Presumint als noranta anys

Margarita Gomila

El seu padrí li va recuperar el ram de núvia d'entre les runes de la casa on anaven a celebrar el convit de noces. El dia abans havia caigut una bomba sobre la casa. Era l'any 1938, na Margarita Gomila (Es Migjorn, 1919) es casava, pel jutjat, amb Luís Gomila amb un vestit negre de dues peces "la mar de mono". No van fer-se cap fotografia, tampoc hi va haver gaire convit, els pastissets van quedar també entre el pedreny, però tot i el que va passar, també van empresonar al seu marit, na Margarita assegura que "no teníem ni un cèntim, ni havíem de menester cartera, però vam ser feliços". Van tenir quatre fills.
Na Margarita va ser la tercera de vuit germans i recorda, de quan era petita, un vestit que li va fer la seva madrastra a Binicalaf Nou amb el teixit de sac d'una cortina. A l'estiu, conta, duien vestit amb màniga curta i a l'hivern li afegien mànigues llargues. En tenien dos de vestits, un net i l'altra per rentar. Portaven espardenyes els dies feners i sabates els diumenges per anar a l'església a on anaven també amb vel i un catre plegable per seure.
Va fer la Comunió amb vuit anys. El vestit que va portar era blanc de llaneta amb quadres fets amb fil de cadeneta, duia calces i sabates blanques. Na Margarita vivia llavors al terme des Migjorn Gran i anava a l'escola "un dia sí, s'altra no". "M'agradava un desastre anar a escola, però havia de fer feina a ca meva i quasi no hi vaig poder anar".

Na Margarita mai s'ha considerat gaire presumida, de jove, emperò, va tenir alguns vestits polits dels que guarda bon record, com un de color blau cel llarg fins els peus, "com es duia llavors" i un altre vermell que portava estrelletes blanques i màniga amb parfalà que li van fer a can Manolo Cardona i amb el que va conèixer al seu futur marit.
Quan es va dedicar a emblancar per les cases na Margarita portava bata, "la duia dins la bossa i sempre me la posava quan arribava a la casa". Des de que enviudà porta pantalons, diu estar molt còmoda, i vesteix sempre "arreglada" i tant discreta, atenta i dolça com s'entreveu el seu caràcter.

Antoni Olives

Mentre en Toni Olives naixia a Sa Cova de Baix, el dia de Pasqua de l'any 1922, al pati del lloc un grup de pagesos sonaven i cantaven el Deixem lo Dol. Va ser el segon de quatre fills i la seva mare el posava sobre una pell de be quan anava a collir fruita. Viuria, amb la seva família, a Rafal Rubí Nou i després a Subaida fins que es jubilà amb l'adquisició d'una estància a la que va posar per nom Son Olives i que és encara avui una de les seves grans motivacions. De la infància recorda com la seva mare el rentava amb "pedassets banyats" i el seu pare li tallava els cabells amb unes tisores que no tallaven gaire... Portaven bovarais, calçons curts i camisetes. Es mudaven els diumenges quan arribaven a la posada de Maó amb la galera per anar a missa. Allà hi tenien el traje "bo" i sabates que portaven amb calcetins. Al camp calçaven avarques que el seu pare arreglava una i altra vegada amb trossos de neumàtic de Can Rosselló i puntes que es clavaven a la pell, "a l'hivern posàvem palla dins les abarques per anar a collir cols i donar menjar al bestiar". De petit recorda, especialment, un jersei que li va teixir la seva tia Nina que era vermell a la part de davant i blau al darrera, també se'l podia girar.

De jove va anar a la moda. Quan tenia 18 anys, per anar a les festes de Ferreries amb els amics, li van fer un sau blanc d'un llençol de fil. També descriu amb il·lusió el sau de vellut marró que "va ser molt bo", tant com el que porta ara posat en record d'aquella enyorada peça.

En Toni es casà amb na Margarita Pons, amb la que va tenir dos fills, vestint un traje que li va fer el sastret d'Alaior. Se'n feien dos de trajes, un també per portar els diumenges. S'ha deixat mostatxos des de molt jove i gairebé sempre s'ha pentinat amb els cabells enrere "amb prou colònia". La roba de casat va consistir en molts calçons apedaçats als genolls, roba corrent, sacs que es posaven en forma de capulla quan plovia, altre sac fermat als genolls i altres peces pròpies del seu ofici com el davantal de segar blat de pell de be o el blanc i les maneguetes per fer les porquetjades.

Antonio Obrador

El seu taller de sastre del carrer Nou es conserva tal qual com Antonio Obrador (Maó, 26 de maig de 1925) el va utilitzar al llarg de tants anys i tantes hores en les que dibuixava patrons, tallava, cosia i planxava fins ben entrada la nit tot escoltant els vinils, que ara reposen en les prestatgeries, de Mozart, Paco de Lucia i Julio Iglesias. De la seva sastreria arribaven a sortir entre 30 i 40 trajes de comunió cada any. Dos moments a l'any eren els mes intensos, abans del Corpus, quan es feien els trajes d'estiu i abans de Nadal, entregaven entre 7 i 8 trajes cada setmana. Les seves mans són destres amb el xoc i les tisores i la planxa de ferro no li pesa en la demostració durant aquesta entrevista. Fill del sastre Manuel Obrador, Antoni ha vist desfilar la moda de les últimes dècades amb tots els canvis que s'hi han donat, però en destaca un especialment, "a l'època hippie la gent va començar a vestir de qualsevol manera, es van deixar de dur trajes i es van començar a dur texans".

Del bagatge personal que atresora en destaca una disfressa que li feu son pare quan ell tenia tres o quatre anys, "un traje de Guardia Civil amb tot luxe de detalls que em va suposar un primer premi". El vestit de nuvi el van fer entre son pare i ell mateix, havia conegut la seva dona, Natividad Martinez, en un dels viatges que realitzava a Barcelona per comprar la roba de la temporada. N'Antonio Obrador ara porta texans i amb el seu somriure natural afegeix al comentari "i que hi em de fer, si vas arranjat se'n riuen de tu!".

Carmen Pons Sans

La mare de Carmen Pons Sans (Maó, 31 d'agost de 1922) era planxadora. La coneixien com n'Águeda "Saca" i es dedicava a anar a planxar els capvespres a "ca els senyors de Maó", com recorda la seva filla. Na Carmen va conèixer bé el treball de la seva mare que utilitzava les planxes de ferro rodones que s'escalfaven sobre un dipòsit ple de caliu fet amb carbó.

Na Carmen era la gran de dues germanes i un germà. Ella es va formar com a cosidora a ca na Juanita Sintes, "una modista de molta anomenada" i va anar a fer de modista per les cases fins que es va casar amb n'Adolfo Coll. De quan era petita recorda el bovarai blanc que portava per anar a l'escola, primer a ca les monges del Cos, Sant José, i després a Fontirroig. Gràcies a que va aprendre a escriure a màquina, "amb els 10 dits", com apunta, va poder fer d'escriventa a les oficines de Cas General durant la guerra. A na Carmen li agradaria haver estudiat més, tot i que es pot dir que encara ho fa, és una gran lectora com ho testimonia durant l'entrevista el tom onze de l'Enciclopèdia de Menorca dedicat a la Història que té marcat a la pàgina 121 i que es llegeix per tercera vegada.
La comunió la va fer a la parròquia de Sant Francesc de Maó amb un vestit blanc que li va cosir la seva mare i el vestit de núvia, que va ser un regal de la seva tia, li va fer na Juanita Sintes, "duia, a més, un capell blanc amb vel i un gran ram de flors blanques", complements que contrastaven amb el vestit que era negra. Ella també es va fer alguns vestits, entre altres per quan estava embarassada, i va cosir també part de la roba dels seus sis fills dels que assegura, emocionada, estar "molt i molt contenta". Recorda, també, les joies que li va regalar el seu marit i sempre ha estat fidel al mateix perfum, "Joya".

Miguel Sintes Huguet

Des de la galeria de la casa on viu al Migjorn, diferencia, amb tota precisió i sense ulleres, si puja un cotxe o un bus a la muntanya del Toro. L'acompanya la seva pipa des de que tenia 15 anys i el tabac de pota és un dels motius principals de la conversa. En Miguel, qui ja ha complert els 90 anys, va ser el petit de la casa. Sempre ha vestit "roba corrent" assegurant que el dia que s'ha de posar traje i corbata es sent "molest". De petit recorda que "anavem vestits així com podien, amb roba que heretaven dels germans, amb pegats als genolls i darrera". Comenta també, com tots els altres fillets, que duia calçons curts fins que eren jovenets. Al llarg de la seva vida s'ha dedicat a la pagesia i a la construcció. Es va casar amb na Margarita Camps Portella i des de llavors que porta l'anell de casat, "açò és sagrat", afegeix i mostra la cadena penjada al coll amb una plaqueta on porta la foto de la dona que tant s'ha estimat. També li ha agradat sempre portar rellotge, tot un luxe en aquell temps, i en té un d'or que guarda com un tresor.

Juana Avelina capó

Na Juana Adelina Capó Vidal va néixer el 4 de setembre de 1922 Dalt la Clota de Maó. Tenia una germana, sis anys major que ella, son pare era sabater i amb la seva mare van partir a Cuba quan ella comptava només amb tres anys. Del temps que va estar a l'Havana recorda el vestidet blau amb capellet, "tothom duia capellet allà", recorda divertida mentre narra les tornades a casa amb jocs pel carrer i com xuclaven les canyes de sucre que trobaven sembrades dins les tanques. Son pare treballava al soterrani i ella portava les sandàlies blanques, també coloret beix, que feia.

Amb la seva família va tornar a Menorca quan tenia set anys. De quan era una filleta recorda especialment el vestit estufat d'organdí blau-cel que portava els diumenges i un altre de "coloret de rosa".

A l'any 1939 fins que es casà, amb José Maria Fernández, va treballar a la Fàbrica de Goma. Durant el festeig, na Juana Adelina, va rebre del seu enimorat un anell i unes anelletes. Es va casar amb vestit negre i ram amb cintes. De quan van començar a anar as Grau, on ara resideix amb el seu nebot i família, explica com apedaçava els llençols i feia bugada amb aigua i sabó dins una alfàbia on també hi posaven una mica de "blauet" per donar un poc de color. Na Juana Avelina ara vesteix calçons, especialment a l'hivern, "tot d'una em semblava un poc estrany perquè les dones no en portaven, però ara que ja soc gran m'hi sent molt còmoda".