As Castell i Ciutadella, el músic i divulgador Pedro Sánchez Tuomala va oferir la xerrada «Rock en femení»

TW
0

Que la història s’ha escrit i es continua escrivint sota el prisma masculí és evident. També ho és que l’ascens de les dones, en qualsevol àmbit, s’ha vist sempre com una amenaça per al sistema patriarcal, i que tradicionalment s’ha volgut mantenir l’estatus rellevant-les a un segon pla. Ha passat en molts camps, també en el de la música, on moltes cantants i instrumentistes van quedar ocultes tot i destacar i merèixer un major reconeixement.

Aquesta era, precisament, la intenció de les xerrades que, dijous i divendres, va oferir, as Castell i Ciutadella, el músic i divulgador Pedro Sánchez Tuomala. Sota el títol «Rock en femení», va repassar figures musicals que han passat desapercebudes, però que van desenvolupar una trajectòria prou destacada.

Amb Elvis o els Beach Boys

Grans referents de la música i que marcaren una època com Elvis Presley o The Beach Boys van saber valorar la vàlua de dones músiques i van comptar amb elles per gravar diversos discos. Açò no vol dir, però, que els seus noms sortissin escrits en els crèdits. «Tal vegada no per amagar-les, avui és habitual posar els noms dels músics, abans no tant», diu Tuomala.

Es refereix l’integrant de projectes a l’Illa com The Other Side o The Trikinis a personatges com Carol Kaye que «va ser la baixista nombre u de Los Àngeles i va gravar discos amb Elvis i també amb The Beach Boys, i va participar en la banda sonora de ‘La família Adams’ o en la de la sèrie ‘Missió impossible’».

Però Kaye és pràcticament desconeguda, igual com Sylvia Robinson, una cantant, música i productora discogràfica de Nova York que «va ser la primera que va pensar de gravar un disc de hip-hop», veient que era una cultura exportable a tot el món.

O Sister Rosetta Tharpe, una «pionera del rock’n’roll que va ser silenciada, perquè no estava bé que una dona fes allò» que el Rei del Rock sí que podia fer.

Tot i que és cert que hi ha referents de dones artistes, com ara Aretha Frankin, no és menys cert que ho feren lluitant contra tot i contra tots.

Referit a les dècades de 1980 i 1990, Tuomala troba altres artistes «interessants», com ara les integrants de L7, «un grup de combatives que lluitaven pels drets de les dones i muntaven festivals per a recaptar fons per finançar clíniques abortives».

Tuomala considera que el de la música és un món ple de sorpreses i sempre hi ha lloc per a nous descobriments i molts, amb nom de dona.