Disset capellans vells parlen del que esperaven del Concili

Els sociòlegs Joan Estruch i Clara Fons en són els autors i avui presentaran el recull a la biblioteca de la Fundació Rubió i Tudurí a les 20 hores.

Estruch és un dels principals sociòlegs de la religió amb una llarga trajectòria de publicacions especialitzades i de divulgació. A més, és un català estretament vinculat amb Menorca i amant des Migjorn Gran on té casa. És més, el 1981 va publicar l'estudi "Plegar de viure" sobre l'Illa. A més, Estruch recorda intensament l'assessorament que oferí per a la realització de l'Assemblea Diocesana de Menorca, havent estat convidat pel bisbe.

Entrevisten 17 capellans de l'època del Concili Vaticà II qui buscaven aire fresc per ventilar una estructura que els ofegava. Què se n'extreu d'aquestes conversacions?
Són capellans que ara tenen entre 70 i 90 anys i que havien tingut una intervenció activa durant els anys del Concili i els immediatament posteriors. Era gent que s'havia entusiasmat amb la idea del Concili, amb la renovació de l'Església, ho van viure amb una gran eufòria, hi van posar la seva empenta i energia per fer possible un canvi. Més tard s'han trobat decebuts i frustrats perquè aquella empenta va quedar frenada. Un d'ells deia que "tota la seva vida de capellà ha estat una gran il·lusió i després una gran decepció".

Què esperaven realment del Concili?
Volien arribar a una manera de fer i de viure de l'Església diferent a la d'abans, que fos més participava, més oberta al poble, amb una menor insistència en l'estructura jeràrquica de l'Església i posar l'accent en la plena participació del poble i la plena llibertat de pensament i d'expressió. Volien fer una església renovada i al servei de la gent.

Però les portes es van tornar a tancar i alguns, com vostè ha assenyalat algun cop, no van tenir temps ni de curar-se el refredat. Quan es frena aquesta empenta?
N'hi ha alguns que situen l'origen de la frenada a finals del anys 60. Hi ha un document de l'època de Pau VI, l'"Humanae Vitae", que alguns l'interpreten com una frenada i aturada de la renovació. Els no tan vells ho situen en una època més recent i en fan responsable el pontificat de Joan Pau II. Hi ha una broma que s'explicava aquells anys de tota la gent dels cardenals de la Cúria Vaticana que deien, ara estan tots els bisbes reunits aquí a Roma i estan obrint finestres però així que marxin i se'n tornin a casa tornarem a tancar les portes i canviarem els panys. I és el que va passar. Va ser una flamarada de curta durada per això, la seva decepció posterior.

El llibre planteja també una paradoxa, els capellans joves són més conservadors que els grans. Com s'interpreten aquests tics conservadors?
Efectivament es una paradoxa. Crec que s'hauria d'entendre perquè en l'època dels nostres capellans vells n'hi havia molts i, a més, fer-se capellà era molt normal i era l'única manera de sortir d'un ambient de pobresa i classe obrera per convertir-se en un personatge important de la vida del poble. A dia d'avui, l'atractiu de fer-se capellà és menor i les oportunitats d'accedir a estudis superiors són més obertes a tothom, el tarannà és molt diferent. Ens subratllen que per una banda, els joves els venen a dir que la seva època ja ha passat i els acusen de ser els responsables de la crisis que hi ha hagut a l'Església. A més, tenen la impressió que els joves volen tornar enrere i recuperar l'Església d'abans del Concili. Els vells són molt crítics amb els joves. Així i tot, avisen que no es pot generalitzar. Els crida l'atenció que hi hagi devoció pel retorn de pràctiques tradicionals com és la mania d'anar sempre vestits amb el que despectivament diuen la matrícula, tornar-se a mostrar de cara enfora com a capellans, quan ells, són una generació que s'havien tret la sotana, no per dissimular res sinó per no diferenciar-se de la resta de la gent i ser un més del poble.

El canvi és possible?
Malgrat la decepció i la frustració que arrosseguen aquests capellans majors, la majoria diu que no perd l'esperança i diu que és impossible que aquesta situació duri. Hi haurà una obertura. El crit d'esperança ressona molt fort en la veu dels capellans vells.