Aquesta és una història de personatges meravellosos. Una història d'estima, d'il·lusió, d'esperances, d'emocions i emocionant, tant que, fins i tot, hi ha assassins. La història comença a Menorca, un matí de tramuntana. Na Natàlia, la seva protagonista, que no ho vol ser, pensa que li agradaria que el seu cos fos fort com el vent. Si el seu cós fos com el vent que esvalota l'aigua de la badia de Fornells, que recorre el desert ballant amb la sorra o empenta el monsó, no seria tan complicat que ella anàs a l'Àfrica.
Ho desitja amb tot el cor des que Manolo Bonet va animar-la a fer-ho, des que na Gemma, una excel·lent fotògrafa (la mateixa que signa les fotografies d'aquest reportatge i la mirada de la qual va sempre molt més enllà de l'objectiu de la seva càmera), va mostrar-li imatges d'un món llunyà. Aquells vells, devora un vell tronc, veient passar la vida que aquí ens passa per damunt, van fer-li desitjar intensament anar-hi. Aquells vells i una ferma convicció.: "Mig món no pot viure ignorant el que passa a l'altre mig món", sosté Natàlia.
A Natàlia li agrada el risc. És mare i mestra, estima la música, s'ha tirat amb parapent o ha bussejat a sis metres de profunditat . "Tot té un risc. Si quedes a ca teua, no vius", és el seu lema encara que al cos li manqui la força del vent, que ha minvat contagiat, potser, de la seva dolçor, a l'hora en què es troba amb Joan, Óscar, Yola, Josep i Anna. "Som molt vessuda, us posaria una cadira a cada", diu amb ironia als seus convidats, que prest fan rotgle al seu voltant, sense que el seu punt de partida vital sigui un obstacle.
Hi ha qui es confessa creient obertament, qui escolta una veu, no sap si de Déu o d'ell mateix, qui apel·la a un desig de solidaritat. Han quedat per parlar de l'experiència missionera que anhela viure Natàlia. "Només tenim un vehicle per viure la nostra vida, encara que el meu estigui una mica fet malbé, a mi m'agradaria poder ajudar", comenta Natàlia amb senzillesa per referir-se a la seva cadira de rodes i al seu somni.
N'Òscar pren la paraula. La seva Hondures d'adopció queda una mica lluny de l'Àfrica que s'enyora Natàlia, però la seva descripció de "Paso a paso", el projecte de l'Església Catòlica que pretén obrir l'horitzó dels fillets i joves de San Pedro Sula -la ciutat més violenta del món- mitjançant un espai obert que ofereix recursos socio-educatius, un àrea de manualitats i una biblioteca copsa completament la seva atenció.
Quan Óscar confessa que no és mestre -"jo he fet feina de llenyataire, vinc del món obrer"-, que a "Paso a paso" s'empra la metodologia de l'abraçada i que el projecte a 2011 es fonamentava en els somnis individuals i col·lectius; Joan apunta que "educar no és el mateix que ensenyar matemàtiques"; i Josep afegeix que aquest projecte ofereix un espai alternatiu per imaginar un món millor, els ulls de Natàlia brillen.
Quan es parla de cercar el sentit de la felicitat -Òscar afirma sens dubte que els deu anys passats a San Pedro Sula han estat els més feliços de la seva vida- o de la por -Josep va patir en conèixer les estadístiques que reflecteixen la violència que es viu a la ciutat hondurenya, "un infern a la terra", segons els periodistes- Natàlia escolta i pregunta amb avidesa.
"Estic aprenent amb les orelles ben obertes", afegeix la protagonista quan Joan conta com es juga al joc de les cadires sense cadires ni radiocasette, Anna es meravella que fillets i filletes puguin recuperar a "Paso a paso" l'edat que els pertoca o Joan i Josep reprenen el tema dels somnis que l'any passat centraren aquest programa, com enguany ho centren les Benaurances.
"Berto (Vidal) diu que la diferència bàsica entre la nostra societat i les que estan en vies de desenvolupament és que nosaltres sempre mirem enrere i ells endavant", explica Joan. "No hi ha dubte que mobilitzes una energia totalment diferent si vius cap enrere o cap endavant", afegeix Josep, a qui complementa Anna, en dir que "aquí a qui anima li donem 'palo' o el mirem per damunt l'espatlla, no hem madurat tant com crèiem".
Josep desvela com serà la tasca que desenvoluparà el proper any quan visiti un parell de missioners menorquins –Òscar González i Tomé Garriga, segurament-. "Fa temps que tenc ganes de fer alguna cosa més que sortir a un teatre perquè t'aplaudeixin. Crec que el teatre pot transformar la realitat i que una persona pot crear personatges que li ajudin a dramatitzar la seva vida per cercar solucions als seus problemes", explica.
Josep parla amb coneixement de causa. Va fer feina a una presó a Barcelona. La major part dels seus alumnes eren assassins, tenien problemes d'addiccions i van sorprendre's i sorprendre els seus companys amb una representació de qualitat després de mesos d'assajos, d'esforç i rialles, moltes rialles. "Tenc el record de riure fins fer-me mal el cos dins la presó", confessa
La trobada transcorre àgil devora na Natàlia i la mar sota un cel que s'enfosqueix lentament sense perdre llum en sortir a la conversa els noms de Sion Nadal, una religiosa que amb 80 anys continua a la selva perquè "té feina", el de Jordi Vila i els seus "fills adoptats", o el de Carme Marcén amb la seva voluntat inesgotable fruit d'una llavor que va anar creixent poc a poc.
"Guau" exclama Natàlia quan es recorda dels quatre maristes assassinats a Zaire a 1996 i Joan explica que l'Església anima a col·laborar tothom amb la tasca missionera -"una motivació humana, encara que no sigui clarament religiosa, és absolutament vàlida"- i afirma que aquesta és una tasca molt compromesa si a ajudar a créixer una societat en vies de desenvolupament s'afegeix fer present Jesucrist enmig d'aquella societat, cas dels missioners que envia l'Església.
"Un compromís fins el punt de donar la vida. Una generositat així, no dic que no pugui existir, però és difícil sense un component religiós", remarca Joan. "Guau!-repeteix Natàlia- no m'havia parat a pensar-ho", reconeix. Ella vol anar a conèixer gent i realitats així; també Yola, de tant sentir parlar-ne des del Secretariat Diocesà de Missions, on treballa, i perquè aquesta tasca va lligada inexorablement a la seva fe. També l' Anna, encara que no ho digui obertament.
Una certesa -la riquesa que suposa que hi hagi persones disposades a entregar-se a altres- envolta Natàlia i els seus convidats com la brisa fresca del fosquet d'estiu. "Quin regal m'heu fet tots. És meravellós viure", diu Natàlia abans que les paraules cedeixen davant d'aquesta certesa que s'imposa a la desesperança que sentim a aquesta banda del món. Tots marxen deixant la nostra protagonista amb un somriure de felicitat fruit de la seva íntima determinació. "Hi aniré. Jo ho sé", pensa.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.