Karma instantani

Francesc Miralles
Una casualitat esfereïdora m'ha demostrat que hi ha un ordre secret que tot ho posa al seu lloc. Per tant, procurem ser bons minyons...
Un cop vaig llegir que per ser budista no cal creure necessàriament en la reencarnació, ja que la llei del karma ?tal faràs, tal rebràs? funciona dins d'una mateixa vida. De vegades la retribució als nostres actes arriba en un temps molt curt, i rebem gairebé un karma instantani com la cançó d'en Lennon. El que explicaré a continuació n'és la prova. Sembla una faula edificant, però no ho és. Ho vaig viure fa quatre mesos.
Tot va començar en un viatge de promoció que l'editorial de El Cuarto Reino ?en català El Quart Reich? havia organitzat per presentar la novel·la a la premsa. S'oferia als periodistes una visita a Montserrat, comentada per qui escriu aquestes línies i per una amable guia del monestir, a més d'un dinar a l'Hotel Abad Cisneros.
Com que érem a finals d'agost, molts mitjans funcionaven encara a mig gas i no van poder enviar ningú. Al final, vaig pujar a l'autocar amb una desena de periodistes. Ja que érem pocs i ben avinguts ?pensava jo?, i la majoria havien vingut expressament de Madrid, l'editora, la cap de premsa i jo mateix vam estar tot el viatge pendents d'ells. Sabent que molts veien a la serralada per primer cop, em vaig dedicar a explicar-los curiositats de la història del monestir i algunes llegendes. Un cop a l'abadia, després d'atendre les explicacions de la guia oficial, vam fer la roda de premsa i un dinar distès on tothom semblava passar-ho bé.
Vaig tornar a casa esgotat, perquè en poc temps he hagut de pujar cinc vegades a Montserrat per promocionar el llibre. Estava content perquè els periodistes els havia agradat la visita. Missió acomplerta.
L'endemà, però, em vaig trobar amb una de les sorpreses més desagradables de la meva carrera. Un amic em va dir que comprés determinat diari, on una de les periodistes que havien vingut a l'excursió ja havia publicat el seu article. "No t'espantis", em va advertir, "que de tot hi ha en aquesta professió".
Vaig anar al kiosc i, tot seguit, vaig seure en un cafè a llegir la notícia. A la peça, que ocupava un terç de pàgina, la periodista es dedicava bàsicament a enfotre's de mi, ja que òbviament no havia tingut temps de llegir la novel·la. Deia literalment que jo era un "aneguet lleig" que gràcies a la moda dels thrillers d'inspiració històrica de sobte s'havia convertit en cigne.
Si la cosa s'hagués quedat aquí, fins i tot jo li hauria rigut aquesta gràcia, però a l'article em conti­nuava faltant al respecte. Venia a dir que jo era un periodista de revistes de segona fila que ni tan sols sap el que significa el terme "novel·la literària".
Vaig tancar el diari molt sorprès que algú a qui havia regalat cinc hores del meu temps mostrés tant de menyspreu. Sincerament, no entenia a què venia aquella mala bava.
Dos dies després vaig visitar la meva agent, Sandra Bruna, però no li vaig comentar res de l'article perquè no es disgustés. Per l'amistat que ens uneix, fa temps que l'ajudo a trobar nous autors per a l'agència i llegeixo alguns manuscrits que envien autors novells, com va ser el cas de L'església del mar.
Aquell matí em va passar dues novel·les i em va aclarir que una era d'una periodista cultural de Barcelona. En sentir el nom del diari, se'm van encendre totes les alarmes, però em vaig dir a mi mateix: "No pot ser que sigui la mateixa persona". De fet, vaig evitar mirar el nom de l'escriptora novella fins que no vaig ser al carrer: era la mateixa persona que pocs dies abans s'havia dedicat a insultar-me.
Tot d'una vaig entendre la seva mala bava: quan et creus un geni incomprès de la literatura, deu fotre veure com un menyspreable autor de thrillers se'n surt. Però la roda del karma havia començat a girar, i ara l'aneguet lleig tenia la missió de valorar una novel·la amb la que la periodista aspirava a deixar de ressenyar autors de merda per convertir-se en escriptora de culte.
Ja ho diu la Bíblia: "No jutgeu i no sereu jutjats".
Vaig estar temptat de tornar el manuscrit a l'agència, però finalment em vaig empassar el prejudicis i em vaig posar a llegir la novel·la de la manera més objectiva que vaig saber. Secretament desitjava poder fer una valoració positiva per donar-li a l'autora una lliçó d'ètica.
No va poder ser per raons que ara no vénen al cas. Seria molt fàcil per a mi esbudellar aquesta novel·la de principiant i posar la seva autora, amb nom i cognom, en ridícul. Si no ho faig és perquè no m'agraden les revenges i, ho admeto, no em vull carregar de mal karma.