Saps que ho és polit, enguany!

Des de dalt la tarima, l'animalet, blanc i lluent, es mira els centenars de persones que el contemplen. Sobretot són fillets. O bé a espatlles dels seus pares, o bé enfilats com poden a les barres que fan de barrera de la cotxeria, observen aquell animal que normalment només veuen a les tanques. Alguns demanen com és que aquell dia no és al camp i és a la ciutat. Són pocs, perquè aquestes setmanes prèvies, les escoles ja s'han encarregat d'explicar la tradició, i si no ho fan les escoles, ho fan els pares. I sinó els avis, i sinó els oncles, les ties, els padrins... A Ciutadella, es molt difícil trobar un fillet que no sàpiga que el diumenge abans de Sant Joan, el Be és el protagonista.

Ahir, un d'aquests fillets era en Xavier. Amb poc més de dos mesos a la seva esquena, feu cua per veure el Be de prop. En braços de la seva mare, i amb el pare protegint-los ben de prop, aconseguí atracar-se a pocs metres de l'animal, ahir, més blanc de la terra. Ell encara no entenia res. La gentada que hi havia fora de la cotxeria, i també la de dins, li resultava indiferent. Amb dos mesos i mig, li preocupava més la son, i tot i que estava a pocs metres del Be, preferí dormir. Com ell, desenes, centenars de fillets obrien una boca de pam davant l'animal. I, admetem-ho, els adults tampoc no quedaven enrere.

De cada vegada, són més els qui veuen el Be i l'immortalitzen amb una fotografia. Fa anys, eren moltes càmeres. Ara, a poc a poc els telèfons mòbils moderníssims substitueixen les càmeres, i la foto que aconsegueixen es penja a l'instant a les xarxes socials, i així els amics que no han pogut arribar fins a la cotxeria ja el poden veure. També hi ha qui la penja per fer enveja, per demostrar que ell ha estat allà i per fer viure, també a través d'aquestes xarxes tant fredes però extenses, l'inici de Sant Joan.

Qui tampoc es perdé la Vetlla des Be fou la Junta de Caixers. Estaven citats a les deu de la nit, però aquesta vegada foren molt puntuals. Minuts abans ja eren tots a la posada del Caixer Pagès, i compartien aquell moment. Hi havia qui tastava un pastisset, altres un ginet que amablement brindaven els amfitrions. Tots comentaven la jugada, i es preparaven per una jornada, la d'avui, en què passejaran per Ciutadella el Be i, amb ell, l'avís que la festa ha començat. Tocarà esperar una setmana, després del dia d'avui, però pels carrers ja alguna cosa haurà canviat. Els peus descalços de l'Home des Be ja hauran trepitjat les pedres que vesteixen els carrers, algunes d'elles centenàries. I aquesta empremta, per alguna raó misteriosa que fuig de la raó, escamparà per l'aire l'essència santjoanera, que impregnarà a cada un dels ciutadellencs.

Sabedors d'aquest fet, els protagonistes de la festa marxaren cap a casa. Açò sí, a la posada del Caixer Pagès l'anar i venir de gent continuà tot el vespre. Amablement, però també ordenadament, els curiosos entraven a la cotxeria. A la porta, regulaven l'accés, per evitar aglomeracions. Al cap del vespre, també són centenars les persones que accedeixen a la cotxeria. Amics, familiars, coneguts, amics dels amics, familiars dels amics... Molta gent que no vol perdre l'oportunitat de veure el Be des de l'altra banda, des d'on també es poden veure aquelles cares espantolades dels fillets.

La Vetlla des Be fou llarga, i també la festa a tot Ciutadella. Les terrasses eren plenes de gent que aprofitava la poca fresca per seure, descansar, xerrar i riure. Els qui havien vist el Be, sobretot els de més edat, obrien un debat sobre si l'animal era gros o no, si tenia les banyes així o aixà, si l'Home des Be ho faria prou bé... Converses inevitables de conclusions diverses, cap d'ella cent per cent definitiva. Avui, la festa seguirà. Ciutadella l'espera amb delit.