Belarmino Menéndez: "Crec haver jugat una partida d’escacs amb la Parca"

La història personal de Belarmino Menéndez Álvarez és el relat d'un obrer aquilotat en l'adversitat; alhora, imbuït d'una pau espiritual com la que inspira una volta celeste desmoblada i neta. Miner perseguit pel franquisme més indòmit i militarista, acabaria en un desterrament que se l'emportà a Barcelona i, després, a Menorca, a l'illa erosionada pels vents salobres de mar. Aquí féu un llarg recorregut polític en el socialisme. Però, a mans d'una generació burgesa del PSOE dels vuitanta, rebé persecució moral i personal. El que ignoraven -què malastrucs foren!- és que provenia d'un bressol de neu i tempestes folles per damunt dels mil metres d'altitud. I que tenia una personalitat emmotllada en la fèrula de l'orde dels dominics. És clar, no pogueren fer-li claudicar el cap.
"Sí, sí, no s'estranyi gens -que em fa de seguida amb una lluïssor als ulls-. Els dominics ens preparaven mentalment i física per ser autosuficients, per com havíem de saber afrontar les penúries dels missioners. L'educació era pensada per fer-nos resistents, íntegres, assentats sobre una columna vertebral de valors excepcionals. Són els que han dat sentit a la meva vida. I els que encara em conforten".

Però vostè no arribà a anar mai a missions amb l'estamenya dominica.
Després d'una etapa al convent, volien enviar-me a la Gregoriana de Roma a fer-hi l'ampliació d'estudis, però li diré que, en mi, s'agitava una opinió ben clara: no crec en la infal·libilitat papal. Ara bé: em declar creient, un esperit compromès. Entretant, a Corias em negaren el certificat d'escolaritat.
(L'aldea en què nasqué Menéndez nom La Linde, de 65 veïns, però rau en un municipi més gran que Menorca, per damunt dels 800 kilòmetres quadrats).
Som l'octau fill d'Isidro i Elvira -evoca-. Vaig néixer el 18 d'abril de 1929. Em consta que tinguérem un dia de gelor encara intensa. Ma mare es trobava munyint una vaca quan, de sobte, va rompre aigües. Sola a casa, no li va dar temps a posar-se al llit, i jo vaig arribar en terra, sobre les lloses de pissarra, gairebé a zero graus. I amb la mare agenollada. A resultes del part, va emmalaltir, i jo presentava símptomes de poca esperança de vida. Tots dos ho vam remuntar, però. De llavors ençà, no he parat de lluitar, de fer una lluita tenaç però honesta.

De les últimes xacres de cor no dubta a considerar-se retornat.
Si coneix la pel·lícula de Bergman "El séptimo sello" m'entendrà. Relata el cas d'un cavaller que, en retornar al seu país, el troba delmat per la pesta. La Dama Parca vol fer-se'n amb la vida dels habitants. Però el cavaller repta la Mort a una partida d'escacs per guanyar temps i trobar una raó a la seva vida que, a la vegada, doni sentit a la seva mort. Idò, en la pel·lícula de la meva vida, crec haver jugat una partida d'escacs amb la mort. Quan vaig fer l'infart, de matinada, vaig sentir que entrava en un assossec. Diré que vaig aconseguir de sentir-me serè i desentès de l'arítmia que s'agitava en el meu pit, sense donar la partida per acabada. I aquí som encara.

¿Hi ha, a la vida, tornada arrere?
Tot es veu més senzill. T'adones que cal relativitzar les coses, incloses les que aparenten major importància.
(Menéndez, no fa tants anys, va tornar a La Linde i pels volts de San Xuan. Dins el cap, fent-hi la redescoberta, li revolava la infantesa).
De fiet -explica-, les ganes d'aprendre em brollaven amb tanta intensitat, que, a tres anys, posava un munt de pedres al costat de la finestra de l'escola. Així enfilat, mirava al mestre que feia lliçons a la pissarra, i jo ho aprenia només de mirar-m'ho. Va ser així que els dominics, en les seves "lleves" per la comarca, vingueren a captar-me. La meva formació fou enfortidora.

Idò, quines tècniques pedagògiques hi aplicaven?
Havíem de dominar la retòrica, de manera que et feien sortir a exposar qualsevol tema... Però hi permetien la "barra lliure" dels companys, que t'escridassaven o et siulaven si els avorries. En aritmètica, imagini's una aula com un gran saló, tota voltada d'una pissarra. La pràctica era sumar de cap una sèrie de números que un dominic anava escrivint amb xoc, mentre un altre, al darrera d'ell, els esborrava. Havies de clavar el resultat. Allò era d'una pressió forassenyada, però no cal dir que l'agilitat i la seguretat mental que t'aportava l'exercici era fabulós. Jo sent que la meva fermesa i la meva nitidesa mental prové de llavors.
(Menéndez, sense títols ni diplomes, acabant l'adolescència, decidí de marxar a Madrid. Hi tenia dos germans. Fou el maig de 1944. Trobà feina en una carnisseria d'Atocha, proveïdora de la Casa Reial fins al 1930).

A continuació -relata-, vaig passar a Lleó, on vivia una germana. Em vaig ocupar a la Minero Siderúrgica de Ponferrada: un centre carbonífer a la vall de Laciana. Amb salari de fam, hi vaig treballar de sol a sol entre 1948 i 1963. En el 62, hi vam tenir una vaga general que ens van armar des de la Pirenaica, l'emissora d'agitació antifranquista que emetia a l'altra banda dels Pirineus. Record que els miners de la zona eren vençuts de la Guerra Civil. L'organització de l'empresa, llavors, presentava una estructura militarista: un capatàs era capità, i els enginyers, coronels. Encara que vestien de civils, portaven pistola a la cintura. Com que el 63 férem un manifest de reivindicacions, un comandant amb estrelles em comunicà que em desterraven. M'obligaren d'allunyar-me un mínim de 600 quilòmetres, acusat de ser "agent de la subversió". Jo, vidu i amb dos fills petits, vaig deixar la família a càrrec de l'àvia i vaig escollir Barcelona. Els havia assegurat, però, que amb les meves idees mai no acabarien. Jo he estat un combatent per la justícia social, emperò reivindicant-la després d'haver treballat bé, amb respecte a l'empresa, puntualitat i eficàcia. Sols així hom pot lluitar després per una pesseta, no abans.

(L'etapa de Barcelona, d'antuvi, l'atracà a Menorca, sobretot quan va conèixer una maonesa, amb qui va contreure matrimoni el 1966. Llavors treballava de cap de producció d'un negoci d'ebenisteria del carrer Sèneca, propietat d'un recalcitrant falangista addicte a Manuel Hedilla, però amb qui mai no va tenir disputes, perquè es respectaren mútuament. Quan l'esposa sentí l'enyorança de la roqueta, el matrimoni passà a Maó).

¿I què hi va fer, a l'Illa?
Vaig obrir un taller d'electricitat de l'automòbil al carrer de Sant Manuel. Fou el 1971. Però l'abril del 79 el vaig tancar per dedicar-me de ple -alerta: sense sou!- a l'activitat de conseller del Consell, aleshores de nova creació. La meva manutenció foren les indemnitzacions per assistència als actes administratius, res més.

Però hi treballava matins i tardes, perquè, recordi-se'n, hi coordinava la Residència d'Ancians.
(La glòria socialista de 1982, amb l'arribada al poder orgànic d'un feix de la burgesia local, marginaren Menéndez, fins al dia d'avui)

A la història, el poder polític -que conclou- l'ha encarnat el doblers. I tot i que avui encara és ben bé així, resulta que la llibertat i la democràcia han fet que els polítics sense representació del doblers, s'hagin pogut apuntar a les escorrialles, fent seva una certa quota. Sols és un granet d'arena en el desert, però comprovam complaguts que han sabut retallar-li el poder omnímode, absolut, que el doblers ha ostentat sempre. Avui, però, lament el mal ús que els nostres polítics en fan, de les seves petites escorrialles.

La corrupció i la professionalització desesperada són la nova partida d'escacs, a vida o mort, per als guerrers aferrats a la política del nostres dies.