"Tots els poders s’han de sotmetre al poder final, al democràtic"

Aquestes són les qüestions a debatre i és per això que avui capvespre tindrem l'oportunitat d'escoltar a Xavier Vidal-Folch en la conferència "Cap a la segona fundació d'Europa?", que la Fundació Rubió ofereix. És periodista de "El País" des de l'any 1982, va ser director adjunt i responsable de l'edició en català fins a l'any 2009, va ser president del World Editors Forum i és expert en política europea. Hi esteu convidats!

El títol de la conferència, "Cap a la segona fundació d'Europa", és un desig o una necessitat?
És en primer lloc una necessitat. La fundació d'Europa realment existent, que és la Unió Europea, no n'hi ha d'altra, comença amb el Tractat de Roma de 1957. Quan parlo de la primera "refundació" vull posar èmfasi en l'enorme aprofundiment que van suposar els anys Delors, l'Acta Única que va dibuixar el mercat interior; el canvi d'orientació en el pressupost que va significar la duplicació dels fons estructurals i, per tant, la solemnització de la política de cohesió; el disseny de la moneda única i l'inici del seu procés de desplegament. Un camí que establia com a finalitat la unió econòmica i monetària. No només monetària, també econòmica. Perquè la moneda és només un element de l'economia. Un element clau, però només un dels molts que hi concorren.

Doncs bé, ara es tracta de posar en peus els altres elements necessaris, els fons de rescat definitiu, el deute comú, un Tresor únic, un pressupost digne d'aquest nom, una política econòmica vertaderament comunitària. Serà un camí llarg i dificultós, como ho va ser als Estats Units, que no van tenir un vertader banc central fins el 1913! Però convé fer-lo. En aquest cas, necessitat i desig coincideixen. És clar que el desig va més enllà...

Josep Borrell comentava fa poc que el problema de la política actual és que té un sentiment d'inferioritat respecte al poder econòmic. No puc estar més d'acord. Vostè que n'opina?
Ah, és que la política té sentiments? Els polítics que tinguin aquesta sensació, més val que es retirin, perquè tots els poders, en democràcia s'han de sotmetre al poder final, que és el poder democràtic, el poder polític. No comparteixo la idea que tots els polítics estan agenollats davant del mercats. No veig, per exemple, que Barack Obama estigui en aquesta posició. No tots són iguals. Als polítics els hi pertoca regular els mercats, imposar-se al poder financer, eliminar les zones d'ombra de poders no transparents ni responsables davant de la societat. És cert que estem vivint una llarga i dura batalla entre política i mercat; o més aviat, entre el poder democràtic i la potència de les finances. Aquell, en general, traient les lliçons de la crisi, tracta de regular de forma més estricte el sector bancari, les borses, les assegurances. Aquests, evitar que la regulació i el control siguin massa forts. Del resultat d'aquesta batalla en dependrà si la pròxima gran crisi triga poc o molt en aparèixer.

Fins ara, parlar d'Europa era parlar de "societat del benestar", però darrerament sembla que aquest concepte està en caiguda lliure i que estem sotmesos als mercats. Només aconseguirem una millora econòmica en detriment de la "societat del benestar"? No és això molt perillós?
Em sembla que els europeus estimen massa l'Estat del Benestar com perquè aquest s'evapori completament. Fixi's que fins i tot els partits conservadors del països nòrdics el defensen, això sí, amb reformes o retalls, però ningú no postula la seva desaparició. Però és veritat que des de la crisi hi ha més marxa enrere o frenada que aprofundiment i acceleració. Això podria arribar a ser dramàtic per als europeus, tot i que crec que la tendència té un límit. I ja el té, en cert sentit, per a la imatge i l'impuls de la idea d'Europa. L'Europa comunitària ha estat exportadora de democràcia i benestar. En la mesura en que redueixi els graus de benestar social interns i l'expansió de les llibertats cap a dintre, com estem veient per exemple en el tractament de la immigració, també els redueix automàticament cap enfora. Deixa de suscitar l'interès que suscitava. I que propiciava que països, com ara Turquia, volguessin emular-la i fessin grans passes cap a la democràcia.

Keynes va dir que l'austeritat s'ha d'aplicar en períodes de bonança econòmica. Les mesures darreres que estem vivint són austeres al màxim. En un article seu de dia 30 de gener vostè diu: "El Tractat obliga només a reduir el dèficit, no a avivar l'economia i l'ocupació". No és justament el contrari del que necessitem?
Cal seguir recordant Keynes. Però amb atenció, no podem fer-ne una caricatura, ell no defensava gastar per gastar, sinó com vostè diu, anar en contra del cicle. L'expansió fiscal pot ajudar a sortir d'una crisi provocada per la contracció de la demanda; l'austeritat pressupostària és exigible especialment en èpoques de bonança, tot i que aleshores poca gent se'n recorda de la necessitat de fer de formiga. Ara bé, crisis com l'actual tenen múltiples causes i diversos efectes. I cal combinar polítiques aparentment contradictòries. Gastar menys i al mateix temps gastar més. Convindria que anéssim concretant en què, com, qui. S'ha comprovat que únicament amb austeritat, i practicada per tots a la vegada, no rellançarem l'economia. Però tampoc podem augmentar el dèficit i el deute fins l'infinit. Caldrà anar a un còctel de polítiques

Realment es pot aplicar una política econòmica comuna a Europa, tenint en compte les grans diferències que hi ha entre els països que hi formen part?
Tantes o més diferències hi ha entre Iowa i Califòrnia i això no és un obstacle perquè hi hagi una política comuna a nivell federal. Però perquè hi sigui, hi ha d'haver federalisme.

El problema evident a Espanya és el frau fiscal. Per què no es fa res per eliminar-lo? Per què els ciutadans tenim la sensació que la crisi l'hem de pagar nosaltres?
La recaptació derivada de la lluita contra el frau ha millorat espectacularment, però segueix sent molt petita en relació a la dimensió de l'economia clandestina. Suposo que caldrà reforçar més la inspecció, i orientar-la, sobretot, a descobrir aquells que ingressen i no declaren, més que no pas insistir sempre en els que ja declaren i paguen, encara que sigui amb deficiències. També caldria abordar una reforma fiscal de conjunt: no té lògica que els de nòmina paguin més que els de dividend. I si hem d'estrènyer-nos el cinturó, ho hem de fer tots, tots, tots. Certes remuneracions escandaloses, i no només les dels directius de les caixes intervingudes, incentiven l'escepticisme fiscal, i per tant l'incompliment, i la desafecció democràtica.

Com és possible que a Espanya qualsevol autònom pagui més impostos que empreses com Google, Apple i Microsoft?
Perquè a Espanya encara no s'ha fet una reforma global de la fiscalitat. I perquè a Europa no està harmonitzat l'impost sobre societats, ni cap altre. Es per això que necessitem una política econòmica comú, que significa també impostos comuns (encara que puguin tenir una forquilla, amb petites diferències per país), i no només disciplina pressupostària comuna.

El pressupost d'I+D a la UE representa un 5 per cent del pressupost comunitari respecte al 40 per cent que es dedica a agricultura i desenvolupament rural. No és aquest un plantejament equivocat?
Estic plenament d'acord. En què es vol especialitzar Europa? En fer bledes? O en l'economia del coneixement i la tecnologia? Què volem ser quan siguem grans?

Quina fortalesa tenen Alemanya i França per exigir l'acompliment dels pactes sobre el dèficit quan ells no els van complir l'any 2003?
Efectivament, no tenen massa legitimitat. A més, les reformes del Pacte d'Estabilitat que estan en marxa, entre altres a través del nou Tractat d'Estabilitat, són al mateix temps excessives i insuficients. Excessives perquè la demanda teòrica de rigor no ve matisada per una flexibilitat que és absolutament necessària, i que figurava ja en els criteris de convergència tal com van ser formulats al Tractat de Maastricht. I insuficients perquè aquesta política de sanejament de les finances públiques no va prou acompanyada de polítiques de rellançament, a través d'inversió, pública, privada i mixta. Ja hi arribarem, espero, però per desgràcia potser caldrà esperar a un canvi del panorama polític en tot el continent. L'ideal fóra que els governs i les institucions actuals s'adonessin de veritat, no només retòricament, d'aquesta urgència, abans que l'actual estancament econòmic es degradi més i derivi cap a una forta recessió general. Tant de bo fos així.