"El primer dia va ser xocant: rodejats d’asiàtics i a 10.000 quilòmetres de casa"

Abans de marxar d'Espanya va viure durant més d'una dècada a Barcelona. Es trobava a gust a la ciutat comtal?
Sí. Barcelona m'encantava. Vaig marxar a estudiar allà just fets els 18 anys. Des de feia temps em feia molta il·lusió el fet de viure sola a una gran ciutat. Vaig estudiar Psicologia a la Universitat de Barcelona (UB) i després vaig trobar feina.

A on?
Un cop acabada la carrera vaig treballar durant uns anys al departament de recursos humans d'empreses com Carrefour i SITEL, entre d'altres. M'encarregava especialment de la selecció i formació de personal. No obstant això, vaig decidir estudiar per treure'm les oposicions per aconseguir una plaça a la Generalitat de Catalunya.

Ho va aconseguir?
Sí. Al juliol passat va fer quatre anys. La meva darrera feina abans de marxar de Barcelona era al Departament de Benestar Social i Família i, més concretament, treballava en temes de salut mental. La Generalitat dóna ajuts socials a les persones amb trastorns mentals severs -bàsicament esquizofrènia- que consisteixen en un habitatge (pisos o residències, en funció de les característiques del malalt), ja que aquestes persones tenen molts problemes per conviure amb la seva família. Jo m'encarregava de gestionar aquestes ajudes, és a dir, totes les sol·licituds, les entrades i les sortides dels malalts, etcètera.

També a Barcelona va conèixer el seu marit....
Sí. Ens vam conèixer el 2004. Ell és català i treballa a una entitat financera.

Gaudia llavors d'una estabilitat en l'àmbit laboral i personal....
Sí, però el meu marit i jo sempre havíem tingut moltes ganes de marxar a viure a un país diferent, conèixer gent nova i aprendre un altre idioma. Jo estava molt contenta amb la meva feina, però sabia que era impossible que m'enviessin a treballar fora.

Li van oferir aquesta possibilitat al seu home?
Sí. Marxar o no depenia únicament d'ell. Recordo que un dia, cap al desembre de 2010, em va trucar el meu marit per dir-me que l'empresa per la qual treballava li havia ofert l'oportunitat de marxar a treballar a Singapur. La veritat és que em vaig posar molt nerviosa en un primer moment. Havíem parlat mil cops sobre la possibilitat de partir a l'estranger però realment no esperava que es presentés l'opció. I a sobre a Singapur! Sembla que no hi ha gaire llocs més allunyats... Tot i així, després de la sorpresa inicial, jo vaig demanar una excedència a la feina i vam marxar sense pensar-ho ni un segon.

Per què els atreia tant la idea de marxar a l'estranger?
La veritat és que als dos ens encanta Barcelona, però jo portava més de deu anys allà i el meu marit havia viscut a la ciutat comtal tota la seva vida. Ens agrada molt viatjar, veure coses noves. És emocionant! Anar a viure a un altre lloc era començar de nou una vida. Buscar amics nous, aprendre un nou idioma, trencar amb la rutina. I sabíem que aquestes coses o es fan aviat o cada cop costa més.

Quan van arribar a Singapur?
El 15 de maig de 2011. L'arribada va ser una mica xocant. Quan vam arribar és quan comença l'estiu, tenint en compte que a Singapur és estiu tot l'any. Vam aterrar a mig matí, després de 13 hores a l'avió, molt cansats. Feia una calor espantosa i de cop ens vam veure passejant per Singapur, rodejats d'asiàtics, a 10.000 quilòmetres de casa. Va ser molt fort! Durant un temps vam estar vivint a un aparthotel, fins que vam trobar el que ara és el nostre pis.

On es troba?
Vivim a la zona financera, molt a prop d'on treballa el meu marit. És una zona plena de gratacels, amb molta vida entre setmana, ja que la majoria de les oficines són aquí, però molt tranquil·la els caps de setmana.

Es van adaptar fàcilment a la nova vida?
Sí. Vam necessitar un temps per acostumar-nos-hi, però no és tan complicat com sembla. El meu marit va començar a treballar de seguida i jo em dedicava a visitar pisos i a buscar una acadèmia d'anglès. M'ho vaig prendre amb calma perquè ja vaig venir embarassada i no volia massa emocions de cop. També vam aprofitar per buscar metge.

Quin idioma es parla a Singapur?
Hi ha quatre idiomes oficials: anglès, xinès, bahasa i tamil. En teoria, tothom parla anglès i un altre d'aquests, en funció de l'origen de la família. El problema és que el seu anglès és molt complicat d'entendre. Potser si parles amb un professor d'universitat no, però el que treballa al supermercat, el taxista o el del restaurant tenen un anglès estrany. No obstant això, amb una mica de paciència t'hi acostumes i els acabes entenent.

Hi ha molta varietat ètnica?
Hi ha molta varietat de tot aquí. La majoria de la població és xinesa, seguits dels malais i hindús. Després hi ha els expatriats, que són de per tot. La comunitat espanyola serà d'unes 1.000 persones i també hi ha molts italians, francesos i anglesos.

Com definiria els nadius?
La veritat és que els occidentals som molt diferents dels asiàtics. En les coses més petites, ens separa un món. Per això, els expatriats acabem tenint molts amics europeus, americans o australians. No és que no ens relacionem amb asiàtics, tot al contrari, però els que realment acaben sent amics propers són els altres. Puc explicar una anècdota perquè m'entenguin. Un dia uns amics coreans ens van convidar a sopar a casa seva, a nosaltres i a una altra parella espanyola-italiana. Era el dia de la Festa Nacional i a la badia fan focs artificials. Des de casa seva tenen vistes directes sobre la badia i, per tant, era un bon lloc per gaudir de l'espectacle. Ens van dir que arribéssim sobre les 19 hores, que aquí ja és hora de sopar. Evidentment els quatre vam acceptar la invitació i vam demanar si calia que portéssim alguna cosa. La noia coreana ens va dir que no era necessari, però nosaltres, per cortesia, vam portar vi i altres coses.

Què va passar?
Vam arribar a les 19 hores a casa seva, tal com ens havien dit. Els coreans ens van acompanyar a la zona comuna, on es trobava la piscina, la barbacoa i un gran jardí. Cinc minuts després, ens van dir que marxaven.

A on?
No ho sabíem. Jo els vaig demanar si tornarien i em van respondre que sí, encara que poc convençuts. No van tornar. Nosaltres vam estar dues hores a casa seva veient els focs artificials i, quan ja estàvem cansats d'esperar, els vam enviar un missatge al mòbil dient que teníem gana i que baixàvem a un restaurant a la vora de casa seva a sopar. Ells ens van contestar que ja estaven sopant i que ens veuríem un altre dia.

Què estrany!?
Sí. Això et demostra que en una cosa tan fàcil com et convido a casa meva, no ens entenem.

Llavors, han fet amistats amb altres immigrants?
Sí, hem fet moltes amistats. La veritat és que és fàcil i ràpid perquè tots estem molt lluny de casa i necessitem tenir amics. Tot així, les amistats que hem fet aquí són igual de fortes que les que puguem tenir a Espanya.

Van tenir problemes per acostumar-se a la gastronomia pròpia del país?
La gastronomia de Singapur té dues característiques bàsiques; pica molt i porta molt all. Tot i així, a casa mengem el mateix que menjàvem a Barcelona. Sort tenim del Carrefour, que té de tot! Quan surts fora a menjar, la varietat és immensa. A mi especialment m'encanta el menjar hindú, mentre que el vietnamita i el japonès li agraden al meu marit perquè són suaus i fàcils de digerir. Realment has d'haver menjat des de petit el seu menjar per acostumar-t'hi i menjar-ne cada dia. A nosaltres, i ho diem molts que estem aquí, no ens cau bé, és massa fort i pesat. De totes maneres, s'ha de dir que és molt bo!

També el clima deu ser diferent?
Sí. La veritat és que és l'única cosa que canviaria de Singapur. Fa massa calor, humitat i xafogor. De totes maneres, seria pitjor viure tot l'any a Sibèria!

Fa set mesos va néixer la seva primera filla. Com va anar l'experiència del part a un país tan allunyat de casa seva?
No la puc comparar amb la que hauria tingut a Barcelona perquè és la meva primera nena. Al principi estava una mica espantada perquè la barrera de l'idioma és important, moltes vegades et costa explicar el que et passa o et costa entendre el que et diuen. El meu marit m'ha ajudat molt en aquest aspecte. En general, l'experiència va ser molt bona. Els metges aquí són molt professionals i la medicina és igual de bona que la que tenim a Espanya. A més, vaig tenir la sort de trobar un metge amb el qual estic encantadíssima i al qui a sobre entenc perfectament quan parla!

Té previst cercar feina a Singapur?
En principi no. El més probable és que ens quedem a Singapur un parell d'anys més i, ara que la nena és petita, vull estar amb ella. És un privilegi que no tenen gaires mares i que jo vull aprofitar.

Després de poc més d'un any allà, com valora l'experiència?
Meravellosa. Complicada al principi, però amb moltes coses bones. Són records que ens emportarem allà on anem. En realitat, la vida que fem és semblant a la que podríem fer a Barcelona. Estem en família i amb la nostra gent. El que passa és que l'entorn, la ciutat i la gent d'aquí és totalment diferent. Ens encanta perquè cada cap de setmana descobrim llocs nous per menjar, coses que veure o coneixem alguna persona nova… A més, tot i que vivim a una ciutat moderna i cosmopolita del sud-est asiàtic, hi ha molt llocs al voltant per visitar.

Troben a faltar Barcelona o Menorca?
Barcelona és meravellosa, realment la sento com casa meva. Menorca és l'altra casa, on estan els pares, la família i alguns amics importants. Des que vam arribar a Singapur hem viatjat dos cops a Espanya, un d'ells a Menorca, aquest estiu. Na Martina va néixer el 9 de desembre de l'any passat i, per tant, per Nadal vam quedar-nos a Singapur. La nena era massa petita per viatjar durant 13 hores. A més, els meus pares van visitar-nos, van passar les festes nadalenques amb nosaltres i es van quedar aquí fins al mes de març.

Li agradaria tornar a Menorca a llarg termini?
Potser en un futur llunyà. Quan vivia a Barcelona no vaig pensar mai a tornar a Menorca perquè en l'àmbit professional no hi ha gaire oportunitats i, d'altra banda, perquè estava acostumada al ritme de la ciutat. L'Illa se'm feia massa tranquil·la. Tot i així, sí que m'agradaria algun dia tornar-hi, però d'aquí a bastants anys.

Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: epmsola@menorca.info