El Festival de Maó ens convida a un fascinant viatge sonor

Segurament hi ha moltes maneres de començar un festival. El que, fins ara, mai ens havien proposat era fer un viatge. El viatge estava disposat damunt de l'escenari en forma de cinc precioses rèpliques de fortepianos antics. La destinació era reviure sonoritats del passat.

Amb un guia d'excepció com Paul McNulty, considerat un dels millors fabricants d'instruments de tecla en l'actualitat, i davant l'admiració general la pianista russa Viviana Sofronitsky començà a interpretar un rere l'altre els fortepianos de la seva valuosa col·lecció.

Resultava fascinant pensar que estàvem assistint a una recreació sonora d'altre temps. Tancar els ulls i imaginar al pioner Carl Philipp Emanuel Bach jugant amb la delicadesa d'un Stein, a Mozart i Beethoven lluint-se davant d'un Walter, a Schubert acariciant un Graf, al sensible Chopin seduint l'audiència en un Pleyel o al mateix Liszt percudint amb energia un Boisselot. Era un somni haver reunit en un concert els cinc pianos dels més grans.
Experiència mística

En l'origen de tot açò trobem els músics partidaris de la interpretació amb criteris historicistes, entre els quals Viviana Sofronitsky és una fervent seguidora. Independentment de la meva opinió, és evident que sense la col·laboració necessària entre constructor i compositor no hagués estat possible la composició de pàgines immortals com la "Fantasia en do menor, K. 475" de Mozart, la Sonata "Clar de Lluna" de Beethoven, l'"Impromptu, op. posth. 142, núm. 3" de Schubert, el "Nocturn op. 48, núm. 1" i la "Polonesa op. 26, núm. 1" de Chopin o les "Funérailles", "October 1849" de Liszt, peces incloses en el programa.

La pianista rusa hagué de lidiar amb aquests enginys d'aparença inofensiva. Es notava que coneixia bé els instruments perquè anava d'un a l'altre com si res. No ha de ser senzill adaptar-se a pulsacions tan diferents ni fer-se a cada sistema de pedals. Estigué fantàstica. Mostrà un gust exquisit en Schubert i en Chopin i tota la vigoria tècnica en el Liszt de Funérailles. Ara, la versió de la Sonata "Clar de Lluna" va ser per emmarcar.

La contemplació d'aquets fortepianos s'estava convertint en una experiència quasi mística. El cap començava a vaguejar i la fantasia acabà per amollar les amarres.

La nostàlgia traspuntà. Aquelles sonoritats et duien, a través d'un viatge en el temps, a una espècie de (parafrasejant a Proust) "recerca del so perdut": a una Arcàdia musical perduda...

Quan el Festival de Música de Maó ha arribat a la seva maduresa i s'ha guanyat un merescut prestigi dins i fora l'Illa hauria de ser una obligació per tothom preservar-lo, perquè, com és ben sabut, invertir en cultura és mirar pels dies venidors.