Ahir, dia de la Mare de Déu de Gràcia, Maó va tenir el seu jaleo, un gran jaleo, sencer, alegre i ben polit. Amb dues voltes i el lliurament de les canyes, el volem vi i la samba. Centenars de maonesos al mig de la plaça engrescant els cavalls, molts més que més enfora s'ho miraven. Festa al cent per cent. No hi va faltar res, res de res. En tot cas s'hi van afegir coses, com una pluja intermitent que va fer pensar en una possible suspensió o simplificació, els cabells xops, l'asfalt llenegadís, el fang al terra o els paraigües.
Fer el jaleo sencer va ser ahir una victòria per sí mateixa, sobre tot quan després de la Missa de Caixers la pluja, no massa forta però sí prou molesta, generava molts dubtes. Molts s'apropaven a la tribuna per demanar a la mateixa batlessa què passaria. Águeda Reynés, amb evident rostre de preocupació i nervis, contestava a tothom: "Una volta amb 'pasodoble' i canyes, després ja veurem, si no plou seguim". I deixava clar que qualsevol decisió corresponia a la Junta de Caixers, pensant en la seva seguretat.
A les 13 hores Reynés va pujar a una cadira i amb el micròfon de la banda es va dirigir a la plaça. Primer va demanar que es tanquessin els paraigües, en català i castellà. Un grup de joves li va demanar que ho fes en anglès, i va acceptar el desafiament. En francès, no. Després va anunciar que es faria una volta i canyes.
El caixer fadrí, Daniel Florit, va lliurar la bandera no sense alguns dubtes. "Hem de fer com sempre", li cridà la batlessa qui va portar el penó fins el balcó de l'Ajuntament. Aquesta primera volta amb música però sense jaleo va ser molt curta, d'uns vint minuts, i la gent ja va començar a xalar.
"Mentre vagi, ens ho passarem bé", deia un habitual. Reynés mantenia un rictus de preocupació, de tensió, i la gent demanava que sonés el jaleo. El caixer batle Mateu Ainsa, també tens, preocupat per les conseqüències de qualsevol decisió, parlava pel mòbil a sobre d'en "Vellut".
Un cop acabada aquesta primera volta ràpida, després d'un parell d'intercanvis de mirades i comentaris, sense pluja o amb plugim i la gent que apretava, va sonar el jaleo. Sí, finalment hi hauria una primera volta de jaleo com toca. "La gent demanava jaleo i com que no plou massa hem començat una volta, si no plou més, tirarem endavant", comentava poc després Ainsa. Ja avisava que les corregudes corrien evident perill, "si el terra està banyat no es poden fer".
La primera volta de jaleo va acabar en una hora, més o manco. Ainsa i Reynés van tornar creuar mirades de nou. Què feim? La pluja anava i venia, però sempre amb poca intensitat, i la gent no semblava que anés a acceptar una suspensió o qualsevol tipus de mesura que suposés anar-se'n abans a casa. De nou, gestos afirmatius. La tribuna d'autoritats semblava més alleugerida. Hi hauria jaleo i amb tots els seus ingredients, amb dues voltes i les canyes. La música no parava, la gent anava i venia, als voltants de la plaça hi havia pomades entre vells amics, abraçades, riure fort, cantades i salutacions efusives.
La segona volta, que va començar més o manco a les 14.30 hores, va ser molt ràpida. A les tres en punt va començar a ploure amb una mica més d'intensitat, les teles amb l'escut de Maó que cobreixen la plaça eren unes autèntiques cisternes i anaven vessant. Ja hi havia molt de fang, però no importava. La festa anava a totes, malgrat que els caixers es mostraven una mica més prudents del que és normal.
A la darrera part de la segona volta Salvador Botella i Águeda Reynés indicaven als caixers amb més o manco èxit que anessin passant ràpid. Amenaçava 'xubascu' i era prioritari començar a lliurar les canyes.
I així es va fer. D'un en un els més de 150 caixers de la qualcada van recollir el símbol de reconeixement a la seva valentia, al seu esforç i la seva dedicació. Però a mesura que anaven sortint canyes, la pluja va anar parant, es va anar fent cada cop més testimonial i, de fet, ja ningú no li feia ni el més mínim cas. Sí que hi havia una bassa al final del carrer de l'Església, sí que portava tothom la roba ben banyada, però la festa ho tapava tot, les ganes de passar-ho bé eren en aquell moment el més gran dels paraigües.
Les quatre, les quatre i mitja, les cinc i encara hi havia cavalls a la plaça. Ningú no frissava. A les cinc i quart va volar la primera bota de vi. Alguns no van entendre bé aquesta part de la festa i en van arrabassar una de les mans de la batlessa, fet que va obligar a posar ordre a la Policia Local.
Després, mentre els caixers entraven a la beguda, sonava la samba, que és la màxima expressió de disbauxa, amb una Banda de Música des Migjorn Gran excepcional, pletòrica com sempre. A les sis tot s'havia acabat. Poc abans de les set ja plovia a les totes. Havia estat el temps just per gaudir d'un jaleo total.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Menorca - Es diari
De momento no hay comentarios.