amb "Les noces de Fígaro" el primer i "Il barbiere" el mestre Rossini. I Fígaro, que el nostre Barbieri incorporà a la lírica nacional en el "Barberillo de Lavapiés" és el factotum que fa tot: criat, sagristà sastre, soldat dentista sagnador... I barber, i per açò "Figaro qui, Figaro la, Figaro su, Figaro giù...". Figura emblemàtica, tremendament simpàtica... I en conjunt, extremadament difícil i compromesa. Era l'estel que hi mancava en aquesta constel·lació que contemplarem sobre l'escenari del Principal. I ningú sortí decebut: Giorgio Caoduro es posà el públic a la butxaca. Veritable revelació, la seva joventut exuberant i la seva prestància predisposen ja en favor seu. Afegim-hi una veu robusta i ben projectada, jove i desimbolta, acompanyada d'una exuberància natural, i convenç que és capaç de qualsevol cosa. Brillant, joiós, vocalitzant amb extrema naturalitat, sense aparent esforç, sí, és capaç d'envestir qualsevol repte.

Extraordinari com a cantant. Rei de les taules, com a actor.

La soprano Giovanna Dovanini mostrà la seva musicalitat i bon gust en el paper de Berta, amb veu generosa i fraseig i accent irreprotxables.

Cal fer esment de Pablo Javier García en el doble paper de Fiorello i Oficial, que presentà amb molta dignitat i agradable timbre de veu, i perfectament immergit en la dinàmica de la trama argumental, que amb molt encert -sense aventures originals, agosarades o absurdes, a les que els directors d'avui ens tenen acostumats- dirigí Rocco Spartaro, que molt dignament es cenyí a l'obra de Qioachino Rossini, en el seu context original. Gest molt elegant per part del director artístic, fautor inqüestionable del regal graciós i divertit amb que obsequià el públic menorquí .

I Julian Reynolds. No sé si "Il barbiere" és l'obra predilecta del seu repertori. El que estic segur és que el director anglès li té un especial predilecció i una relació innegable d'amor. Solament així es pot transmetre a l'orquestra i als cantants la joia, el plaer que aquella música li proporciona. Des de la simfonia inicial –escoltada amb molta atenció pel nombrós auditori– quedà confirmada la seva poderosa personalitat, per la perfecta sintonia creada entre ell i l'orquestra. I el mateix entre la seva relació, tan exigent com generosa, amb els cantants. Sincronia gairebé perfecta i moments de majestuosa espectacularitat en els concertants dels finals del dos actes, veritables "tours de force" per un septet d'intèrprets, juntament amb el cor masculí preparat per la directora Cristina Álvarez, que en les seves breus intervencions, mostraren ésser un grup disciplinat i perfectament idoni per assumir la seva part de responsabilitat en una obra que, tot i la seva aparença lleugera i senzilla, presenta asprosos reptes que solament la gent experta pot abordar.

Tot un èxit. Un merescut èxit que es marcà una vegada més l'Associació d'Amics de s'Òpera de Maó. Malgrat les ombres i els vents contraris que uns anys que bufen, sempre hi ha uns moment en què el sol es mostra i ens recorda que encara hi és.

El públic, el selecte, nombrós públic que omplia pati de butaques, llotges i amfiteatre i les autoritats que presidien, ho van referendar amb ovacions clamoroses i estrepitoses aclamacions que obligaren els protagonistes a saludar una i altra vegada a teló obert.