ponent. Enrique Ferrer Rodríguez va omplir el Pla de l’Església de públic - Paco Sturla

TW
0

El neurocirurgià Enrique Ferrer Rodríguez (Barcelona, 1950) aconseguí anit convertir el que semblava que havia de ser una xerrada avorrida sobre medicina, en una sorprenent i entretinguda ponència centrada en la neurocirurgia i la dona. El convidat, estiuejant a l'Illa d'ençà 28 anys, amb casa a Macaret i molt conegut as Mercadal, omplí el Pla de l'Església de públic en una nova Tertúlia a la Fresca. Presentar a Ferrer és un no acabar. Per resumir es pot dir que és cap del Servei de Neurocirurgia de l'Hospital Clínic i l'Hospital Quirón, professor titular de Neurocirurgia a la Universitat de Barcelona, expresident de la Sociedad Española de Neurocirugía i membre del Comitè Executiu de la Federació Mundial de l'especialitat. El presentà la metgessa del municipi i regidora, Antònia Cantallops.

Per a què tots ho entenguem, què és la neurocirurgia i quines les malalties més comuns que tracta?
És la cirurgia de les malalties del cervell, la medul·la, el sistema nerviós perifèric i la columna vertebral. Els tumors són les malalties més emblemàtiques, també els traumatismes craneoencefàlics i l'hernia discal.

Per tant vostè és cirurgià del cervell, ja en sabem un poc més d'aquest òrgan tan sorprenent?
El cervell és un gran desconegut perquè és la màquina més perfecte que hi ha i més potent que el millor dels ordinadors. Hi ha funcions que no coneixem, que no tenim identificades.

Però la màquina falla quan es diagnostica un tumor...
Si és benigne la neurocirurgia salva vides. Si és maligne és una malaltia fulminant, però hem aconseguit allargar l'esperança de vida del malalt. Tot i que s'ha d'avaluar entre el temps de supervivència i la qualitat de la supervivència. En un cas de tumor irreversible, una mare em deia que una hora de vida de la seva filla era el més important. Però no assumia la pèrdua i era un pensament egoista, l'important era que l'ajudés a ben morir.

És un cas dur, un dels tants amb què es deu trobar com a neurocirurgià, què ha de tenir un bon especialista?
Pots ser un cirurgià molt bo, però si no ets proper no tens futur. Un bon professional ha de ser humà.

I al nostre país, n'hi ha de bons o hi ha que viatjar a l'estranger?
A Espanya tenim excel·lents professionals tant a la sanitat pública com a la privada. Estam a tots els fòrums i primers llocs de forma competitiva.

Hi ha avanços en la neurocirurgia?
I tant, i rapidíssim! Intentam no fer un doble sinó un triple salt mortal, fer el millor i amb els menys costos econòmics possibles. S'està avançant en la neurocirurgia funcional, que intenta millorar la qualitat de vida dels malalts, eliminant els símptomes de les malalties, com els atacs als epilèptics o els tremolors als qui pateixen parkinson.

Anem al gra. Als lectors els haurà cridat l'atenció el titular de l'entrevista. Per què ha triat parlar de la neurocirurgia i la dona en la seva primera xerrada a l'Illa?
És un tema que surt arrel de la petició d'una conferència que em va demanar una associació de dones. M'ho vaig preparar i he anat ampliant informació.

Vostè és contundent, diu que la dona té més neurones.
Un onze per cent més que l'home! La dona és més intel·ligent pel que fa a la capacitat d'aprendre. Les millors notes a les llicenciatures són de dones. Però en canvi la dona té defectes, com que és indecisa. En cirurgia, una especialitat que requereix prendre decisions, ho toc amb les mans. Hi ha dones que són conscients d'aquesta indecisió i per voler-la superar actuen per impulsos.

Homes i dones, idò, són diferents?
Són diferències deliciosament diferents. Per açò fem un equip que es complementa.

Els rols, però, es capgiren...
Sí, d'ençà la dona controla la concepció, ha entrat al món laboral i les feines domèstiques s'han de compartir. Són canvis que la joventut ja té assumits. Però açò ja és sociologia!