De Ferreries als cims d’Àfrica i del món

La passió per la muntanya no és nova per a Ivan Serra, qui, sempre que pot, procura descobrir nous cims. Els més destacables, però, sens dubte, han estat aquests dos, l'Everest i el Kilimanjaro.

L'expedició a la muntanya més alta del Planeta va sorgir fa tres anys, després de conèixer, a través d'altres experiències, que l'ascensió a l'Everest era més accessible del que imaginava. Va ser així com, junt amb tres companys d'estudis de la universitat, es llençaren a l'aventura i viatjaren fins el Nepal, per fer un tram de la pujada pel costat sud, cobrint dos terços dels 8.848 metres d'aquest gegant asiàtic.

Ara, el mes de juliol, el menorquí ha tornat a les alçades, en aquesta ocasió a les del Kilimanjaro, i aquí sí, fent cim.

Accessible però gèlid

Aquest professor d'Educació Física destaca que «aquestes ascensions no són difícils, no fa falta escalar, només necessites una mínima preparació física». I és que, com explica per exemple en el cas del massís de Tanzània, «el govern local t'obliga a contractar portadors, guies i fins i tot cuiner», per al que descriu com una ruta «més turística» i no tant escaladora.

De fet, apunta, «l'ascensió és fàcil, encara que hi ha que anar en compte amb el mal d'alçada», problema, per cert, que l'afectà un poc, igual com el fred extrem, en una muntanya en la que s'hi registren temperatures de 15 o 20 graus baix zero, no massa tenint en compte la seva alçada, per ser a només 300 kilòmetres de l'equador.

Aquesta aventura serveix per veure grans contrastos, des de la sabana africana (Serra aprofità per conèixer Tarangiré, el Serengeti, Ngorongoro i Zanzíbar) fins als glacials dels trams més alts, passant per la selva als peus del Kilimanjaro i terrenys més desèrtics a mesura que s'ascendeix.

Per arribar al cim d'Àfrica, el menorquí necessità cinc dies, mentre que el descens en va durar dos. I a dalt, uns quinze minuts amb unes vistes «espectaculars» i «molt diferents» a les també fantàstiques que oferí l'Himàlaia.

L'Everest és un nom que sembla només poden pronunciar els escaladors més experimentats (previ pagament i amb permisos especials). De fet, així és si es pretén fer cim, però és diferent si un vol arribar al Camp Base, cosa relativament factible, tot i que el mal d'alçada i els problemes respiratoris són freqüents. Superar els 5.000 metres no és complicat, encara que, i tot i haver-hi refugis per fer-hi nit, també es viuen situacions de cert risc.

«Puges parets de roca poc estable, camines damunt gel, hi ha estones que la boira fa que et perdis i escoltes despreniments de roques molt sovint», recorda Ivan Serra, després d'haver trepitjat l'Himàlaia durant quinze dies, dotze de pujada i tres de baixada.