Gràcies, Ja t’ho Diré

Espero que vostè, lector, m'hagi permès la llicència de començar aquesta crònica deixant de banda l'objectivitat que tant ens predicaven a la universitat. És pràcticament impossible no fer-ho quan es parla del darrer concert de la història de Ja t'ho Diré, el darrer de debò, després de deu anys de silenci i d'un retrobament fugaç. 3.500 persones gaudiren d'un concert que era molt més que un seguit de cançons. Era el retrobament d'un grup que ha marcat la història de la música a Ciutadella, i que forma part de la vida de molts ciutadellencs i menorquins. Per tant, més que un concert, el que es visqué la nit de divendres a la tanca de Son Gabriel fou un cúmul d'emocions i sentiments.

"Als primers concerts jo hi anava amb ma mare", comentava poc abans que comencés el concert un jove de vint-i-bastants anys. De fet, la mitjana d'edat dels assistents es podria situar ben bé als trenta anys. Gent que va créixer amb les cançons dels Ja t'ho Diré com a referents, i que ara que la vida ja els posa algun cabell blanc, volgueren reviure la sensació d'anys enrere. Un grup de dones joves (uns 35 anys) frissava per col·locar-se ben a prop de l'escenari, al mateix lloc on es posaven quan eren encara més joves per contemplar els seus ídols musicals.

Les ganes de Ja t'ho Diré eren evidents, i tot i que es feren pregar, els ciutadellencs no defraudaren al seu públic. Amb mitja hora de retard, "No hi ha color" obria el concert més esperat a Ciutadella des de feia anys. L'escenari era realment gran, molt més que una tarima amb quatre llums. El muntatge estava cuidat. Pantalles laterals amb realització de vídeo en directe, tres pantalles verticals darrere els músics que complementaven la música amb missatges audiovisuals... Però sobretot els Ja t'ho. Amb uns quants anys més, sí, sense dubte, però indubtablement els Ja t'ho.

Ells tenien tantes ganes de tornar com el públic, i açò es notava a l'escenari. Es divertien, s'ho passaven bé, xalaven, i contagiaven aquesta sensació a un públic que venia entregat ja de casa. El microclima que es creà en aquell espai guanyat a l'herba seca era especial. Pot resultar tòpic, però la simbiosi era total. Els Ja t'ho Diré esperonaven el públic, però aquest donava ales als músics. I en aquest clima, les cançons anaven desfilant una darrera l'altra, cada una d'elles amb els seus records associats.

"Tu sí que en saps", "Sal i dolçura" o un renovat "Res no es mou" precediren el primer gran moment de la nit. Cris Juanico, que demostrà estar en un excel·lent moment de forma vocal, agraí al públic el seu suport. "Si no fos per voltros no haguéssim fet mai aquesta passa", digué, i tot seguit dedicà al públic un dels grans himnes dels Ja t'ho Diré, "Per tu". Centenars de gargamelles s'uniren llavors per cantar des de molt endins, molt més que les cordes vocals, una de les icones del grup.

Entre el públic, una filleta de només onze mesos aguantava la son ben encuriosida. Els seus pares, arribats de Tarragona, volgueren presenciar l'adéu del grup que sobretot la mare seguia de més jove. Les ganes de Ja t'ho Diré eren tantes que fins i tot havien comprat uns auriculars especials per a posar a la filleta quan s'adormís, per tal que la música no pertorbés el seu son mentre la mare tornava a la joventut gràcies al DeLorean DMC-12 que els Ja t'ho pilotaven de retorn cap al passat.

"La mar", més mediterrània que mai i "Planetes transparents" feien avançar la nit fins a arribar al moment més íntim i sentit. Els músics, asseguts i en format acústic, dedicaren un impressionant "M'allunyaré" a dos companys perduts pel camí, Ninu i Jordi Coll. Amb la pell de gallina el públic gaudí d'una versió especialment aconseguida d'una de les obres que, penso jo, musicalment semblen més senzilles però més aconseguides del grup. Fou un altre dels grans moments de la nit. Després sonà "Es darrers dies d'hivern", i a continuació segurament la cançó més esperada, la que estava a totes les travesses, "Si véns".

Aquí ja no hi havia complexes. El públic cantava entregat, sense pensar en si afinava o no, en si cridava massa o no. El més important era ser part d'un moment segurament històric, la darrera vegada que la balada que ja no només és dels Ja t'ho Diré, sinó de tot Ciutadella, sonaria en mans dels seus pares. Molta gent no perdé l'oportunitat d'immortalitzar aquest moment. Deu anys enrere, en el que aquell moment era el darrer concert del grup, qui volia enregistrar la interpretació havia de tenir una càmera de vídeo o consolar-se amb una fotografia. Ara, els mòbils ho faciliten tot, i ahir dissabte ja hi havia qui havia penjat aquest gran moment de la nit a les xarxes socials. També en açò es nota que han passat deu anys.

Sonà "Aromes de roques" tot just abans d'un altre dels moments àlgids. "Suspès en l'aire", amb el públic botant i amb els braços en l'aire, fou el viatge definitiu cap a l'adolescència de centenars d'assistents al concert. Un altre moment d'aquells per recordar.

"Cada racó", un "Per on surt es sol" molt diferent de l'original o la col·laboració del cor de gospel de Sa Fàbrica de Música a la cançó "A poc a poc vaig dibuixant" feren avançar el vespre, amb el públic implicat. "M'és ben igual", "L'univers", "Serà joliu" i "Tenc es cor calent" foren les cançons que sonaren abans del primer hipotètic intent de final del concert. La gent sabia que allò no podia ni acabaria així, i després sonaren algunes de les cançons que més connecten amb el públic. "Ei Joan", "Quan jo te toc tu te fons", el sempre enigmàtic "Mirall màgic" o "M'al·lucina" de nou amb el toc gospel feren de pont fins a un nou punt àlgid.

"Així i tot" és una part de Ciutadella. La cançó té la virtut d'haver calat molt endins entre els ciutadellencs, fins al punt d'haver-se convertit en una obra d'aquelles per a les que no passa el temps. Divendres es tornà a demostrar. Molts dels que la cantaven entre el públic quan els Ja t'ho Diré estaven encara en actiu el divendres havien deixat els fills a casa. Alguns tot just començaven a festejar quan la cançó esclatà l'any 1995. Divendres ballaren amb la seva parella, i quan acabà la cançó tampoc no es cregueren, com insinuaven els músics, que la nit hagués acabat.

La gent volia més, i sobretot, volia escoltar "El último verdugo". No s'hagués entès un concert a Ciutadella sense aquesta cançó. Els Ja t'ho Diré tornaren a l'escenari, i oferiren "Oriente". Fou el preludi abans d'atendre la petició de la gent. "El último verdugo" sonà com ho havia de fer, provocant el deliri dels assistents, que encara augmentà quan sentiren les primeres notes de "Joan Barrina", la darrera de les cançons de la nit i que serví per comprovar, si algú encara no ho tenia clar, que els Ja t'ho s'ho passaren, com es diu per aquí, de dalt de tot.

La nit musical acabà cap a la una de la matinada. Molts comentaven que era d'aquells concerts que no s'oblidaven. Altres el trobaren curt. Esperaven alguna cosa més, alguna sorpresa més, alguna cosa que fes que el concert de Ciutadella fos diferent de la resta d'actuacions de comiat dels menorquins. En general, però, la sensació era d'haver viscut una nit història. El segon adéu del grup de rock més important de la història de Menorca, el veritable (si no hi ha sorpreses) no es viu cada dia. Els Ja t'ho Diré ja han decidit partir per no tornar. Deixen la seva música com a herència. Ciutadellencs i menorquins, com a hereus d'aquest llegat, demostraren el divendres que no hi ha millor gestor d'aquest patrimoni musical que aquell qui sap que aquelles cançons no són només notes, compassos i ritmes. Són himnes, petits moments de la vida de cadascú. "Ens veurem a les estrelles", digué el mestre Fly. Potser sí, potser no. Sense dubte, però, la música dels Ja t'ho Diré perdurarà, més fins i tot que nosaltres. Gràcies per aquest llegat.