Emilia Clar Seguí va néixer a s'Arravaleta, a Maó, el 2 d'agost de 1913 i, per tant, demà complirà 100 anys. Filla de Joan Clar, fabricant de xocolati, i Anna Seguí, va pertànyer a una família maonesa benestant, que va lliurar-se dels efectes de la crisi financera que dos anys abans, el 1911, havia esclatat a Maó i que va expandir-se a la resta de l'Illa. Emilia Clar és viuda del meteoròleg José María Jansà, i mare de quatre fills.
Vostè prové d'una família nombrosa.
Sí, érem nou germans: Joan, Joaquín, Jaime, Pepe, Pepita, Magdalena, les bessones Joana i Anna, que no vaig conèixer, i jo.
On va estudiar?
Amb sis anys o més petita vaig anar a escola a ca ses Monges des Cós. En aquella època hi havia Sor Cándida, que era la superiora, Sor Francisca i Sor Josefa, que record que donava classes de dibuix. A més, una de les meves germanes més grans, Magdalena, era professora de música.
Qui eren les seves amigues?
Benita Pons i Nineta Simarro, amb les que solia anar a fer una volteta a s'Arravaleta.
Ha estat vostè balladora?
No, no, jo de jove no anava als balls. Anava al Teatre Principal a veure qualque funció, però hi he anat molt poc. La meva mare era bastant rigorosa, no li agradava que anés a balls i festes. Durant la meva vida he estat poc trescadora.
I en acabar l'escola?
Hi vaig quedar durant un temps com a mestra, de passant, a ca ses Monges. També tocava el piano.
On ho va aprendre?
Durant cinc anys vaig fer estudis de piano amb la professora Catalina Martorell, des Castell, filla del metge. Eren classes particulars, ella venia a ca meva i record que me vaig examinar a València. Un dels viatges hi vaig anar acompanyada de n'Aguedita, filla d'Àgueda Cardona, la mestra d'escola de Sant Lluís.
El seu pare tenia una botiga de xocolati. Què en recorda?
La fàbrica, que procedia de la família de la meva mare, estava situada dalt la costa de sa Plaça, on avui dia hi ha la perfumeria Aures, tenia personal que treballava i feia el xocolati i mon pare despatxava a la gent. A més, a la part de baix del mateix carrer la tia Pepa, que era una germana de mon pare, també tenia una botiga de xocolati. Més endavant, mon pare va traslladar la botiga al soterrani de la casa a s'Arravaleta.
Se'n recorda de quan va començar a festejar?
Quan vaig començar? Açò sí que no ho record (rialles). Devia ser els anys 1931, 32 o 33, jo solia estar a ca meva, darrera la finestra amb vidres i en José María
Jansà passejava per s'Arravaleta. Sap amb qui anava acompanyat?
No, no ho sé.
Amb Antoni Pons Monjo i en Marçal Pascuchi, eren amics i ateneistes, com el meu enamorat.
Va festejar molts anys?
No, me vaig casar amb en José Maria el 1935, abans de la Guerra Civil. De casats vam anar a viure a una casa de la placeta de Sant Roc. No hi vam fer gaire temps. El meu home era meteoròleg i treballava a la Base Naval.
On van passar la guerra?
Vam anar a viure a una estància d'Alaior. El meu home cada vespre, mesquí, venia a peu de Maó a Alaior, a fer-nos companyia, perquè no quedàssim tot sols. També havíem estat a sa Costeta, una estància que hi ha a la casolania des Consell, a Sant Lluís.
I per què?
La meva germana Magdalena va tenir un problema de salut, concretament tuberculosi, del qual va morir. En aquells anys, era habitual que els metges recomanessin a les persones amb aquesta malaltia que anessin a viure a Sant Lluís, que era una zona més airejada, per veure si milloraven de la seva malaltia.
I en acabar la guerra, vida nova.
El meu marit va ser destinat al Centre Meteoròleg de Palma des del 1939 fins el 1967 i després a Madrid, on hi vam estar cinc anys, perquè el 1972 en José María es va jubilar. A Madrid vam viure en el Parque del Retiro, on hi havia l'oficina de Meteorologia. Tothom me deia que teníem sort de viure en El Retiro, però jo passava una penada perquè les meves filles, que eren adolescents, havien de travessar el parc que llavores era més solitari.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.