"Cada matí passo per davant d’una estàtua de Farragut que em recorda l’Illa"

La parella es va instal·lar a l'estat de Maryland i, més concretament, al comtat de Montgomery, molt a prop de Washington. El menorquí va començar a treballar al Bank-Fund Staff Federal Credit Union, la caixa d'estalvis dels treballadors del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional. El menorquí va continuar formant-se fins que enguany es va graduar en Relacions Internacionals per la Universitat de Georgetown.

Va marxar de Menorca per primera vegada quan encara era un fillet...
Sí, tenia només cinc anys quan la meva mare va morir i el meu pare va decidir tornar al seu poble d'origen, Armuña, ubicat a la província de Segòvia. Era un poble llunyà de la ruralia on llavors vivien unes 300 persones. No hi havia cap botiga, la gent comprava als venedors ambulants que passaven una vegada per setmana. El primers anys que vaig estar allà encara hi havia una petita escola, on estudiàvem nou fillets d'edats diverses. Jo vivia amb la meva àvia mentre el meu pare es preparava per a Policia Nacional a Madrid. Va ser una època molt dura però forma part d'una de les millors experiències de la meva vida. Vaig viure allà fins als dotze anys.

Per què van decidir tornar a l'Illa?
El meu pare va aconseguir una plaça de policia a Menorca. Em va costar molt fer el canvi de l'entorn rural a l'entorn urbà. Vaig continuar els meus estudis a Sa Graduada, que abans es deia Primo de Rivera, i després vaig anar a l'Institut Joan Ramis i Ramis. Posteriorment, em vaig treure el títol de tècnic en empreses i activitats turístiques a l'escola Felipe Moreno de Maó (aquest títol m'obriria més tard les portes als Estats Units). Tot i així, vaig començar a fer feina durant l'estiu de molt jovenet.

On va treballar?
La meva primera feina va ser com a mosso de barca en un llaüt anomenat "Alcotán", amb en Carlos Reynés. Portàvem els turistes que s'allotjaven a l'hotel Xuroy d'Alcalfar fins a l'Illa de l'Aire, on servíem gerrets i pirulins fregits acompanyats amb una mica de sangria. Alguns dies anàvem d'excursió fins a Macarella o Mongofra i, en arribar allà, fèiem una paella. La veritat és que va ser una de les millors feines que vaig tenir durant aquells temps!

Va fer feina a altres llocs?
Sí. Després de dos estius amb l'"Alcotán", vaig treballar a El Caserío. Feia el torn de nit fent net les màquines i preparant el formatge per ensoldemà. Un altre estiu vaig fer feina al departament d'excursions de Viatges Barceló i, en un altra ocasió, vaig estar a una oficina de canvi de moneda del BBVA a Son Bou. Una vegada vaig finalitzar els estudis de Turisme vaig marxar un any a Salamanca per estudiar Filologia Alemanya, però no va funcionar.

Per què?
Per aquell temps jo ja feia feina com a agent de terminal d'AENA a l'Aeroport de Menorca durant l'estiu i no m'era possible compaginar els exàmens finals amb l'inici de la temporada. En arribar a Menorca em vaig declarar objector de consciència i, per aquest motiu, vaig començar a fer feina per al Consorci del Museu Militar de Menorca. Vaig estar allà durant dos anys, sempre compaginant-ho amb la feina de l'Aeroport. En un primer moment, només cobrava les entrades per accedir al museu militar d'Es Castell, però després vaig començar a fer de guia a la Mola i al Castell de Sant Felip. Gràcies a això vaig perfeccionar el meu anglès. La veritat és que ja dominava bastant l'idioma perquè de petit havia estudiat a una acadèmia que els meus concos tenien al carrer Bisbe Sever.

Quan va conèixer la seva dona?
A l'Akelarre, al port de Maó. Na Nancy és natural de l'estat de New Jersey i es trobava a Menorca fent d'au-pair. Al principi de la relació hi va haver molts de viatges, emails, xats i telefonades. Na Nancy va estar a Menorca l'estiu de 1997 i al setembre va venir amb jo a Salamanca. Vam estar allà tot l'hivern i quan jo vaig tornar a Menorca per fer feina a l'aeroport la temporada següent, ella va marxar cap als Estats Units un parell de mesos. Després va tornar per a treballar una altra vegada d'au-pair a l'estiu. Aquell mateix any jo també vaig anar a Maryland a l'hivern per conèixer el seu país, família, cultura, cercle d'amics, etc.

Què li va semblar?
Em va sobtar l'olor en aterrar, molt diferent. També recordo els cotxes enormes i les autopistes immenses. La frondositat i l'alçada dels boscos aclaparadores. La sensació de familiaritat d'algunes escenes quotidianes ja vistes a pel·lícules. Les muntanyes de neu als aparcaments capaces de durar setmanes senceres intactes. La gran mescla racial. La mancança d'una cuina predominant contrastava amb la grandíssima varietat de cuines de tot el món on poder triar. Els grans edificis. Els ponts penjants que oscil·len amb el vent. La honestedat de la gent que només agafava un diari de les màquines expenedores en lloc de tots. La paciència que tenia tothom per esperar el seu torn. Clar que sempre hi ha excepcions. Durant aquell viatge vam visitar la família de na Nancy a New Jersey i també vam estar a Nova York, on vaig pujar a les Torres Bessones, que justament van caure un mes abans que nosaltres ens mudéssim definitivament als Estats Units.

Van viure a Menorca durant un temps?
Sí. Na Nancy es va instal·lar a Menorca a principis del 1999 i ens vam casar aquell mateix any a l'Ajuntament des Castell. Ella va trobar feina a una empresa de servei de handling a l'Aeroport i a l'Associació Síndrome de Down de Menorca. Vam estar a Menorca fins al 2001.

Per què van marxar als Estats Units?
Cercàvem una oportunitat per progressar. Jo només feia feina a l'estiu i, d'una altra banda, na Nancy havia estudiat Sociologia de la Família a la Universitat de Maryland i li interessava fer feina en el món de l'educació, però per treballar a Menorca era necessari que dominés el català i el castellà amb nivell acadèmic, i ja no en parlem, de convalidar un títol americà al sistema espanyol o d'aprovar unes oposicions –eren massa entrebancs.

On es van establir?
En primer lloc vam anar a New Jersey i, des d'allà, ens vam traslladar a Maryland. Vam llogar un pis a un poble anomenat Takoma Park, ubicat al comtat de Montgomery. Na Nancy va començar a fer feina i jo em quedava a casa cada matí mirant els anuncis de feina que es publicaven als diaris i enviant currículums. Volia deixar de banda el turisme perquè és una feina molt esclava i vaig pensar que potser em podria introduir en el món de la banca. Em van cridar per fer una entrevista d'un banc anomenat Chevy Chase Bank, avui absorbit per Capital One, una companyia de targetes de crèdit. D'una altra banda, jo havia respost a un anunci en el qual oferien una feina en un entorn internacional, ajudes per al transport, ajudes per estudiar (fins al 90 per cent de la matrícula!), pla de jubilació, caps de setmana i festius federals lliures i 30 dies de vacances - després a la entrevista em van dir que el empleats també rebien un descompte del 2 per cent d'interès a les hipoteques. Bé, no m'ho podia creure i menys encara el tema de les vacances, perquè als Estats Units la majoria de treballadors només tenen 15 dies lliure i, només quan portes molt de temps treballant a una mateixa empresa, pots arribar a gaudir de tres o quatre setmanes de vacances.

Quina era l'empresa que oferia aquestes condicions tan avantatjoses?
No ho vaig saber fins que no es van posar en contacte amb jo. Es tractava del Bank-Fund Staff Federal Credit Union, una mena de caixa d'estalvis per als treballadors del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional.

El van contractar?
Sí. Vaig fer cinc entrevistes en un mateix dia, una d'elles amb el director executiu. Recordo que durant la conversa em va demanar si coneixia el compositor català Pau Casals! Va anar molt bé perquè aquell mateix dia em van oferir un contracte. Vaig començar fent feina com a caixer i, posteriorment, vaig passar al departament de recepció. Les oficines es troben a la seu del Banc Mundial, a Washington. S'ha de tenir en compte que la majoria de gent que treballa a Washington viu a Maryland o a Virginia. Jo tardo una hora des que surto de la porta de casa meva fins que arribo a la feina. És curiós perquè la parada de metro on baixo es diu "Farragut North" i cada matí passo per davant d'una estàtua de l'almirall Farragut i recordo Menorca –hi ha dies que l'estàtua em fa sentir enyorança i d'altres que em recorda les oportunitats que tenc al meu abast.

Va continuar ascendint?
Sí. Sis mesos després de començar a fer feina vaig anar al centre de trucades, on em vaig haver d'espavilar amb el vocabulari bancari. Després, em van traslladar al departament de correspondència i des d'allà responia els correus electrònics i els faxos. Posteriorment, vaig fer feina de cara al públic com a comercial i amb el temps em vaig convertir en especialista en atenció al client. Una companya s'encarregava de la formació dels nous empleats i a vegades em demanava ajuda. Quan la van traslladar a un altre departament jo em vaig presentar per ocupar la seva plaça i em van agafar. Des de llavors sóc formador de personal.

A més, s'ha graduat en Relacions Internacionals...
Sí. L'any 2004 vaig decidir començar la carrera de Relacions Internacionals a la Universitat de Georgetown. Enguany mateix m'he graduat i ara la meva intenció és trobar feina com a formador de personal a alguna de les grans empreses establertes al voltant de Washington, com General Dynamics, Lockheed Martin o Northrop Grumman.

Encara viuen a Takoma Park?
No, ara vivim a un poble que es diu Silver Spring, tot i que a mig termini ens agradaria marxar a una altra zona perquè les escoles dels voltants no són el que voldríem que fossin. El nivell desigual de l'ensenyament et pot condicionar molt en aquest país. És com si el teu futur depengués més del sistema que de tu mateix. Ens agradaria mudar-nos a pobles com Bethesda, Rockville o Kengsington, amb millors escoles, més zones verdes, millors comunicacions i més a prop de Washington. Tot i així, les cases allà són molt cares.

No els atreu la possibilitat d'instal·lar-se a Washington?
No. És una zona on hi ha molta desigualtat. El 5 per cent de la població de Washington guanya una mitjana de 480.000 dòlars anuals i, en canvi, hi ha un 20 per cent que no arriba a guanyar 10.000 dòlars anuals. La veritat és que Washington ha canviat molt amb el temps. Les revoltes que van tenir lloc a l'època de Martin Luther King van destruir gran part de la ciutat i, mentre la gent de raça negra va continuar vivint allà, molts blancs van marxar cap a la perifèria. A causa de la influència de factors estructurals i culturals desfavorables, els afroamericans tenien pocs recursos i poca educació i això va portar delinqüència i drogues. Des de fa uns anys Washington s'ha tornat a posar de moda, especialment arrel de la implantació a la ciutat d'una important comunitat d'homosexuals, que van obrir botigues amb encant que han embellit la zona urbana. A més, el govern local ha iniciat un procés que es coneix com "gentrificació".

Què significa?
D'alguna manera es renova la ciutat renovant a la gent que hi viu. Es tracta d'un concepte molt controvertit perquè és contrari a la renovació orgànica del nucli urbà. La rehabilitació dels edificis i la construcció de nous habitatges comporta que els afroamericans que fins ara han viscut allà no es puguin permetre pagar els lloguers o comprar alguna d'aquestes noves construccions. Per això, molta gent de classe baixa està marxant de Washington i s'instal·len al comtat de Prince George's, on el preu de l'habitatge és més assequible, i la ciutat s'està omplint de gent jove preparada que es trasllada a viure allà per accedir a llocs de feina d'alta qualificació.

Després d'onze anys als Estats Units, ha fet seus els costums americans?
Alguns sí. Per exemple, la celebració d'Acció de Gràcies, que es celebra el quart dijous de novembre. Els orígens d'aquesta celebració es remunten a la trobada entre europeus i nadius. El to religiós que va tenir en un principi ha donat pas avui en dia a una festa secular on es celebra la reunió en família. La veritat és que aquest dia et fots com un gínjol! La meva sogra posa el gall d'indi farcit al forn dins una bossa de plàstic especial i així els sucs no s'evaporen i la carn queda més tendra. També es menja pa irlandès, puré de moniato, puré de patata, confitura de nabius, mongetes tendres i pastissos farcits de poma i carabassa.

No celebren el Nadal?
També, però no és tan important com Acció de Gràcies, que no té cap connotació religiosa. A casa celebrem les festes nadalenques perquè seguim la tradició catòlica però, per exemple, els jueus celebren el Hanukkah i els afroamericans celebren el Kwanzaa. Totes aquestes festes coincideixen a finals de desembre i això dóna lloc a una època de compres descontrolada. Nosaltres hem acabat per comprar a través de internet i evitar així retencions i cues impossibles.

Imagino que cuina encara qualque plat menorquí...
La veritat és que no gaire! Jo no sóc gens tradicional, però a vegades faig paella o arròs negre seguint una recepta del meu amic Llorenç Gomila, "en Tito". Aquí pots trobar supermercats coreans que tenen un peix excel·lent i molt econòmic. El quilo de gambes et pot sortir per uns set euros i el rap també costa uns set euros el quilo. Per contra, és difícil trobar sípia i les bosses de tinta de calamar. D'una altra banda, l'oli d'oliva espanyol no es coneix gaire, s'empra més l'italià. Suposo que això té relació amb la gran quantitat d'immigrants italians que hi ha als Estats Units. Avui dia trobes milers de restaurants i botigues delicatessen regentades per italians i, en canvi, els espanyols que viuen aquí són menys nombrosos. El que sí que he trobat a vegades és formatge de Menorca, normalment a botigues selectes. Jo vaig molt a comprar a unes cadenes de supermercats on només venen productes ecològics que es diuen Whole Foods i Dean and Deluca. Són com museus culinaris on faig una xalada perquè hi pots trobar rareses com ara sal del Mar Mort! Precisament en aquest darrer supermercat vaig veure un dia com una parella californiana observava el formatge de Menorca i em va sortir del cor dir-los que era el formatge de la meva terra! "Sí... gran part de la llet ve d'unes vaques vermelles autòctones i és tan bo o més que el parmesà o l'asiago. De vegades el menjam amb sobrassada o confitura de figa... Però clar, per tastar-ho bé hauríeu d'anar a Menorca".

Què em diu del clima?
Jo havia marxat de Menorca pensant que deixaria enrere la humitat i aquí és encara pitjor. Hi ha més humitat i encara és més calent. A més, no bufa el vent. A l'estiu, la xafogor és terrible, sense aire condicionat no pots viure. Fa tanta calor que a les escoles no deixen sortir els fillets al pati i la gent gran pot viatjar en transport públic de manera gratuïta perquè és molt difícil respirar. Per contra, l'hivern és molt sec i fred. Si deixes un bòtil d'aigua dins el cotxe, ensoldemà ja està congelat. És fàcil arribar als deu graus sota zero.

Quin idioma parlen a casa?
Sempre castellà, tot i que si estem davant d'alguna persona que no ens entén parlem anglès. Na Saura, que es diu així per Menorca, va començar a anar a l'escoleta el passat mes de gener i en només uns mesos s'ha espavilat moltíssim amb l'anglès. També ja sap cantar "Un senyor damunt d'un ruc", "Qui és aquella morena" i "Sol, solet" gràcies a les filles del meu amic Pere Llorens, que li van ensenyar una tarda fa pocs dies. A casa també tenim un gos, n'Ícaro, que és menorquí. El vaig recollir a una papereria del Carrer Gran des Castell i va venir amb nosaltres a Maryland. Curiosament, al Bank-Fund Staff Federal Credit Union vaig conèixer una al·lota de Granada que també està casada amb un americà de New Jersey. Ens van caure bé i ara són els nostres millors amics aquí.

La seva idea és quedar-se a Maryland?
Sí, de moment no tenc cap intenció de tornar. Potser quan em retiri. La meva dona està enamorada de Menorca i crec que té més ganes de tornar que jo. De moment, visitem l'Illa una vegada cada tres anys, més o menys. Ens agradaria venir més, però és molt car. Tot i així, parlo cada cap de setmana per telèfon amb els meus concos i amb el meu avi. Amb el meu pare, que viu ara a Sevilla, ens veiem a través de l'Skype. Cada vegada que venim a Menorca, ens fan xantatge perquè ens hi quedem. Ens preparen coques de verdura, pastissets, formatjades, quiches, albergínies i carabassons plens, calamars plens, sobrassada i carn i xua d'es lloc de tal, formatge vell i mel d'es lloc de qual, xocolata de la Tropical amb ensaïmades, vi blanc, vi negre, cava, que si la cervesa nova de Sant Climent; bé, un gran tiberi gloriós que dura uns quants de dies. Precisament el passat mes de juliol, que vam estar a Menorca, na Saura, que té quatre anys, ja va dir que li agrada més Espanya que els Estats Units! No m'estranya; i més si afegeixes la mar blavosa i calma de les cales de Menorca. Per contra, a la costa de l'Atlàntic a l'estat de Delaware, on solem anar, hi ha gairebé sempre unes onades impressionants que rompen amb força, encara que no hi bufi el vent. Per això, és molt perillós deixar la nena sola. No és estrany que quan anéssim a la platja de Binigaus fa pocs dies na Saura tornés a dir, de la xalada que va fer, que li agrada més Espanya que els Estats Units!

Suggeriments per la secció
"Menorquins al món"
e-mail: msola@menorca.info