"El repte de l’Església és que la litúrgia sigui bonica i que toqui el cor de la gent"

Què ha explicat durant la trobada amb els sacerdots menorquins?
He parlat del Concili Vaticà II, el gran esdeveniment de l'Església del segle XX, tant a nivell global com concret. He explicat què va representar quan es va fer el Concili, entre 1962 i 1965, i què és avui i què en queda. El Concili Vaticà és molt viu, perquè va representar una renovació de l'Església de la qual encara en vivim avui. Representa una manera d'entendre el món diferent a la d'abans. Va presentar l'Església davant la societat, d'una manera diferent, i si no s'hagués fet el Concili, l'hauríem hagut de fer més tard. Era necessari. L'Església d'abans vivia en un règim de cristiandat, on tots eren cristians. Ara, el món és plural, i l'Església no tindria eines per obrir-s'hi.

Encara és vigent? Es parla molt de la crisi de la fe...
Encara és vigent. Jo parlo d'una Església concèntrica, formada per cercles, amb diferents graus d'adhesió. Hi ha qui la té fortíssima, hi ha qui la té forta, i hi ha qui la té inexistent, que seria el darrer cercle. Però, quin és el criteri per entendre el grau d'adhesió a l'Església? És, en definitiva, que en aquesta societat es consideri l'Evangeli, i més en la pràctica que en la teoria. Poso un exemple, sobre el cas de l'eutanàsia. Com respira la societat? En contra? Doncs anem bé. Molta gent, que anirà o no a missa, resulta que ho té clar, la gran majoria pensa que l'eutanàsia és inadmissible.

Tot i així, es podria qüestionar que defensar la vida tingués una relació amb l'Evangeli.
Naturalment. Podríem trobar persones que defensessin la vida sense ser cristianes, però en el context cultural europeu actual, podem afirmar que els que defensen la vida ho fan, en un tant per cent molt elevat dels casos, en nom de l'Evangeli de Jesús. Ara, els cercles concèntrics es veuen molt clars. Hi ha una cultura catòlica que és encara majoritària, i després hi ha graus d'adhesió a l'Església, en funció de la pràctica religiosa o sacramental.

Vostè ha dit en alguna altra entrevista que no creu en la crisi de l'Església.
No, no hi crec. Crec en la crisi d'una Església que no es posa dins el món amb una misericòrdia i una compassió. Si no ho fa, entrarà en crisi. Però si fa el que ha de fer, i segueix l'Evangeli i el posa a la pràctica, de crisi no n'hi haurà. El missatge evangèlic és enèrgic, té tiratge, i si sabem proposar-lo bé, arriba a molta gent. Això no vol dir que tinguem les esglésies plenes, que preocupa, i molt, perquè és la culminació del procés. Per desgràcia, molts no entenen que sense l'Eucaristia del diumenge, les defenses espirituals baixen. Si no escoltes la paraula i no reps els sagraments, i si no reses comunitàriament, et desfàs. Perquè es molt difícil resistir, en un món com aquest, que és molt materialista i individualista. Els que conformen aquest cercle més petit, són la minoria creativa, són el motor. I no parlem de perfectes, ja me'n guardaré.

Dins de la pròpia Església es parla molt de la necessitat de modernitzar-la.
El nou pas que cal, no és tant un problema de forma, sinó de llenguatge. Les formes rituals són iguals ara que fa mil anys, tant d'un monjo budista com si te'n vas a Montserrat. Però l'Església necessita que se l'entengui, amb el llenguatge, la predicació, la catequesi, a través de qualsevol mitjà d'expressió. I aquí és on hi ha un conflicte. Tenim un missatge que difondre, l'Evangeli, i els que el prediquen són homes, pecadors, persones febles, i han de predicar en la paraula i en l'exemple. La litúrgia ha d'estar ben feta. La paraula de Déu no te l'inventes, el sagrament és el que és. On s'hi pot posar el punt és en el llenguatge. Ha de ser incisiu, adaptat als temps, que interpel·li i que ajudi la gent a viure la seva vida espiritual. Un exemple el tenim a Moscou, a la Catedral del Crist Salvador. El que es fa allí és esplèndid, està molt ben fet, els cants, la bellesa, la llum, l'encens, les icones. Et fa respirar. I això també és cristianisme. Però hi ha una segona part, has d'explicar aquella paraula a la gent. La litúrgia ha de ser bonica i, alhora, que toqui el cor de la gent. Aquest és el repte. Hem de treure més profit al que tenim, tenim infrautilitzat el nostre potencial. La renovació de l'Església passa per la litúrgia, la paraula i pel compromís a favor dels pobres. Perquè, amb crisi o sense, els pobres existeixen, sempre hi ha aquells que necessiten ser ajudats. I no només els que no poden menjar, o que estan sols als hospitals, o els que no tenen qui els doni la mà. Hi ha molta gent que viu en situació d'abandonament, fins i tot tenint diners. Hem de ser el pulmó de la caritat.

Com afecta la crisi al compromís social dels cristians?
El compromís de l'Església és real, no ens amaguem. És molt conscient, i entre els cristians, hi ha molta gent que ajuda i treballa. Em sembla que aquesta crisi ens ajuda a tots a no instal·lar-nos en l'individualisme ferotge. Ajuda a entendre que sense la paraula 'comunitat' no fem res.

Vostè és un biblista reconegut. En quina mesura és possible, encara avui, anar progressant en el coneixement de Jesús?
És possible. S'avança per dos canals, o perquè hi ha documents nous, o perquè hi ha estudis nous. Costa molt que hi hagi documents nous, perquè està tot molt estudiat. D'estudis també se'n fan molts, però, les grans preguntes mai tenen un final. La pregunta sobre Jesús s'ha respost moltes vegades, però cada generació l'ha de respondre, perquè cada generació canvia. Un llibre fet avui, d'aquí 30 o 40 anys pot estar passat, perquè aquest és l'horitzó cultural. Les grans obres són extrapolables a molts horitzons, com l'Evangeli, que ho és a moltes cultures diverses. Això no vol dir que jo pensi que els estudis siguin definitius. Avancem en la recerca sobre Jesús, i hem arribat a un punt en que hem de fer síntesi, perquè hi ha una certa riquesa de resultats parcials.

Què en diu de les aportacions de Karen King sobre que Jesús tenia parella?
El problema és la interpretació. Aquest és un text del segle IV, en copta, i la doctora King interpreta literalment la frase "la parella de Jesús". Ella entén que és la seva parella, però sap que també hi ha el sentit gnosticista, que es refereix a que Maria Magdalena no és la parella biològica, sinó la model de deixeble. Fa parella amb Jesús perquè ha rebut el coneixement, l'agnosi, i ha estat capaç d'unir-se a ell. Està clar que la primera metàfora d'unió és la nupcial, però és evident que no es pot confondre. L'expressió 'la que està unida a Jesús' és agnòstica.

Les noves aportacions ajuden a reforçar la figura de Jesús?
Sí, perquè estem més predisposats, tenim més coneixement de cara a demostrar la versemblança de les històries evangèliques. Una història ha de ser versemblant. Si ho és, és bona. A vegades, en història, no pots dir que una cosa és exactament així, però si és versemblant ja tens cosa important. Que sigui creïble no vol dir que sigui cert al cent per cent, és que té un grau de certesa alt, que no podem acabar de verificar per falta de documents. Fer història és això.

El no creient pot utilitzar aquesta incertesa per a negar l'existència de Jesús?
Jo he de tenir la cobertura històrica per afirmar una cosa. Els que no creuen han de saber que, quan ho afirmo, tinc un text del segle I que diu que va passar això. I no és una falsificació. Qui juga més net? Jo que dic probablement sí, o tu que dius rotundament que no? Acceptaré que diguin que probablement no, però n'hem de discutir. En història no es poden eliminar proves, s'han d'explicar.