Honrar Joan Ramis, dignificar el teatre

La posada en escena de l'obra de Ramis, més de dos-cents anys després, té la clara voluntat i el lloable encert de ser fidel al text de l'escriptor maonès (el menorquí del segle XVIII) que manté els adjectius possessius de l'època (ma, mon, ton, tos, sos, mos...) i també la forma arcaica del present de subjuntiu (servesca, per servesqui o serveixi), riques expressions que projectaren el sentit de l'idioma antic. La fidelitat al text que el director aplica en el llenguatge dels actors arriba, fins i tot, a esprémer aspectes de la fonètica auditiva pròpia d'aquell segle; o sigui, la dicció de l'obra és talment com es parlava a la part de Llevant en l'època en què Ramis va escriure aquesta peça teatral; que era com es fa actualment a la part de Ponent, i que llavors era la forma habitual a tota l'Illa. Aquest fet, que pot semblar insignificant, té el seu mèrit en els actors Queralt Albinyana i Jaume Gomila que han hagut de fer l'esforç de recitar amb la "tònica neutre" pròpia de Ponent en contra de la seua naturalitat d'expressar-se amb la "tònica oberta" (è) usual en el Llevant menorquí; fet que no afecta a Josep Mercadal i Rodo Gener, naturals de Ciutadella, Àlvar Triay, des Migjorn Gran i Enka Alonso, de Ferreries. Si més no, un detall ben curiós.

Quant al nucli teatral en si -l'escenificació de l'obra- els sis actors desplegaren uns recursos que traduïren, amb precisió, la força dramàtica que conté la tragèdia. Queralt Albinyana i Josep Mercadal segellaren unes actuacions estel·lars que, tanmateix, reclamen el flanqueig necessari dels altres quatre components del repartiment per embeinar completament l'obra. L'expressivitat alternant vestida de plasticitat escènica de Mercadal interpretant el refinament seductor i la bestialitat tirànica del Príncep Tarquí, no deixà indiferent a ningú. A la mateixa alçada cal situar a Queralt Albinyana, en el paper de Lucrècia, que féu arribar les escenes de dolor estremidor a l'ànima de cada espectador. La projecció de Gener (Col·latí), element entremig de la trama, fou espectacular; la de Triay (Manlius), una garantia ferma amb una seqüència que commogué l'auditori; la de Gomila (Brutus) fonamental pel paper de personatge del desenllaç i la d'Alonso (Junia), tot i ser més secundària, no menys important en l'encaix global.

Memoritzar la millor obra teatral del neoclàssic en català amb el ritme que reclama la poètica alexandrina ha de significar un treball dur, però amb un resultat de primer nivell que, amb la qualitat literària i amb la rima d'apariats del text de Ramis, mereix el més sincer i merescut reconeixement, com així va ser.

L'excel·lent representació dramàtica de "Lucrècia o Roma Libre" quedà engalanada per un públic de primera. Silent des de les primeres paraules dels actors fins al final; sense interrupcions i sense quasi respiració durant quasi dues hores, per esclatar de goig a la cloenda i amb una llarguíssima ovació als protagonistes. Aplaudiment que es féu extensible també al seu director Sergi Marí, per l'aposta valenta d'una peça teatral versificada sota l'influx de la Il·lustració francesa.

Un director atrevit i uns actors menorquins de gran projecció exterior i de contrastada vàlua que han honrat la personalitat i l'obra de Joan Ramis i que alhora han dignificat les arts escèniques. Menorca n'ha d'estar ben orgullosa d'aquesta bona gent de teatre.